Política

El futur de l’ANC

Només amb una estratègia compartida, dissenyada i acordada pels principals actors del moviment, serem capaços de tornar a generar la il·lusió col·lectiva destrossada l’octubre del 2017

L’Assemblea Nacional Catalana (ANC) existeix gràcies al procés d’independència al qual està íntimament lligada. Seria massa agosarat dir que el mateix procés existeix gràcies a l’Assemblea, però és innegable que el “procés” hauria estat molt diferent sense aquesta entitat, pensada i estructurada per fer-lo possible a partir dels condicionants polítics i socials d’aquest país, ara fa deu anys.

Seria molt llarg explicar quins eren tots els condicionants que vam tenir en compte, aleshores, però si volem parlar de futur, almenys n’hi ha tres de fonamentals i que cal seguir tenint molt presents:

1. La unitat de tot l’independentisme, tant pel que fa als objectius de cada etapa com en l’estratègia per assolir-los.

2. La consecució d’una àmplia majoria social i política que doni suport a la instauració de l’Estat propi per mètodes democràtics i no-violents.

3. El protagonisme de la societat civil fins al final, sabent utilitzar els partits polítics, les institucions autonòmiques i la mobilització social, com a eines per a la consecució dels seus objectius.

Quan se celebren eleccions al secretariat nacional (SN) de l’ANC sempre és perquè, unes setmanes abans, s’ha celebrat l’assemblea general ordinària (AGO) anual, en la qual s’aprova el full de ruta que marcarà les principals línies d’actuació de l’entitat durant el proper any. Per tant, el nou secretariat pren possessió sabent què ha de fer a partir del primer dia.

Podem dir que fins a l’octubre del 2017 va anar passant allò que l’Assemblea havia previst en el seu primer full de ruta (2012) i que s’havia anat desgranant i adaptant a les circumstàncies en els fulls de ruta anuals que el van succeir. Els fulls de ruta del 2018 i el 2019 podríem qualificar-los de transició, caracteritzats per una certa desorientació, enmig d’una confusió general del món independentista. A nivell organitzatiu, l’entitat va ser conscient que calia adaptar les seves estructures a la nova etapa que, tard o d’hora, havia d’obrir-se, però en l’AGO d’enguany, les modificacions introduïdes en els estatuts han estat poques i més d’aparença que no pas de fons. Del full de ruta resultant podem dir més o menys el mateix. Ens temem que s’ha tornat a perdre l’oportunitat de fer el full de ruta que ha de marcar la segona etapa del procés d’independència i no hem sabut anar més enllà de fer un full de ruta anual sense més perspectiva que la d’anar fent.

La veritat és que des de la base del moviment s’han presentat propostes que estaven, a parer nostre, a l’altura de les necessitats del moment i que, més enllà del breu termini d’un any, podien haver marcat el camí de la nova etapa, però la situació interna del SN ha fet impossible l’acceptació de propostes que, molt probablement, haurien representat l’harakiri, per exclusió, de molts dels seus membres. Com passa sovint en les organitzacions polítiques que coneixem, els interessos de grup, de partit i/o personals, els egos i les ànsies de protagonisme també han anat condicionant les decisions polítiques del SN, cada cop més tancat en si mateix i, per tant, allunyant-se de les assemblees de base, sense les quals ni el SN ni l’ANC no són res. El més preocupant de tot, però, és que l’ANC està perdent l’autoritat moral –i el paper coercitiu implícit cap als altres actors– que havia exercit durant els primers anys del “procés”.

És cert que cal resolució, compromís, molta valentia i generositat personal per replantejar el paper de l’ANC en aquesta nova etapa del procés d’independència. Una nova etapa amb vells i nous actors però, malauradament, sense una estratègia comuna definida, almenys de moment, i amb les estratègies “particulars” molt poc definides i, sovint, decebedores.

En el full de ruta de l’AGO d’enguany volíem trobar-hi el cop de puny damunt la taula d’una ANC disposada a tornar a prendre el timó del procés, a definir una estratègia de país com va fer en el full de ruta inicial i a proposar el paper de cadascun dels actors. I en la reforma d’estatuts segur que hauria estat molt millor crear una estructura interna que traslladés el poder de les assemblees de base al SN, eliminant l’existència de la llista nacional que, a part de generar “classes” que són la base d’una part dels conflictes interns, tenia sentit només en el moment inicial, quan les assemblees de base estaven en un estat embrionari.

Els catalans tenim la fama de fer-nos les coses més difícils del que ja són per si mateixes i, com en moltes altres ocasions, ens en sortirem amb el que tenim, però si sabéssim aplicar la nostra capacitat innovadora, emprenedora i organitzativa al món de la política, és molt probable que estaríem en millor posició per afrontar les dificultats que, ara sí, quasi tots ja sabem que ens trobarem. De fet, i sigui dit de passada, l’ANC n’era molt conscient, d’aquestes dificultats, i s’havia preparat per al moment decisiu. Algú haurà d’explicar les raons que varen portar-lo a desactivar els dispositius que estaven previstos.

Al nou secretariat que surti d’aquestes eleccions li tocarà fer el que no ha sabut, volgut o pogut fer el secretariat sortint. Ens agradi o no, tenim un cert temps per redreçar el rumb del moviment independentista, ja que la resta d’actors potser encara estan en pitjors condicions que l’ANC. El que sap greu és que no aprofitem la descomposició accelerada del règim del 78 a Espanya, que, d’alguna manera, coincideix amb el naixement i desenvolupament del nostre procés.

Voldríem aprofitar l’avinentesa per parlar de l’altre gran actor que hauria de protagonitzar aquesta segona etapa i de la seva relació amb la societat catalana, de la qual l’ANC ha de tornar a ser el fonament principal. Ens referim al Consell per la República, que ha d’acabar tenint la llibertat d’actuació i moviments que no poden tenir les institucions autonòmiques ni tampoc, per extensió, els partits polítics independentistes. En la mesura que el Consell es doti de les estructures representatives previstes, els consells locals han d’adquirir tot el protagonisme per definir i començar a construir el país que volem. L’ANC i els consells locals han de ser, a més de compatibles, complementaris. La delimitació de funcions entre aquestes entitats i l’acció coordinada amb les altres organitzacions sorgides en el si de la societat civil organitzada és un objectiu prioritari per al moviment independentista, que ha de deixar de competir internament per passar a cooperar. Només amb l’existència d’una estratègia compartida, dissenyada i acordada pels principals actors del moviment, serem capaços de tornar a avançar i a generar la il·lusió col·lectiva destrossada l’octubre del 2017.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.