“No hem d’estar lligats a cap partit i els hem de collar tots”

Un cop vaig veure la composició del secretariat nacional, més o menys vaig intuir la tendència. Però mai saps què acabarà passant, perquè hi ha moltíssims candidats que són del territori i que no estan alineats. Per tant, veia la victòria possible, però potser sí que no m’esperava 63 vots, sinó més aviat situar-me al voltant de la cinquantena.

La meva impressió és que, ara que ja han passat les eleccions, la divisió que hi podia haver es tancarà. A l’Assemblea són poques les vegades en què s’ha presentat un únic candidat als càrrecs orgànics, i històricament hi ha hagut processos molt disputats.

Joan Canadell va tenir un paper molt actiu en la campanya electoral. S’hi va implicar a través dels mitjans de comunicació, entrevistes i piulades, i potser això no ens ho esperàvem d’entrada. Va ser una mica sorpresa. Ell també és soci de l’Assemblea i, per tant, és legítim que hi pugui opinar. Però un cop és president de la Cambra, potser el seu rol no hauria de ser implicar-se en unes eleccions d’una altra entitat de la societat civil. A més, la situació ha estat una mica estranya, ja que, mentre que ell opinava, els candidats no podíem replicar perquè el reglament intern ens limita molt sobre això. Ara, però, tot això ja està, ja ha passat i cal girar full. Sortim amb unitat, cohesió i força per tornar a donar moral de victòria a les bases independentistes, que n’estan molt necessitades.

És un marc que a mi no m’agrada. Crec que qui ho va idear ho va fer amb molt bones intencions, amb un esperit molt assembleari, en què busques la igualtat d’oportunitats entre candidats. I alguna de les regles s’hauria de mantenir, com ara que es limiti la presència en els mitjans dels càrrecs que, per aquesta condició, hi tenen més accés. Ara bé, que no es pugui dir res a les xarxes socials es fa molt estrany i genera molta tensió, ja que no pots replicar sobre el que puguin estar dient de tu més enllà dels debats que fa l’Assemblea. I això pot generar comportaments indesitjats de cacera de bruixes. Per poc que puguem, és una qüestió que caldria modificar.

És veritat que els que no volen que l’Assemblea estigui forta han utilitzat com a argument aquest tret distintiu del nostre reglament, que ha suposat l’exclusió d’alguns candidats, per dir que som uns sectaris. Però no deixa de ser una utilització interessada d’uns fets, perquè en aquestes eleccions ha votat més gent que fa dos anys.

De pressió, ja n’hem fet, però de moment no ha tingut efecte. I ara el que estem dient és que cal fer una fiscalització més concreta i constant, i no esperar fins a l’últim moment per sortir i protestar quan ja no hi ha res a fer.

En aquesta legislatura, el govern efectiu ja no és que no hagi volgut fer-ho, que és una evidència, sinó que tampoc l’hem vist fent feina d’anàlisi i diagnosi de com vam entomar el 155 des de l’administració, com és que no hi va haver desobediència, què caldria fer si la situació es repetís, etc. Jo entenc que tot això també s’hauria pogut fer de manera discreta, però això no s’ha vist. I, al final, hem vist un govern de dos partits que governen junts, però amb compartiments estancs i amb molta contradicció amb la gestió diària. Per exemple, s’insta, per una banda, a la mobilització, però alhora s’exerceix la repressió per part dels Mossos, fins i tot, a vegades, més enllà del que estan obligats a fer per llei, males praxis... El panorama no és engrescador per a la base independentista, més enllà del que la gent pugui dir a Twitter de manera més o menys vehement. I jo palpo aquesta decepció entre la gent.

Cal tenir un doble paper. Ser només un corcó tampoc serveix per a res, perquè et fas antipàtic. Necessitem que les bases recuperin la confiança que la independència és possible. I, perquè això sigui així, calen campanyes propositives, amb argumentari, i una part de la societat també ens ha de veure al seu costat, com quan vam repartir un milió de mascaretes. També hi ha molt marge amb iniciatives com ara la sobirania fiscal. Cal generar una recuperació de la confiança de les bases independentistes amb accions que representin un avenç, com el que va suposar al seu dia la victòria a la Cambra de Comerç. Cal sortir un altre cop a guanyar. La repressió l’hem d’utilitzar com un instrument de lluita política, però no hem de fer martirologi. Cal deixar el victimisme i recuperar moral de victòria per sortir a guanyar. La gran força de l’1-O és que vam vèncer l’Estat. Va ser una gran victòria, i en aquests dos anys se’ns ha parlat en uns termes més propis de derrota. Aquella moral de victòria de l’1-O ens ha d’inspirar.

En realitat, aquesta unitat mai ha existit. És un concepte que hem idealitzat, perquè, fins i tot en l’època en què van fer la candidatura col·lectiva de Junts pel Sí, al darrere hi havia moltes batalles que no es visibilitzaven. Tot i això, hem de fer que s’alineïn, tot i que sempre hi ha el dubte de fins a quin punt és bo que la pressió popular forci a fer una cosa que els seus protagonistes no volen fer. De tota manera, si aquest escenari actual s’allarga gaire en el temps, hi acabarà havent canvis en el mapa polític.

L’Assemblea ha de tenir un paper d’avantguarda de l’independentisme. No es pot situar en una posició intermèdia per acontentar la mitjana. El que sí que ha de mantenir és la independència respecte als partits. Quan parlem de transversalitat, el que implica és que no hem d’estar lligats a cap formació política i les hem de collar totes igual. Però cal que algú porti les regnes, perquè les revolucions no es fan sense avantguardes.

No vull entrar gaire en aquesta discussió, perquè és una decisió que és competència del president Torra i que dependrà de molts factors... Entre els quals, com decideix tancar la seva etapa com a cap de govern.

Sí, però això ja va passar amb la crisi anterior. I vam fer les consultes populars. Vam començar el 13 de setembre del 2009, l’any en què el PIB va caure un 4%, i enmig de l’espera de la sentència de l’Estatut. El que sí que hem de fer, també, són campanyes com la que ja hem fet per ajudar el comerç de proximitat i els productors locals, i d’altres de caire social. En aquesta etapa, hauríem de fer almenys quatre coses: iniciatives com la de les mascaretes; projectes d’argumentari per tornar a explicar per què volem la independència, que és una cosa que hem deixat de fer; campanyes d’empoderament que ens preparin per a una declaració d’independència, i continuar sent el corcó dels partits. Això seria ideal.

Poques setmanes després que es decretés el confinament, i veient les perspectives, vam ajustar despeses i pressupostos. Fem una política de molta contenció pressupostària, perquè ja vam saber preveure que hi hauria una caiguda d’ingressos per marxandatge. I ara el que haurem de ser és imaginatius per trobar noves fórmules d’autofinançament, i alhora potser s’acabaran els actes amb grans escenaris. Haurem de ser més austers.