Estatut triturat; país ocupat

La sentència del Tribunal Constitucional que es va polir l’Estatut va ser l’acte final de la tragicomèdia de la democràcia espanyola en la qual Catalunya actuava com a part d’Espanya per voluntat pròpia. Ara fa deu anys, el TC ensorrava el decorat de cartró pedra sobre el qual havia viscut el catalanisme, resignat o autoenganyat, des de la mort del dictador. 

La sentència, emesa per un tribunal que ni tan sols es va preocupar d’aparentar neutralitat, va certificar de manera nítida que la relació Catalunya-Espanya no està basada en la lliure voluntat sinó en la coacció i la violència; per la part catalana no hi ha consentiment.

Acabada la comèdia, els catalans van respondre posant el dret d’autodeterminació al centre de l’agenda política, i aquesta proposta ha estat legítimament avalada en diverses eleccions. L’Estat també fou conscient que havia d’optar entre mantenir la unitat d’Espanya per la força o assumir els riscos inherents d’un sistema democràtic basat en l’acord i la voluntat de les parts. Per si les garrotades de l’1 d’octubre i el discurs del Borbó deixaven marge de dubte, l’exlíder del PSOE Alfredo Pérez Rubalcaba es va encarregar de dir-ho ben clarament: “El Estado pagará el precio que tenga que pagar” per frenar l’independentisme. Van assumir la penitència que Espanya deixés de ser percebuda com una democràcia i confien que la comunitat internacional, prou tolerant amb els autoritarismes, seguirà fent l’orni sense passar-hi comptes.

El resultat és que l’Estat ha aplacat amb violència, presó i exili una opció política guanyadora a les urnes. Catalunya és avui un territori controlat per la força de les armes. Xoca constatar que aquesta evidència, fefaent des de la tardor del 2017, només s’expressa amb la boca petita. És l’elefant dins de l’habitació de l’independentisme. Tothom n’és conscient, però costa de dir: som un país ocupat. Per uns és el recurs cognitiu que permet sobreviure i evadir el dolor. Per altres, si la supervivència buscada és més política que personal, assumir-la públicament faria més difícil fer la viu-viu dins del sistema autonòmic.

No tornarem a la normalitat fins que els catalans exercim, en pau i lliurement, el nostre dret a l’autodeterminació. Tampoc l’unionisme podrà defensar les seves propostes sense la tara de la coacció i la imposició: com vestirien l’oferiment d’un hipotètic nou Estatut, si les altres opcions resten vetades amb presos polítics, judicis arbitraris i cops de porra? Mentre l’independentisme no pugui defensar amb normalitat la seva opció política, tampoc hi haurà normalitat per a cap altra proposta. La tensió a les institucions i als carrers persistirà. La repressió no impedirà onades recurrents de mobilització, amb episodis com els d’Urquinaona, talls de carreteres i manifestacions massives. Mentre la majoria nacional espanyola persisteixi en el seu intent d’esclafar la minoria nacional catalana per la força, no hi haurà manera de soterrar el conflicte.