Convertir crisi en oportunitat
Fa 10 anys escrivia un article en aquestes mateixes pàgines que vaig titular La poda final . Hi valorava la sentència de l’Estatut que havia estat especialment demolidora en llengua, justícia i reconeixement nacional. En finançament, el ribot ja havia fet la seva funció principal en el pas de l’Estatut per les Corts espanyoles, com es va veure amb l’aprovació de la LOFCA el 2009, un any abans de la sentència. De fet, el procés de reforma de l’Estatut va ser el darrer esforç col·lectiu del catalanisme per aconseguir un autogovern digne dins l’Estat espanyol, i va acabar en fracàs en un procés en dos temps.
En la primera fase, els acords de CiU amb el PSOE a les Corts espanyoles van suposar que la definició de Catalunya com a nació passés de l’article primer de l’Estatut al preàmbul sense valor jurídic, i que d’un sistema de finançament similar al concert aprovat pel 90% del Parlament de Catalunya el 30 de setembre del 2005, es retornés a un model de finançament on és l’Estat qui determina els recursos que pertoquen a les comunitats autònomes. Aquest primer ribot va generar un desencís de l’independentisme que havia apostat per una fase de reforma en clau plurinacional de l’Estat. Tot i que el sí va guanyar clarament en el referèndum del 2006, ho feu sense generar entusiasme ni il·lusió col·lectiva, amb menys votants (1.899.897) que els que va tenir l’Estatut del 1979 (2.327.038) tot i comptar amb 650.495 electors més. Aquest referèndum també va ser el primer en què una part del nacionalisme amb representació parlamentària s’oposà a un Estatut d’Autonomia.
La segona fase és la de la sentència del Tribunal Constitucional. Aquesta sentència marca el sostre d’autonomia permès per la Constitució Espanyola i tanca la via autonomista. Ja no hi ha lectures possibles de l’Estatut o possibilitat d’interpretar de manera més favorable determinats articles. També elimina la possibilitat de reformar de nou l’Estatut sense reformar la Constitució Espanyola. Però el més rellevant de la sentència és el trencament del principi democràtic. Allò que el poble de Catalunya va votar en un referèndum va quedar substituït per un altre text amb 14 articles anul·lats i molts altres reinterpretats en sentit restrictiu, que no ha votat ningú, ni un parlament ni la ciutadania en referèndum.
Aquell fracàs va saber-se convertir en una gran oportunitat. El catalanisme esdevé en pocs anys majoritàriament independentista, i el dret d’autodeterminació passa a ocupar el centre del debat polític, fins arribar a la gran victòria del referèndum de l’1 d’octubre. Ara tornem a estar en una situació de cruïlla com la de fa deu anys, amb una crisi política, la del desencís per la no materialització del mandat de l’1 d’octubre, acompanyada d’una crisi econòmica i social. Ens toca de nou convertir la crisi en una oportunitat per aquest cop, sí, fer la independència.
