Política

Ara fa deu anys

El juliol del 2010 varen començar les manifestacions contra la sentència del TC sobre el nou projecte d’Estatut. L’Estat, entre el centralisme tradicional i la visió federalista de la Constitució, es va decantar per la primera. Per reducció a l’absurd aquestes manifestacions varen derivar en defensa de la independència.

L’independentisme, que ningú sabia quina força tenia, va anar creixent recolzat en una estètica atractiva. Allò ho era tot, deixant fora els que no s’hi apuntaven. Cap catalanista va perdre l’oportunitat de participar-hi.

Els intents de crear una coalició de partits nacionalistes no van funcionar perquè els seus propis interessos electorals eren almenys tan forts com la voluntat de fer guanyar les eleccions als sobiranistes...

L’estructura jurídica que es va desplegar no va funcionar, tenia falles insuperables, “de la llei a la llei” era un mite perquè el pas a la independència no es podia fer des de la legalitat. Era necessari trencar-la i això l’independentisme no ho va fer per por de perdre suport ciutadà, per raons de pragmatisme polític... Es volia inventar una nova manera de fer política i d’arribar a la independència, una antinòmia.

El punt àlgid va ser el referèndum no autoritzat en què varen votar més de dos milions de persones. L’Estat va decidir segar d’arrel el moviment. Els informes policials parcials i trufats d’inexactituds varen donar lloc a judicis de neutralitat discutible, amb tribunals responsables de defensar l’Estat. La reacció de la ciutadania va ser moderada i es van acceptar els fets més enllà de considerar-los injustos. La revolució que alguns pensaven que es produiria no va tenir lloc i el mecanisme de prova i error va permetre comprovar a l’Estat que l’enfrontament no hi seria. El paradigma del catalanisme i l’independentisme era, i continua sent, el respecte de la legalitat. Era qüestió de graduar la repressió sobre l’independentisme per limitar la reacció i contenir els seus efectes.

No està inventat com s’aconsegueix la independència sense trencar amb l’Estat. L’independentisme va fer creure als seus seguidors que això era possible. El fet que la societat estava al 50% a favor de la independència feia encara més inviable la iniciativa.

Ara tots saben quines són les conseqüències d’oposar-se a l’Estat: dures penes judicials i econòmiques. Els independentistes saben que això és injust, però no s’hi revolten i els no independentistes ho accepten.

Té una confrontació amb l’Estat possibilitats d’èxit? De suport popular massiu? Si la resposta és no, i ho és, treballem per mantenir el que tenim i per millorar-lo quan puguem, un cop que hem acceptat que la revolució ni la volem ni ens convé. Sempre en democràcia és el poble qui decideix, i el que tenim és, dins de les alternatives possibles, el que el poble ha triat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Calvo: “El rei emèrit no fuig de res perquè no està immers en cap causa, simplement decideix sortir del país”

Madrid

Zaragoza creu que JxCat i ERC prefereixen “fer-se la traveta” entre ells abans que dialogar amb el govern espanyol

Barcelona

Més de 100 morts i 4.000 ferits en les dues grans explosions al port de Beirut

El Caire

Torra demana l’abdicació de Felip VI i denuncia les complicitats en la fugida

barcelona

Operació salvar la corona

Madrid

Torra apressa Sánchez a reunir-se pels fons europeus

barcelona

Cisma reial Sánchez-Iglesias

madrid
Romanents,   i ara què?
Opinió

Romanents, i ara què?

Diputat al Congrés pel Partit Demòcrata i Alcalde de Tortosa (2007-2018)

“Rei indesitjable al seu propi país”

BARCELONA