L’inici de la repressió judicial

El relat diguem-ne oficial, o si més no, el que ha anat imposant-se confusionàriament, és que el popularment anomenat procés cap a la independència va arrencar amb la sentència del Tribunal Constitucional del 28 de juny del 2010, feta pública el 9 de juliol, i la manifestació de l’endemà organitzada per Òmnium i presidida per Muriel Casals. La manifestació ja estava convocada de feia temps, però és cert que la sentència va ser l’oportú cop de puny a l’estómac que va acabar d’empènyer prop d’un milió i mig de catalans a sortir al carrer i, de manera molt generalitzada, a demanar la independència.

Tanmateix, la sentència del TC en cap cas pot considerar-se l’inici de res. Les enquestes mostren amb molta claredat que el canvi de mentalitat que va portar a donar per amortitzat el període autonòmic va iniciar-se amb la majoria absoluta d’Aznar del 2000 al 2004. També és clar que el debat parlamentari –aquí i allà– sobre la reforma de l’Estatut va exasperar la paciència dels catalans. Encara més obvi és que el fracàs d’aquella reforma, visible en la negociació a les Corts, l’engany del pacte Mas-Zapatero deixant al marge el president Maragall, la campanya crispada pel referèndum del 2006 i la baixa participació i el final polític dels qui l’havien liderada, van indicar el final d’allò que alguns havien volgut que fos l’inici d’una segona transició. Des d’Espanya, amb aquell ribot d’un Alfonso Guerra que es vantava d’haver-se carregat el projecte elaborat pel Parlament, es va voler aprofitar el fracàs per veure si, humiliant els catalans, es posava fi d’una vegada a les “insaciables” pretensions catalanes. El PP, el Defensor del Pueblo i diversos líders del PSOE s’hi van abonar. En guardo els documents.

Des del meu punt de vista, qui va expressar amb més lucidesa i més aviat que l’autonomisme era mort, va ser el lingüista Joan Solà, col·laborador de l’Avui, en què va publicar un article memorable el 28 de desembre del 2006: “Plantem cara”. I a fe de Déu que el país es va començar a mobilitzar d’una manera inaudita, imprevisible i desacomplexada. Des de baix. En podria posar mil exemples. Sense que els mitjans de comunicació amb més audiència ni se n’adonessin o ho volguessin veure. La jaculatòria eficaç del desvetllament va ser “tenim el dret a decidir”. El gest de desafiament que va fer perdre la por va ser la consulta d’Arenys de Munt del 2009 i les 550 consultes amb més de 800.000 participants fins al 2011, amb uns 3.500 actes públics de campanya.

I sí, la sentència del TC, des de dalt de tot, va certificar tant la mort definitiva dels objectius principals de l’intent de reforma de l’Estatut com l’inici de la reacció autoritària de l’Estat cap a un moviment del qual, probablement, era qui tenia més informació i consciència de la seva magnitud que no pas nosaltres mateixos. Però, en qualsevol cas, el TC només es pot apuntar aquest mèrit: el de l’inici de la repressió judicial d’un camí, el de la independència, que poden haver estabornit, però que ja no té marxa enrere.