Política

L’inici de la repressió judicial

El TC només es pot apuntar el mèrit de l’inici de la repressió judicial d’un camí, el de la independència, que poden haver estabornit, però que ja no té marxa enrere

El relat diguem-ne oficial, o si més no, el que ha anat imposant-se confusionàriament, és que el popularment anomenat procés cap a la independència va arrencar amb la sentència del Tribunal Constitucional del 28 de juny del 2010, feta pública el 9 de juliol, i la manifestació de l’endemà organitzada per Òmnium i presidida per Muriel Casals. La manifestació ja estava convocada de feia temps, però és cert que la sentència va ser l’oportú cop de puny a l’estómac que va acabar d’empènyer prop d’un milió i mig de catalans a sortir al carrer i, de manera molt generalitzada, a demanar la independència.

Tanmateix, la sentència del TC en cap cas pot considerar-se l’inici de res. Les enquestes mostren amb molta claredat que el canvi de mentalitat que va portar a donar per amortitzat el període autonòmic va iniciar-se amb la majoria absoluta d’Aznar del 2000 al 2004. També és clar que el debat parlamentari –aquí i allà– sobre la reforma de l’Estatut va exasperar la paciència dels catalans. Encara més obvi és que el fracàs d’aquella reforma, visible en la negociació a les Corts, l’engany del pacte Mas-Zapatero deixant al marge el president Maragall, la campanya crispada pel referèndum del 2006 i la baixa participació i el final polític dels qui l’havien liderada, van indicar el final d’allò que alguns havien volgut que fos l’inici d’una segona transició. Des d’Espanya, amb aquell ribot d’un Alfonso Guerra que es vantava d’haver-se carregat el projecte elaborat pel Parlament, es va voler aprofitar el fracàs per veure si, humiliant els catalans, es posava fi d’una vegada a les “insaciables” pretensions catalanes. El PP, el Defensor del Pueblo i diversos líders del PSOE s’hi van abonar. En guardo els documents.

Des del meu punt de vista, qui va expressar amb més lucidesa i més aviat que l’autonomisme era mort, va ser el lingüista Joan Solà, col·laborador de l’Avui, en què va publicar un article memorable el 28 de desembre del 2006: “Plantem cara”. I a fe de Déu que el país es va començar a mobilitzar d’una manera inaudita, imprevisible i desacomplexada. Des de baix. En podria posar mil exemples. Sense que els mitjans de comunicació amb més audiència ni se n’adonessin o ho volguessin veure. La jaculatòria eficaç del desvetllament va ser “tenim el dret a decidir”. El gest de desafiament que va fer perdre la por va ser la consulta d’Arenys de Munt del 2009 i les 550 consultes amb més de 800.000 participants fins al 2011, amb uns 3.500 actes públics de campanya.

I sí, la sentència del TC, des de dalt de tot, va certificar tant la mort definitiva dels objectius principals de l’intent de reforma de l’Estatut com l’inici de la reacció autoritària de l’Estat cap a un moviment del qual, probablement, era qui tenia més informació i consciència de la seva magnitud que no pas nosaltres mateixos. Però, en qualsevol cas, el TC només es pot apuntar aquest mèrit: el de l’inici de la repressió judicial d’un camí, el de la independència, que poden haver estabornit, però que ja no té marxa enrere.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Creix la revolta pels estalvis

barcelona

Sánchez s’exposa al Congrés a la derrota del decret local

madrid

Barcelona i Badalona, les ciutats amb més superàvit reunit, tot i el ball de xifres

barcelona

La jutgessa desestima el recurs dels presos polítics i deixa suspès el tercer grau

Barcelona

Maragall veu “hostilitat extrema” de JxCat vers ERC

Barcelona

ERC proposa al Congrés que despenalitzi les injuries al rei

Barcelona

La líder opositora s’exilia

MINSK

Pressió al Líban per liquidar el sistema de poder sectari

Beirut

La Generalitat demanarà personar-se en el cas 3%

barcelona