2011
Clam per la immersió
La defensa del català a l’escola davant la croada castellanitzadora de la justícia espanyola centra la reivindicació d’un Onze de Setembre d’‘in crescendo’
Es van alineant els astres, es congria la tempesta perfecta. La Diada Nacional del 2011, la primera d’Artur Mas com a president de la Generalitat, és la prèvia a la del gran esclat independentista després de dos anys covant el malestar de la sentència contra l’Estatut. Però no va ser només per la sentència. Ara fa nou anys es continuaven acumulant greuges que mereixien sortir al carrer a manifestar-se i, de fet, la protesta va ser més multitudinària que altres anys. El 2011 va ser l’any de l’in crescendo.
La profunda crisi econòmica i les consegüents retallades eren un factor de desassossec, juntament amb l’endèmic maltractament fiscal de l’Estat contra Catalunya. S’hi afegia una reforma exprés de la Constitució, pactada entre el PSOE i el PP, sense referèndum ni els consensos del 1978, que laminava l’autogovern. Però la indignació brollava especialment de la temptació recentralitzadora, manifestada també en forma d’ofensiva espanyolista contra la immersió lingüística. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya dictava que el castellà havia de ser llengua vehicular a l’escola, d’acord amb la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut. Eren temps de José Luis Rodríguez Zapatero; faltava un any perquè l’infaust ministre Wert pronunciés allò d’“espanyolitzar els alumnes catalans”, però ja es començava a tocar os: llengua i escola.
En aquest context, la defensa de la immersió esdevenia el clam de l’Onze de Setembre i es condensava en el palíndrom pronunciat per l’escriptor Màrius Serra en l’acte institucional del parc de la Ciutadella: “Català a l’atac!”
Amb la remor de fons dels crits d’independència, ERC s’oferia al govern de CiU perquè “no depengui del PP”, deia Joan Puigcercós, que al cap d’una setmana cediria la presidència del partit a Oriol Junqueras.
El 2011, el primer any posttripartits, va ser sobretot electoral. CiU era per primer cop la força més votada en les municipals del maig, en què els socialistes van perdre Barcelona davant de Xavier Trias i Girona davant del futur president de la Generalitat Carles Puigdemont. I al novembre hi hauria comicis a l’Estat, el 20-N, que guanyaria Mariano Rajoy, a qui Mas plantejaria el pacte fiscal. “Que se’n desenganyi. No ens pagaran pas la independència”, escrivia per la Diada Manuel Cuyàs, que hi afegia: “S’ha de pensar que en aquest país amb més Hamlets que a Dinamarca, els adeus són llargs i sempre provisionals. L’«Adeu, Espanya» de Maragall que ara hem recuperat té cent anys.”
CRONOLOGIA
Artur Mas
S’estrenava. El 2011, Artur Mas vivia la seva primera Diada com a primera institució del país. Encara no havia pujat al carro de la independència, però, en el seu discurs institucional, ja advertia: “la visió uniformista i excloent d’Espanya afecta negativament tots els catalans, i això enforteix el catalanisme”.
Hi som a temps?
Artur MasHi ha uns mínims per tenir opcions de victòria. El més elemental és la unitat
Passats deu anys de mobilitzacions massives i exemplars, celebrades dues consultes de tipus referendari –9-N i 1-O– i obtingudes dues majories absolutes sobiranistes en el Parlament fruit de les eleccions de setembre de 2015 i desembre de 2017, la realitat és que Catalunya segueix formant part de l’Estat espanyol. Mai com fins ara Catalunya havia estat tan a prop de la independència; tanmateix, hi ha una sensació generalitzada que som encara molt lluny d’aconseguir-la. Per què?
Al meu entendre, tres són els motius que expliquen la situació actual: la manca de majories prou inapel·lables; la manca d’aliats exteriors prou sòlids, i la manca d’unitat interna i, per tant, d’estratègia conjunta. Evidentment hi ha una quarta raó, no pas menor, que és la contundent determinació de l’Estat espanyol per preservar la seva unitat interna, al preu que sigui, utilitzant tots els mètodes al seu abast, i menystenint si cal els drets fonamentals, els valors democràtics i la mateixa legalitat. Aquesta manera de fer sempre havia estat així, i ara hem constatat de nou que segueix essent igual, encara que faci quaranta-cinc anys de la mort de Franco i gairebé trenta-cinc de la pertinença d’Espanya al club europeu.
Si els sobiranistes volem assolir, algun dia, l’èxit de la llibertat, ens hem de concentrar, però, a superar les nostres debilitats, esmenar els nostres errors i enfortir els nostres actius. Que la meitat de la població catalana aposti per la independència representa un èxit sense precedents; que Catalunya hagi passat a ser un subjecte polític conegut a bona part del món suposa un èxit sense precedents; i que milions de persones, de manera pacífica, es mobilitzin durant anys per un objectiu polític com l’exercici del dret a l’autodeterminació també constitueix un èxit sense precedents. De nosaltres i només de nosaltres depèn donar dimensió històrica a aquests èxits i estar a l’altura del repte transcendent que tenim entre mans.
Hi ha uns mínims imprescindibles per tenir opcions de victòria. El més elemental de tots és el de la unitat. Si cadascú tira pel dret i va pel seu compte, com passa ara, ningú no ens prendrà seriosament. Un vaixell que navega sense rumb, sense full de ruta i amb comandaments que donen directrius oposades acaba anant a la deriva, i difícilment arribarà al port desitjat. Vull fer notar que així com la repressió i la persecució que patim són només atribuïbles als nostres adversaris, les nostres mancances internes no tenen altres responsables que nosaltres mateixos.
L’únic consol és que encara hi som a temps.
