Política

GUILLEM AGULLÓ I CARME SALVADOR

Pares de Guillem Agulló, jove independentista i antifeixista assassinat per la ultradreta l'any 1993

“Guillem no va fer res i el feien passar per assassí”

Ningú ens demanarà perdó, ni la justícia per haver-se equivocat en una sentència que era política, ni els assassins del meu fill
Amb perseverança i amb lluita ho hem aconseguit. Som aquí, explicant que vivim en un estat repressor
La Creu de Sant Jordi és una compensació pel dolor, un dolor indescriptible perquè el nostre fill el mataren per ser el que era
Som allà on volíem arribar, que ho sapiguera tot el món. Hi havia molta gent que no s’ho creia, que deia: “Alguna cosa haurà fet”
A la pel·lícula hi ha silencis que diuen més que mil paraules. Ens feia por veure-la, però estem molt contents del resultat
En Guillem estaria molt content que la pel·lícula s’emeti conjuntament a les tres cadenes públiques dels Països Catalans

Guillem Agulló i Carme Salvador viuen un daltabaix d’emocions que van del dolor a l’alegria pel suport de milers de persones, des que un infaust 11 d’abril del 1993, un grup de neonazis va envoltar el seu fill Guillem, de 18 anys, militant independentista i antifeixista, i li van clavar una ganivetada mortal al pit a Montanejos, a l’Alt Millars. Des de la mort de Guillem, agreujada pel menyspreu i els atacs rebuts i per com la justícia, la policia i part de la premsa van convertir la víctima en botxí, la Carme i en Guillem han estat al capdavant d’un moviment per reivindicar la memòria del seu fill, popularitzada pel conegut lema de Guillem Agulló, ni oblit, ni perdó.

En Guillem i la Carme reben El Punt Avui a la seva casa de Burjassot, on la memòria del seu fill és ben present, encara més aquests dies, que coincideixen en el temps amb l’estrena de la pel·lícula Mort de Guillem, de Carlos Marqués-Marcet (emissió simultània a TV3, À Punt i IB3 aquest divendres dia 2), la publicació del llibre Guillem, de Núria Cadenes, i l’atorgament, per la Generalitat de Catalunya, de la Creu de Sant Jordi.

Com estan, després d’aquest cúmul d’emocions dels últims dies?
Guillem: Amb molta força i molt estimats i molt emocionats per tot plegat. Al cap i a la fi, som on volíem arribar, que ho sapiguera tot el món. Després que mataren el nostre fill hi haguera un grapat de gent molt propera que ens va fer costat de manera incondicional reivindicant la memòria de Guillem, però també hi havia molta altra gent, que et mirava amb distància: “Bé, els han mort el fill, els escoltem amb respecte, però potser no ens els creiem massa.” Fins que a Pedro Cuevas [l’assassí condemnat pels fets per homicidi a catorze anys, dels quals només va complir quatre] no el pillaren en l’operació Pànzer i es va descobrir que hi havia tants nazis organitzats al País Valencià, no s’ho acabaren de creure.
Carme: També passa que són moltes coses en molt pocs dies, amb moltes trucades i missatges.
G: Pel que fa a la Creu de Sant Jordi, és un gran honor que ens ha fet la Generalitat. Una compensació pel dolor, per tant de dolor. Perquè el nostre dolor és indescriptible, perquè el nostre fill no va morir d’accident, el mataren a propòsit perquè era antifeixista i independentista. Llavors, aquell que el va matar, o el que va manar matar-lo, sabia molt bé el que feia. Ben orgullosos que estaven d’haver matat un jove roig independentista.
L’ombra de dubte que van sembrar va ser gran.
C: Sobretot aquí, al País Valencià.
G: Veient, però, el que està passant al Principat, t’adones que l’Estat espanyol és un estat repressor, i que nosaltres, com a família, ho vam patir primer. Ens feren molt mal assassinant-nos el fill, però també en l’aspecte econòmic i amb amenaces, pintades i intimidacions. Però amb perseverança i amb lluita ho hem aconseguit. Som aquí, explicant que vivim en un estat repressor.
C: I aquí al poble també. A la meua mare, pobreta, li arribaren a dir: “Quan l’han mort, alguna cosa hauria d’haver fet.” Aquesta era la sensació, però era el que veien a la televisió, el que llegien als diaris, era aquest ambient el que culpabilitzava Guillem.
Tots aquests reconeixements i iniciatives els hem d’interpretar com un final?
G: Ho podria ser, però en la mesura que ens cridin o ens necessitin, hi serem.
C: Hem de tenir en compte que no hem tancat el dol encara. És una cosa que sempre tenim allà pendent i ara ens adonem que el que volíem aconseguir, doncs, ja està. També veiem que hi ha relleu, que hi ha un gruix molt gran de la societat que comprèn la lluita de Guillem i que continuaran la seva lluita. Hi continua havent feixistes, però l’antifeixisme ha crescut molt. Per aquesta banda, estem tranquils. Sabem que hi són.
Què els ha semblat la pel·lícula?
G: Jo haguera fet una altra pel·lícula, més militant, pels nostres, però, si ho penses bé, veus que no és la que tocava fer, sinó que tocava la que han fet. Sense contar-ho tot, perquè Guillem té molta història en la poqueta vida que va tenir, ho resumeix tot i arriba a més gent.
C: Fa vora tres anys que vingueren a contar-nos el projecte. Primer, tot ens va sorprendre perquè no pensàvem que mai arribés a fer-se una pel·lícula sobre el nostre fill. D’altra banda, teníem reticències perquè a vegades les pel·lícules solen ser sensacionalistes i pretenen guanyar diners. Però quan coneguérem els guionistes i el director vam veure que eren gent molt honrada i que si ho tiraven endavant només seria amb el nostre vistiplau comptant amb nosaltres. I així ho van fer des del primer moment.
Com ha estat veure-s’hi reflectits?
C: Ens va costar veure-la, perquè teníem por. Al final, l’escena de l’assassinat, que es va rodar, no surt. Això va ser un alleujament. D’altra banda, quan et veus a la pantalla és complicat jutjar-ho perquè és la nostra vida, el nostre patiment.
G: De la pel·lícula destacaria que hi ha silencis que diuen més que mil paraules, imatges molt potents, com les que ens traslladen a la nostra casa, que és aquesta mateixa, ara reformada.
C: Des del principi teníem la convicció que no podríem veure la pel·lícula de la mateixa manera que la resta de la gent. És com quan llegeixes un llibre i després en fan una pel·lícula i no és com ho havies imaginat. Estem molt contents, sí. En Carlos Marqués-Marcet ha dirigit amb molta estimació i sensibilitat
De fet, els veritables protagonistes de ‘Mort de Guillem’ són vostès. I a través del seu dolor, de la seva vivència, s’acaba parlant de totes les injustícies comeses amb el seu fill.
G: Nosaltres sempre hem procurat no parlar masssa de nosaltres quan hem anat a actes arreu. És evident que tenim una història, però Guillem sempre ha estat el més important per a nosaltres. I, al final, amb la pel·lícula ho han fet, han fet allò que nosaltres no volíem fer.
Està molt ben trobat.
C: Cert, perquè també Guillem no naix de res. Guillem és la conseqüència de tot allò que tenia al seu voltant, Maulets, l’assemblea antifeixista, els Sharp. I, sobretot, una cosa de la qual no se’n parla mai i és que en Guillem era un gran esportista, un gran nedador, va ser preseleccionat per als Jocs Olímpics.
Com ha estat veure en Guillem al film?
C: A mi em va impressionar molt veure el noi que l’interpretava, perquè físicament s’hi ha assemblava molt, alt amb unes grans espatlles. És un jove que també és militant antifeixista. De seguida ens va venir a abraçar-nos, amb molta estima.
A la pel·lícula i al llibre queda ben clar, per si no ho estava prou, el muntatge policial i periodístic que hi va haver al voltant del cas. Per què la societat valenciana, o una part, ho va permetre?
G: Tinc la teoria que l’assassinat de Guillem no es podia considerar un crim polític. Les institucions i el que ja estava establert com a democràcia no ho volien permetre. D’aquí, tota l’aposta i tots els diners i tots els recursos que s’invertiren per despolititzar la mort de Guillem. Uns recursos que van passar, fins i tot, perquè l’equip jurídic dels defensors dels feixistes sortira indirectament del gabinet jurídic del llavors president valencià Joan Lerma. És molt dur que siga així, però, és clar, quan ho vam descobrir, la feina ja estava feta. Un grup d’advocats, els millors que hi havia a València en aquella època, defensant els assassins del meu fill per vendre-ho tot com una baralla entre amics, entre grups.
Les institucions no podien permetre’s que es fes avinent que el feixisme, que tants atacs havia fet des dels anys 70, encara era ben viu a València.
G: És això, efectivament. El substrat feixista que vivíem a València i al País Valencià s’havia d’amagar. A més, Guillem era fill d’un militant nacionalista i d’una mare més roja que jo. I per amagar-ho havien d’acabar amb ell i amb nosaltres.
C: Però nosaltres no callàvem.
G: Van fer-nos guerra psicològica i ens van destruir econòmicament. Per sort, al voltant nostre, sempre hem tingut molts bons amics. I ací estem.
El diari ‘Las Provincias’ va jugar un paper ignominiós.
C: Era una època en què la societat valenciana estava molt influenciada per Las Provincias, que va criminalitzar Guillem, però a nosaltres també. Deien allò d’estos polvos, estos lodos, que érem responsables del que havia passat i que Guillem tenia uns pares que el que feien “vorejava el terrorisme”. Ens van fer molt de mal des de Las Provincias. D’altra banda, a la televisió valenciana tampoc hi vam trobar suport. Ens hi van convidar una volta, van canviar les preguntes en l’últim moment i van acabar fent una porqueria de programa, embrutant el nom de Guillem constantment.
Era, però, l’època en què encara hi havia els socialistes a la Generalitat, no?
G: Els seus últims anys. Llavors van entrar el PP i Zaplana, que ho van fer com els altres o molt pitjor.
C: De fet, els socialistes tenen la majoria absoluta a Burjassot i encara no es defineixen en el nostre cas. Diumenge, per exemple, van negar-se a deixar projectar la pel·lícula en un local municipal i vam haver d’anar a Godella, aquí al costat, on hi ha una alcaldessa de Compromís.
Per què persisteixen aquestes actituds?
G: Perquè són equidistants. El problema dels socialistes és que, si rasques una mica a fons, veus com acaben assumint el discurs de Vox i que són molt espanyols.
Com és la relació amb el govern tripartit del Botànic?
G: Hi tenim amics, gent de Compromís, com ara el president de les Corts, Enric Morera.
C: El premi que van instituir en memòria de Guillem només l’han donat dos anys.
G: Perquè no hi anem. Jo no vull anar a un lloc on sona un himne que diu que “ofrenem noves glòries a Espanya”. Eixe himne caspós que no és l’himne de València, sinó la música de l’Exposició Regional Valenciana del 1909. Però els de Compromís el canten! També els van dir que no estàvem amb ànims de festa perquè tenim presos polítics i exiliats i que fessin alguna declaració de solidaritat amb els germans del nord o nosaltres no teníem ganes d’anar-hi més.
Des de Catalunya s’ha mirat sovint el País Valencià amb desdeny: voten el PP!
G: Ara esteu provant el llautó.
C: Nosaltres hem sabut resistir. No sempre es guanya vencent. Resistint també es guanya. A València hem patit molt durant molts anys.
L’extrema dreta són pocs, però, de tant en tant hi tornen, com l’any 2017
G: Els van activar molt bé. Van venir d’arreu. Va ser just després de l’1-O a Catalunya i van venir a alliçonar-nos.
C: Abans a tots aquests n’hi deien blavers, però ara el blaverisme ha desaparegut i són directament espanyols.
C: La policia protegint els feixistes, ho hem vist ara a Barcelona, però aquí fa molt temps que ho patim. Els que van venir aquell 9 d’octubre del 2017 semblaven gossos acabats de deixar de sortir d’una gàbia, perseguint-nos pels carrers i la policia mostrant-nos banderes espanyoles. La policia que suposadament ens havia de defensar d’aquella gent.
A la pel·lícula té força protagonisme tot el judici que es va fer a Castelló.
C: Al judici ens ho vam passar molt malament i, per això, el dia que vam anar al rodatge i en vam poder seguir la reconstrucció se’ns va fer un nus a la gola. A més, just quan pujàvem les escales ens vam trobar cara a cara amb els actors que interpreten els assassins de Guillem. Va ser un moment de tremolor a les cames perquè semblaven ben reals.
G: Al judici hi vam deixar d’anar quan vam veure com anava tot. A partir d’aquell moment vam veure clar el que havíem de fer: denunciar aquell tribunal i aquella manipulació.
C: Quan vam començar a veure com els assassins es giraven cap a nosaltres amb mirada desafiant, que el jutge els protegia i que els tractava com si fossin de cotó en pèl. “Què està passant aquí?”, ens dèiem. És que era tan descarat. La cura com els portaven cap aquí i cap allà. Mentrestant, a nosaltres ens miraven de mala manera. Fins i tot a Josep Guia el van expulsar i posteriorment denunciar!
I van deixar d’anar-hi
C: Vam deixar d’anar-hi perquè era horrible. Al principi hi anàvem amb la ignorància de qui no s’hi ha trobat mai, amb una cosa així, pensant que es faria justícia i ja vam veure de seguida que no.
I feien aparèixer en Guillem culpable.
C: Va ser una cosa impressionant. Però és que, fins i tot, van intentar fer veure que havia estat en Guillem mateix qui s’havia clavat el ganivet. Que s’havia tirat avant, havia caigut de tan mala manera que havia ensopegat amb la navalla de Cuevas i se l’havia clavat al cor.
G: S’ho rumiaven tot i més per justificar una mort voluntària, per fer-la passar per un accident.
C: Com quan van fer sortir aquella testimoni sorpresa que van fer declarar rere un biombo i anava en un casc de moto perquè no la reconegueren. I va dir que tenia por de l’entorn de Guillem. De nosaltres? Però si a nosaltres ens han matat un fill. Guillem no havia fet res i semblava que fos l’assassí.
El cas d’en Guillem ha mobilitzat milers de joves durant anys arreu dels Països Catalans.
G: Efectivament. Hi ha un parell de generacions que s’hi han deixat la pell per Guillem. Gent que ha fet cançons, com ara Obrint Pas i Xavi Sarrià. És un jovent molt íntegre i valent que ha demostrat que no tolera cap injustícia i encara menys una de tan greu com la que vam patir en Guillem i nosaltres.
C: Hi ha molts xics que es diuen Guillem perquè així els ho van posar els pares en homenatge al nostre Guillem.
G: A tot aquest jovent sempre els dic que tinguin cura, que no arrisquin tant, que la vida val més que una idea. Però n’hi ha que pensen com el meu fill, que deia que si no lluitava pel que creia la seva vida no tenia sentit. Això m’espanta.
“Guillem Agulló, ni oblit, ni perdó.” Els ha demanat perdó algú per tot plegat?
G: Mai, ningú.
C: Ni cal, tampoc.
G: Que no el demanen, que no els el donarem.
C: El temps ha posat cadascú al seu lloc, però el que està clar és que a Guillem l’assassinaren i que el seu fou un assassinat polític, digueren el que digueren els jutges. Tot ha quedat ben demostrat.
G: Sobre el perdó, en una xerrada a Barcelona, quan vam presentar el llibre de la Núria Cadenes, vaig fer un comentari sobre aquest tema, emmarcat en la cultura que tenim de demanar perdó i que te’l donin, a partir del qual s’ha interpretat que estaria disposat a donar el perdó. Però no és això el que volia dir. Si a mi algú em demanarà perdó m’ho pensaria molt com el podria perdonar. M’ho pensaria molt de si ho podria fer, de si perdonant se solucionaria el problema o si perdonant-lo jo feia, en certa manera, una traïció a la memòria del meu fill. D’altra banda, algú em va dir: “Però si mai ningú et demanarà perdó, perquè estan orgullosos d’haver matat el teu fill.” Estic convençut que això és així. Per tant, ningú em demanarà perdó, ni la justícia per haver-se equivocat en una sentència que era política, ni els assassins del meu fill perquè estan orgullosos d’haver-lo mort.
En Guillem tindria ara 46 anys, que creuen que en pensaria, de tot plegat?
C: Estaria supercontent perquè faran la pel·lícula en les tres cadenes públiques dels Països Catalans al mateix temps. Això és molt bonic i crec que no s’havia aconseguit mai. També n’estem molt contents. No sé com s’ho han fet. Ho vam preguntar a Batabat, una de les tres productores de la pel·lícula, i ens van respondre que els havíem ensenyat molt sobre la persistència. Que la televisió valenciana ho hagi consentit té molt mèrit.
G: Els seus debats interns hauran tingut.
Però continua sense haver-hi intercanvi i TV3 no es veu al País Valencià i A Punt no es veu a Catalunya. Què temen?
G: Que ens consolidem com a nació, que s’estrenyin més els lligams entre el Principat i el País Valencià.
Com han viscut tot el procés d’independència a Catalunya?
G: Amb molta passió. Hem pujat totes les diades i ho seguim dia a dia. Durant les europees em vaig presentar per ERC i vaig recórrer tot el país. Volia fer alguna cosa pels presos, pels exiliats i vaig pensar que era una bona manera. Parlava més de Catalunya que del País Valencià i denunciava l’estat que tenim de corruptes, criminals i espoliadors. El cas que hem conegut avui (per dilluns) de la inhabilitació del president Quim Torra n’és una prova més.
Un estat que sembla protegir l’extrema dreta. El cas de l’assassí Pedro Cuevas i de l’operació Pànzer, no?
G: Com que el feixisme i la seva apologia no estan penalitzats per la llei, els absolen de tenir armes i propaganda nazi, i d’apallissar homosexuals i independentistes. Aquesta és la diferència entre ser d’extrema dreta, nazi, feixista i franquista o ser un demòcrata que posa les urnes i que et passaràs tots els anys que ells vulguin a la presó. Imaginem per un moment que un arsenal així l’hagueren trobat als detinguts dels CDR del setembre de l’any passat. Amb les ganes que tenien de trobar un terrorista i poder justificar així la violència dels demòcrates que lluiten per la llibertat. Però com que també hem après a fer-los el joc, doncs, no troben res. Així queden en evidència. Un estat que s’està rebentant com una mangrana i que, a causa d’aquesta descomposició està sent més violent.
‘Guillem’, el llibre de Núria Cadenas, també ha estat molt ben rebut.
G: Estem molt agraïts a la Núria per tot l’esforç que va fer. Perquè, a més, ha patit la repressió, va ser quatre anys a la presó. No podia consentir que una injustícia així passés desapercebuda.
C: Però és que el meu fill anava enganxant cartells de “Llibertat Núria”, quan ella era a la presó!

“Guillem Agulló, ni oblit ni perdó”

Miquel Riera

“Guillem Agulló, ni oblit ni perdó”. El lema sobre Guillem Agulló, que, tot i la seva joventut, era un destacat militant independentista de Maulets i un destacat antifeixista membre d’altres organitzacions com ara Sharp, quan fou assassinat a Montanejos (Alt Millars) l’any 1993, ha ressonat en milers de manifestacions, concerts i trobades reivindicatives des de llavors. Ha estat el crit que, als anys noranta, més endavant i, fins ara, ha unit molts joves d’arreu dels Països Catalans i que ha donat a conèixer a tot el país, “amb aquest esgarrifós exemple, com actua el feixisme, sota la protecció de les forces policials i amb la vergonyosa complicitat d’una premsa capaç de manipular fins a l’extrem de presentar la víctima com a botxí”, com va escriure Núria Cadenas a la contracoberta del seu llibre Guillem. El llibre ha coincidit amb la pel·lícula Mort de Guillem, que es podrà veure aquest divendres a TV3, IB3 i Àpunt.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

L’independentisme acusa l’Estat de deixar créixer Vox

barcelona

Es busca president candidat

Barcelona

Sàmper deixa en l’aire la restitució de Trapero al comandament dels Mossos

Barcelona

Mossos, sota la lupa

barcelona

El “braç armat” de l’1-O

barcelona

Vox juga a l’opa al PP en blanc i negre

madrid

Reconeixement de Torrent a la mesa inhabilitada

Barcelona

Aragonès serà a la conferència de presidents

Barcelona

El papa dona suport a les unions civils homosexuals

Roma