Política

DAVID COMPANYON

diputat i membre de la mesa del Parlament (2012-2015)

“Com a país, no podem estar tot el dia mirant cap a l’1-O”

L’any 2012 iniciàvem una legislatura precedida per dos esdeveniments importants que em van transformar, el 15-M i l’11-S
Es van fer coses malament, però al final el procés es recordarà en els llibres com la mobilització d’un poble per exercir un dret

Companyon va ser membre de la mesa del Parlament durant la desena legislatura (2012-15), la que va sacsejar la cambra i més tard va posar els fonaments de tot el que arribaria després. Aquell mandat convuls es va iniciar amb el primer govern format per CDC i ERC i l’aprovació de la primera declaració sobiranista, i es va anar allargant amb l’intent de crear estructures d’estat i l’organització de la primera consulta, el 9-N. Una fita important, en l’àmbit social, va ser la prohibició de les pilotes de goma i la llei LGTBI.

Com recorda el seu pas per la mesa del Parlament durant aquells anys, tenint en compte que, en la legislatura següent, el càrrec que vostè ocupava va ser per a Ramona Barrufet, ara inhabilitada i sancionada?
Com a anècdota, et diré que jo no volia anar de cap manera a la mesa del Parlament; era un càrrec molt institucional i jo provenia de l’activisme del carrer i en el grup hi vaig votar en contra, però em va tocar ser-hi. Dit això, hi ha dos aspectes que van ser una constant durant els tres anys: l’un era la temporalitat del càrrec i l’altre, un ampli consens a favor del dret a decidir, en què també hi havia el PSC; amb matisos, però hi era. A més a més, veníem de dos esdeveniments molt importants que a mi em van transformar, el 15-M i l’11-S, i d’una campanya electoral marcada per una greu i inesperada derrota d’Artur Mas. Recordo que aquella nit electoral estava més pendent de la pèrdua d’escons convergents que no pas de si jo entrava al Parlament, perquè la situació era increïble. En definitiva, érem conscients de la situació en què es trobava el país i sabíem que la defensa i l’exercici del dret a decidir suposaven una ruptura amb el règim del 78, que no ens ho posaria gens fàcil. També és cert que llavors no sabíem ni pensàvem que hi hauria un canvi en el si del Tribunal Constitucional que permetria tot el que va succeir en la legislatura posterior.
N’havien parlat entre els membres de la mesa?
La primera acció que va arribar a la mesa va ser la declaració de sobirania que va ser aprovada el gener del 2013. Tots els membres de la mesa –hi érem la presidenta Núria de Gispert, els vicepresidents Lluís Corominas i Anna Simó, i els secretaris Josep Rull, Miquel Iceta, Pere Calbó i jo mateix– teníem el convenciment que la mesa no era un òrgan censor; tramitàvem la documentació i no entràvem en el contingut, ja que això corresponia al ple, on recau la sobirania popular. En cap moment aquest tema va ser objecte de debat, ni per al PSC ni per a ningú. Es va tramitar la declaració, cada grup va fixar la posició en el ple i va resultar aprovada. Teníem més problemes en la tramitació de les iniciatives legislatives populars (ILP), perquè podien suposar l’aprovació de mesures que podien afectar el pressupost, així com en l’aprovació en el ple de les conclusions de la comissió d’estudi sobre l’ús de bales de goma, que no pas amb altres resolucions.
Qui estava en contra de traslladar les conclusions d’una comissió d’estudi al ple?
Gairebé tothom, però ho vam poder canviar. Aquella legislatura encara funcionava molt d’acord amb els criteris i hàbits establerts a la cambra de fa anys, i aprovar les conclusions d’una comissió d’estudi no estava reglamentat. Tanmateix, la presència d’Ester Quintana, que havia perdut l’ull per una bala de goma, i de la seva advocada, Laia Serra, així com d’una metgessa del Clínic que va explicar a la cambra el que suposava rebre un impacte de bala de goma, va ser per a tots nosaltres com l’aparició d’una verge per a un creient. Van canviar els objectius que els grups teníem sobre la comissió i es va aconseguir canviar-ne la percepció i fins i tot flexibilitzar-ne el reglament. Qui hi estava en contra? Tothom. Qui hi va acabar votant en contra? Ningú.
Durant la primera resolució de sobirania, van percebre que hi hauria risc?
No teníem els requeriments que el TC va enviar en la legislatura següent, però sí que es vivien els fets amb tensió. En el meu grup parlamentari, hi va haver tensions quan s’acostava l’hora de votar, també per les maneres amb què Mas va portar la gestió del 9-N i els intents de divisió de l’espai sobiranista.
El va sorprendre la sentència de presó per als membres del govern anterior?
No. Només mirant la història de la configuració de l’Estat espanyol, ja ho podies preveure. Hi ha tants paral·lelismes amb el que va succeir als anys trenta..., i més quan veus que posen a Interior personatges com Diego Pérez de los Cobos. Jo estava a EUiA i amb els comuns, però he fet molts actes a favor de l’exercici del dret d’autodeterminació amb Anna Simó, Mireia Boya, Carme Garcia i Oriol Junqueras, i era un tema del qual parlàvem sovint i sabíem que ens havíem de preparar bé si volíem l’exercici del dret i anar cap a la ruptura d’un estat demofòbic i molt vinculat a un esperit nacional que disposava de fortes eines coercitives. La nostra força, en canvi, era la d’un poble mobilitzat. El mateix dia 27 d’octubre, abans d’aprovar la DUI, jo era al Parlament i vaig poder parlar amb Oriol Junqueras, i recordo haver-li parlat d’això, i més quan ja teníem Jordi Cuixart i Jordi Sànchez a la presó, es parlava d’“alçament tumultuós” i s’aplicava el dret de l’enemic. Tot plegat, per fer una causa general contra la sobirania popular.
Aquella va ser la legislatura de les estructures d’estat, però després del 27-S no hi havia res. Què va pensar?
Formava part d’un relat, però com a poble jo ho miro de manera positiva. Vam fer el que s’havia de fer, i podem fer autocrítica, però crec que en perspectiva el que quedarà d’aquest procés és que hi havia un poble que es va mobilitzar per exercir un dret. Es va subestimar el poder de l’Estat.
Té alguna crítica envers el procés?
Els que tenien l’hegemonia del poder a Catalunya no van voler trobar aliances a la resta de l’Estat. De manera quotidiana i barroera, es va anar contra els comuns en una confrontació que volia debilitar tot aquest espai sobiranista i republicà, i aquesta falta de construcció d’aliances era volguda. Aquesta és la principal crítica que hi faig; el balanç, però, és positiu. Tal com diu Junqueras, la presó ara forma part del preu de conquerir la llibertat; crec que és així. I tant de bo l’Estat espanyol reconegués els drets nacionals. Jo soc lluny dels que pensen que Espanya és irreformable, però trobo a faltar aquestes aliances. El republicanisme català no ha estat capaç de construir un pacte com el que als anys trenta van signar totes les forces republicanes a l’Estat espanyol per fer fora la monarquia borbònica. I no parlo ara d’un pacte per transformar Espanya, sinó pel mateix interès de Catalunya, perquè al final, si no aconsegueixes debilitar aquell amb qui t’has d’enfrontar, tens un problema, i més si ells tenen la força coercitiva i el poder judicial, que no respon a lleis, sinó a la unitat d’Espanya. De la mateixa manera que l’1-O es va fer perquè estàvem tots junts en les xarxes veïnals i en l’organització, la independència també s’ha de poder organitzar. A mi, però, m’agrada pensar en clau de futur; com a país, no podem estar sempre mirant cap a l’1-O.
Vostè és membre d’EUiA, va anar a les llistes de Barcelona en Comú i va signar a favor d’un pacte entre comuns i ERC, però la divisió continua sent evident.
El meu ideal de país està governat per una tríada que, perquè tothom ho entengui, podria estar formada per Joan Tardà, Xavier Domènech i David Fernàndez, o Anna Gabriel i Jordi Cuixart. La situació em recorda quan als anys trenta s’intentava construir un nou partit a l’entorn del catalanisme obrer i popular. Hi treballava Salvador Seguí, el Noi del Sucre; Francesc Layret, i Lluís Companys, però l’assassinat de Layret quan es dirigia com a advocat a parlar amb l’alcalde de Barcelona per la detenció de Companys, que estava detingut, va posar fi a aquell projecte. Aquell va ser un intent de construir un catalanisme popular que trencava amb el nacionalisme de Cambó. No era una bassa d’oli, però es va intentar, i és el que jo voldria per al meu país, perquè, a més, estic convençut que seria molt bo per als ciutadans. L’hegemonia no pot venir únicament des del cantó nacional, sinó també del social; jo no sé caminar sense aquestes dues potes, i l’actual feblesa d’aquest espai és precisament en el terreny social. Com a govern, no han estat capaços de convèncer sobre la necessitat de crear aquesta república del bé comú. Per contra, tenim projectes com ara Barcelona World, l’oposició als lloguers..., i això va generant desconfiança. És un catalanisme que sempre acaba optant per interessos de classe.
Per què creu que no funciona, aquesta aliança?
Qüestions personals, interessos de partits..., i perquè suposaria la ruptura de formacions polítiques. Són aspectes que em puc imaginar, però no s’hi ha treballat tant per parlar amb seguretat dels obstacles que hi hauria. Jo ho plantejo gairebé com un somni, tot i que crec que seria una aposta guanyadora i majoritària en aquest país. I ho dic també fruit de la meva experiència al Parlament, ja que a la cambra aquesta unió va aconseguir fites importants, com posar fi a les bales de goma i la redacció de la llei per garantir els drets de lesbianes, gais, bisexuals, transgèneres i intersexuals (LGBTI), una llei que es va aconseguir després de reunions que per primer cop a la cambra catalana eren diàries. Es van aconseguir moltes coses que no s’havien fet mai.
Va signar el manifest a favor que Ada Colau pactés amb ERC, però finalment van ser els mateixos comuns els que es van decantar per Ciutadans i Manuel Valls.
Sí, van escollir el poder. Qui els donava el poder? Els vots de Valls. Jo ho critico, però és el que acaba fent tothom. Té poc a veure amb els ideals sota els quals es van configurar els comuns. L’objectiu no és ser a les institucions ni tenir el poder, tot i que és cert que sense poder i sense presència a les institucions s’aconsegueix ben poc, però aquí l’ordre dels factors sí que altera el producte. No m’hauria imaginat mai un pacte així; amb tot, és el que menys em preocupa. Crec que l’error va ser d’ERC el primer mandat, quan els comuns guanyen per sorpresa. Era la seva primera experiència de govern i es troben amb una ciutat com Barcelona; necessitaven més força, però, en canvi, Alfred Bosch es posa equidistant. Crec que els republicans aquí van perdre una oportunitat per ser a les dues bandes de la plaça Sant Jaume, guanyar hegemonia i centralitat i, a més, situar i estirar els comuns cap a espais més sobiranistes. I, en canvi, l’únic partit que hi va guanyar va ser el PSC. Hi ha sectors dins dels comuns que són molt contraris a qualsevol acostament a ERC, però això només alimenta el PSC i converteix els comuns en un partit que només pot mirar cap al PSC, i, per mi, això és un drama, com ho és que una persona com Xavier Domènech, que ha guanyat les dues eleccions a les quals s’ha presentat, hagi marxat d’aquest espai com ho ha fet, sense ni tan sols un agraïment pels serveis prestats.
Com valora l’espai Sobiranies, que va apadrinar Domènech?
És un espai de reflexió, molt positiu, però jo soc del parer que les idees sense organització serveixen de poc. Es poden generar idees, però al final necessites construir un espai de treball, d’aliances, que al final hauria de tenir una expressió electoral. Pel que he anat observant al llarg dels últims anys, la majoria de la gent vota més contra alguna cosa que no pas a favor d’unes idees o d’uns polítics, i això, en el moment actual, en què alguns voldríem que fos fundacional d’alguna cosa, és el pitjor que ens pot passar. Ara la disputa al final és sobre qui serà el president autonòmic i no pas sobre les estratègies o aliances per avançar en la construcció d’una república, que, d’altra banda, és el que volen la majoria dels ciutadans, un 70%, segons les enquestes.

A l’Aurora

República, socialisme i autodeterminació. Aquestes són les tres premisses bàsiques de l’Aurora, antigament el Partit Obrer Revolucionari (POR), dirigit per Aníbal Ramos, nom adoptat durant la clandestinitat per Arturo van den Eynde, i grup en què milita actualment David Companyon. El partit forma part d’Esquerra Unida i Alternativa (EUiA). L’exdiputat va estar a punt d’ingressar en el Consell per la República, a petició de l’exconseller Toni Comín, però ho va rebutjar perquè, tot i que ho considerava una bona eina, no combregava amb el fet que fos una estructura presidida per Carles Puigdemont, que alhora presidia la Crida i Junts per Catalunya. Aquesta amalgama de presidències en un sol home enfosquia el funcionalment, el paper i l’objectiu que, al seu parer, havia de tenir el Consell per la República i, finalment, Companyon va rebutjar ser-hi.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Els autors dels atemptats de Cambrils havien anat a jugar a un casino de Salou amb actitud “xulesca” i un ganivet

madrid

El PNB votarà a favor dels pressupostos generals de l’Estat

Barcelona

La ponent de l’informe de l’Eurocambra sobre drets fonamentals denuncia la supressió de la seva opinió sobre els presos

brussel·les

El Suprem decidirà dijous sobre el tercer grau dels polítics independentistes empresonats

Barcelona

Els catalans podran votar “sense sortir de casa” el 14-F amb el vot per correu telemàtic

barcelona

El rei emèrit va amagar milions d’euros en accions en companyies de l’Ibex 35 durant vint anys

barcelona

Trump dona llum verd a la transferència de poder a Biden

washington
Arxiven la causa per delicte d’odi contra l’alcalde  de Reus
Política

Arxiven la causa per delicte d’odi contra l’alcalde de Reus

L’Estat concedeix només el 0,8% dels indults

madrid