Política

MAR SERNA

EXCONSELLERA DE TREBALL I MAGISTRADA DEL JUTJAT SOCIAL DE BARCELONA

“No és el mateix jutjar l’1-O des de Catalunya que des de Madrid”

Fins al juny no tindrem una radiografia completa del que ha suposat el Covid. Hi haurà empreses petites que tancaran
L’indult no sé quan s’ha de donar, però els presos ja han complert una part important de la condemna i no té sentit fer més sang

La magistrada del jutjat social 23 de Barcelona i exconsellera de Treball al govern de José Montilla ens cita al seu despatx a l’edifici principal de la Ciutat de la Justícia, extraordinàriament buit i silenciós per l’aturada de la major part de l’activitat judicial en vigílies de Cap d’Any. Després de finalitzar l’etapa de consellera el 2010, Mar Serna es va reincorporar a la magistratura.

Vostè va tornar a la feina de magistrada que ja ocupava abans de ser consellera.
Sempre que te’n vas a fer una altra activitat has de saber quin és el teu punt de retorn. El meu era la judicatura, a la qual havia accedit el 2001.
Troba a faltar l’etapa de consellera?
De vegades, quan veus coses que es podrien fer, t’ho mires des d’una altra perspectiva si has estat en un lloc de gestió pública on pots ajudar a modificar les coses. Però estic bé aquí, m’agrada la meva feina i soc una persona afortunada pel fet de tenir-ne.
L’advocacia ha denunciat dèficit de controls preventius per la Covid-19 als accessos als jutjats socials.
La pandèmia ens ha obligat a tots a canviar moltes maneres de viure. Encara a l’administració no estem prou preparades per a una situació d’aquestes, per al teletreball per exemple. Es vol evitar l’endarreriment de judicis perquè impliquen drets i, d’altra banda, es vol garantir la salut de les persones. Es va proposar fer judicis telemàtics, però hi ha certes resistències entre els professionals, les persones que acudeixen a la justícia i companys de professió per fer aquests judicis telemàtics, que haurien evitat una part important dels problemes. Als espais de les sales d’espera no es poden ajuntar moltes persones i per això s’han adoptat mesures amb alguna equivocació. Em consta que el degà i la degana del social han tingut una reunió amb tots els agents per veure com es poden resoldre aquests problemes nous als quals no estàvem acostumats.
Han notat un increment en el nombre d’acomiadaments, aquest any de pandèmia?
Als mesos d’abril i maig tothom pensava que hi hauria moltes reclamacions contra ERTO i ERO i contra acomiadaments individuals, i no va passar. Ara sí que es nota un lleu increment, però de moment tampoc és el gran augment que ens esperàvem. La mesura dels ERTO ha estat una barrera important per evitar els acomiadaments massius, a diferència de la crisi del 2007-2008, quan n’hi va haver molts. I encara es va poder evitar una part perquè en aquell moment ja vam fer ERTO per al sector de l’automoció: suspensió de contractes i comptador a zero, que es deia abans. Ara la mesura ha estat general, massiva, amb una regulació específica, amb reducció de les cotitzacions de la Seguretat Social, i s’han evitat molts acomiadaments. Fins al juny no tindrem una radiografia completa del que ha suposat el Covid en l’activitat econòmica.
S’esperen acomiadaments massius a partir d’ara, a partir del final de l’estat d’alarma?
No hem d’oblidar que el 2019 ja hi havia certs indicis de crisi. La pandèmia suposarà un tancament per a les empreses que anaven malament. Però, d’altra banda, hi ha sistemes de garantia per evitar els acomiadaments forçats que no obeeixen a una causa real sinó a la por, al “Prefereixo no renovar el contracte”. Hi haurà empreses petites que tancaran. La nostra estructura empresarial està formada principalment per empreses petites i mitjanes, que són les que patiran més.
Espereu un creixement important dels casos d’acomiadament?
Depèn del que passi. No ho hem viscut mai en aquest segle. El que al començament pensàvem que passaria no ha passat.
No creu que moltes empreses estan esperant per fer-ho?
Estan esperant. També hi ha por que els reclamin les reduccions de les cotitzacions a la Seguretat Social. Perquè també hi ha una garantia que impedeix acomiadar treballadors durant els sis mesos posteriors a la recepció de les bonificacions. Passat aquest temps, ja ho veurem. Al gener s’hauran de renovar sí o sí les mesures específiques que estan en vigor, s’hauran d’estendre fins al juny, i a partir del juny és quan veurem quanta activitat s’ha recuperat i quanta es perdrà. Perquè se’n perdrà... El volum de negocis està baixant.
Al poder judicial hi ha molta desigualtat de gènere respecte a altres sectors?
L’ONU ja va dir el 2015 que hi havia en l’estructura judicial un dèficit d’igualtat específic al Tribunal Suprem. Hi ha escassa presència de dones. Fa tres mesos que tenim una dona per primer cop com a presidenta de la sala social del Suprem, que és la més igualitària. Però a la resta hi ha una o dues dones magistrades. Les dones fa quaranta anys que vam entrar a la judicatura. No té sentit que hi hagi aquesta discriminació. Quan a la base de l’estructura judicial gairebé tot són dones, a la cúpula trobem no només el sostre de vidre sinó el terra enganxós que impedeix l’accés de les dones. Hi ha elements no visibles que ho impedeixen. De presidentes de tribunal superior de justícia només n’hi ha una a l’Estat. Els criteris teòricament són igualitaris, però perjudiquen les dones. Un dels barems són les publicacions i la docència, però les dones en la nostra societat es dediquen bàsicament als treballs de cura de fills i pares. Posar aquest criteri aparentment neutral està perjudicant les dones. Jo confio en el pla d’igualtat de la carrera judicial, que preveu accions de discriminació positiva: en igualtat de condicions, que sigui la dona la que accedeixi al lloc de decisió. A alguns companys no els agrada això, però hem de compensar la discriminació històrica que hem patit les dones dins de la carrera judicial.
Què pensa de l’avantprojecte de llei de llibertat sexual del govern d’Espanya, polèmic també al si del feminisme?
És un avantprojecte que està bé. S’emmarca en el conveni d’Istanbul, però s’ha de matisar, perquè una cosa és un primer esborrany i l’altra el que finalment s’aprovi. Està bé perquè és una visió totalment integral, com la de la llei de violència de gènere del 2004. El que passa és que, si a la carrera judicial s’apliqués la perspectiva de gènere en el procés de jutjar tant en l’àmbit penal com en la resta, no seria necessari ser tan clars en la definició del que és el consentiment. Però com que és una realitat que no arreglarem a curt termini, està bé que la llei digui el que ha de dir: que només sí és sí. Hi ha companys que creuen que la llei va massa enllà, però hi ha experiències com les de Suècia que poden il·luminar-nos i evitar que hi hagi sentències com la primera que es va dictar a la Manada. No ens pot tornar a passar. El que diu la llei, que la igualtat s’ha d’aplicar amb perspectiva de gènere, no s’està fent. Fins fa poc no hi havia ni formació. Una reforma de fa dos anys fa que ara comenci a haver-hi formació específica. Es formaran cinc mil i escaig companys? De moment, no. Entendre que en el cas de la Manada hi havia consentiment és jutjar sense perspectiva de gènere. En un robatori hauríem dit que hi havia prevalença i situació de superioritat per part de l’autor del robatori. En aquest cas no es va veure. Això no ho podem permetre en una societat que pretén ser igualitària.
Això va més enllà de la perspectiva de gènere, tenint en compte que la cúpula del poder judicial és hegemònicament conservadora?
Certament obeeix a una majoria parlamentària de fa set anys. La renovació de la cúpula serà la solució a tots els problemes que té la justícia? No, però és un pas important i necessari. La justícia com un tercer poder ha de ser representativa del que vota la societat, no del que voten els partits. La representació de la sobirania popular és al Congrés i al Senat, això ho diu la Constitució, i renovar la cúpula és el que s’ha de fer, tenir la visió de la societat. Els jutges i jutgesses no som una classe privilegiada, formem part de la societat per a bé i per a mal. Per això reproduïm els estereotips, però la nostra feina implica un afegit per eliminar aquests estereotips i aquesta visió més conservadora de l’aplicació del dret. Per evitar etiquetes sobre nomenaments “conservadors” o “progressistes”, calen elements objectius d’elecció, i no hi són. Decideix qui té majoria al Consell General del Poder Judicial (CGPJ).
Què pensa de la sentència del Suprem sobre l’1-O?
No soc penalista. És una sentència molt ben treballada, però, com a ciutadana, em sembla massa excessiva la condemna. Hem de tenir en compte el que diu la mateixa sentència: “Escolti, jo aplico aquest delicte quan aquest tipus probablement ha quedat desfasat.” S’hauria de modificar aquest tipus penal. Els països europeus que van revisar les ordres de detenció van dir que no perquè tenen un ordenament jurídic molt més avançat i modern. Això és el que diu el Suprem. Tècnicament és impecable, la sentència. Una altra qüestió és el que pugui dir el Tribunal Europeu de Drets Humans sobre els càrrecs electes. Si ajuntem un tipus penal desfasat i una aplicació molt específica del dret..., uf, és un còctel.
Específica en quin sentit?
De vegades has de veure tots els elements del context. Per als dos dirigents activistes, la sentència va ser massa excessiva. No és el mateix jutjar des de Barcelona i Catalunya que des de Madrid. Fora d’aquí es veu com una agressió. I no tenim aquesta sensació els que ho hem vist des d’aquí. La prova és com s’han jutjat els membres de la mesa del Parlament i com s’ha jutjat la presidenta, perquè la visió és totalment diferent. La desobediència era clara, però els altres tipus, no. Però no hem d’oblidar que els jutges i les jutgesses són persones.
Entenc que no està conforme que se’ls condemnés per sedició.
El delicte de sedició s’ha de modificar. Te’l llegeixes i veus que han fet l’encaix aquí però que no ho tenen del tot clar. I ho diuen en la sentència. S’han de modificar altres aspectes del Codi Penal. No és paraula de Déu, que es deia abans.
El que va passar la tardor del 2017 ho havia d’haver jutjat el TSJC?
No soc penalista i em puc equivocar, però crec que el tribunal més natural era el TSJC. I segona qüestió: per a bé i per a mal, estar en el context, en la realitat propera, ajuda a comprendre tot el que va passar el 2017. Hi pots estar d’acord o en desacord, però ajuda a entendre. És com les polèmiques sobre l’ús del català: quan parles amb gent de fora de Catalunya, és com si fossis en un altre món. Això passa exactament igual amb els fets del 2017.
La sortida viable és l’indult? Els independentistes demanen l’amnistia, encara que no hi confien.
La majoria de constitucionalistes coincideixen que hi ha problemes per fer entrar l’amnistia a la Constitució. L’indult no sé quan s’ha de donar, però crec que els presos ja han complert una part important de la condemna i no té sentit fer més sang. Té sentit reconciliar la societat, que les opcions polítiques s’expressin en llibertat, siguin les unes o les altres, perquè, al final, hem de conviure, tant si estem d’acord amb la independència com si no. En aquesta societat hem viscut i s’hi ha governat conjuntament tenint visions totalment diferents. Aquesta societat necessita recompondre els consensos.
Les visions contraposades des de Catalunya i des d’Espanya han arribat a un carreró sense sortida?
No sé si l’independentisme arribarà a bon port o no, però ha vingut per quedar-se. Els sentiments és difícil que els canviï la política, però els greuges sí que els pot canviar la política.

Per mi el greuge fonamental es va expressar en la manifestació del 2010. Per primer cop jo vaig percebre el greuge del poble català pel que havia passat amb l’Estatut. S’han de superar els greuges i buscar consensos perquè els sentiments no estiguin a flor de pell. Si som capaços de restaurar la convivència farem un pas molt important.

La superació del greuge és la reforma federal de la Constitució?
Com que hem tingut un segle XIX molt mogut, amb moltes constitucions i després del que va passar a la Segona República, crec que veiem la Constitució com una cosa molt suprema, molt intocable. S’ha de tenir una visió general per perpetuar la seva existència però el fet de ser una norma suprema no vol dir que no es pugui modificar. Portem quaranta anys i ha d’arribar el moment que, de forma acordada, tinguem una Constitució més adaptada als temps. Hi ha aspectes que han quedat desfasats. En el títol de l’organització territorial s’haurà de fer un nou pensament. Per què no? Portem quaranta anys sabent el que funciona i el que no. I la visió que es té des d’aquí no és la mateixa que es té des d’allà. Quan tu vas a reclamar una transferència que està en una norma –no te la inventes–, sembla que els prenguis alguna cosa que és seva. Això no pot ser. L’estat de les autonomies ha de fer un pas. No sé si és l’estat federal el que finalment s’acordi. La Constitució no pot ser una norma unilateral d’un partit. Ha de ser fruit del consens com va ser el 78. Això garanteix la seva pervivència i, el que és més important, el seu compliment. Els laboralistes sabem que aquelles normes que es pacten, després es compleixen. Però, amb aquelles que venen de forma unilateral, es busquen els forats per incomplir-les. A la Constitució li passa exactament el mateix.
La reforma hauria d’incloure el debat entre república i monarquia?
Això és més complicat. Les enquestes diuen que els joves estan majoritàriament per la república i la gent gran per la monarquia. I la gent del centre més per la monarquia i la de la perifèria més per la república. Crec que és una qüestió de generacions, no massa, perquè es pugui plantejar el debat.
Què pensa del debat polític actual respecte al de fa deu anys?
No m’està agradant. No és debat. Moltes vegades és insult. Com que vinc del dret, que està escrit, i ens acostumem al que diu la lletra, em va costar molt: “Si la llei diu això, què m’està dient?” Al final vaig entendre que no és el mateix un debat jurídic que un polític. El que passa és que ara manca l’escolta activa en la política. Estar disposat a entendre, a l’empatia, a buscar consensos. Crec que anem pel mal camí.
El llenguatge polític s’ha degradat?
Sí. Catalunya era una illa respecte del que passava al Congrés. Els diputats d’allà t’explicaven que els insults eren normals allà. Ara, al Parlament no són insults, però em fa la impressió que el discurs busca només arribar a la ciutadania. I el Parlament és una altra cosa. És per legislar, per controlar al legislatiu, però no per fer el titular que surti en un mitjà de comunicació. Ho fas en un altre lloc, no en el Parlament. Potser és la meva visió legalista però crec que és el que s’hauria de fer. La mesa del Parlament ho fa contínuament. No és a veure qui la diu més grossa, sinó anem a veure què és el que podem fer i com ho fem.
El 2018 va ser Sánchez qui li va trucar per ser vocal del CGPJ?
Ell no.
Qui li va trucar?
La ministra de Justícia. Però jo mai ho vaig donar per fet. A tothom que em trucava per felicitar-me li deia que calia esperar que el Congrés ho confirmés. Ens vam presentar tres companyes de l’Associació de Dones Jutgesses per posar sobre la taula el debat de la perspectiva de gènere. Sense cap més intenció. Com que no és una associació judicial, ens presentàvem les tres individualment i vam haver de demanar suports als companys perquè la llei exigeix avals, però en cap moment vam fer campanya de trucades ni res d’això. Va ser una sorpresa. Un cop que et proposen, si estàs compromesa amb la feina i la millora de la justícia, no pots dir que no.
Li va saber greu que es frustrés el nomenament? I no sé si creu que ho acabarà sent?
Ni m’ho plantejo. Perquè, quan no t’ho esperes, és tot un enrenou perquè suposa un canvi de vida. Recordo que baixava caminant cap a la Ciutat de la Justícia i, quan vaig escoltar per la ràdio el whatsapp famós de Cosidó, vaig pensar ja està, menys problemes. Ara ni m’ho plantejo. Si algú em truca algun dia, decidiré. Si no, perfecte. Estic molt contenta amb la meva feina i molt feliç amb el que faig. No em preocupa.

Jutgessa feminista

Mar Serna és cofundadora de l’Associació de Dones Jutgesses d’Espanya, una entitat no judicial que treballa per la igualtat de gènere a l’administració de justícia. Membre de Jutgesses i Jutges per la Democràcia, Serna va néixer a Aguilar del Campo el 1955, es va llicenciar en dret a la UB i va començar d’advocada laboralista a la UGT. Inspectora de Treball del 1984 al 2000, el 2001 va accedir a la magistratura dels jutjats socials de Barcelona. Nomenada directora general de Relacions Laborals del Departament de Treball el 2004, va ser consellera de Treball del govern de Montilla del 2006 al 2010. Conserva amics d’aquella època, però explica que en política les relacions són més superficials i fredes que entre els companys de feina. Finalitzada aquella etapa, el 2011 es va reincorporar a la magistratura i des del 2013 és la titular del jutjat social 23 de Barcelona.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Un grup de persones s’encadena al pati de la Paeria de Lleida per exigir que s’aturi la “repressió” contra el jovent

Lleida

Felip VI i Pedro Sánchez viatjaran divendres a Catalunya per visitar la fàbrica de Seat a Martorell

Madrid

ERC concreta que els acords amb la CUP per reformar el model d’odre públic són “línies de treball”

Barcelona

JxCat insta ERC i CUP a un front comú per abandonar un Parlament “submís” i “blindar-lo” davant la repressió

Barcelona

Sarkozy, condemnat a tres anys de presó per corrupció i tràfic d’influències

París

Torrent acusa la fiscalia de “persistir en l’error”

Sarrià de Ter

Els comuns insten ERC i PSC a “moure fitxa” i “sortir de la zona de confort”

Barcelona

Fiscalia es querella contra Torrent i tres membres de la Mesa per permetre debats sobre autodeterminació i monarquia

Barcelona

El Suprem demana al Tribunal de Comptes si els presos i exiliats han pagat 4,1 milions d’euros

Madrid