Política

CARLA ANTONELLI

Primera diputada trans

“Soc la primera diputada trans i sento vergonya de ser l’última”

Al Madrid de la Movida hi havia menys crispació que al Madrid d’ara; Blas Piñar era un xitxarel·lo al costat d’Abascal i de Monasterio

Amb 17 anys marxa de Güímar (Tenerife) pel repudi familiar, i ara hi té un carrer que porta el seu nom. És la justícia poètica en la vida de Carla Antonelli, primera i única diputada trans a l’Estat.

Com ha viscut l’aprovació de la llei trans en el Consell de Ministres?
Amb sentiment agredolç. Dolç perquè al final la raó s’imposa i érem al costat correcte de la història. Hi havia una línia vermella: el dret a l’autodeterminació, que no és altra cosa que l’emancipació i no dependre de tuteles de jutges o psiquiatres o testimonis. I agre, perquè no surt del tot el text de la llei original que va al Congrés el 2019 i que reconeixia els drets en totes les edats, i ara diferencia de 12 a 14 i de 14 a 16 anys. I hi ha un punt mal redactat sobre els migrants: parla de situació no legal a Espanya i no cita les persones amb targeta de residència. En la tramitació continuarem lluitant pel rescat de tots els drets i no deixar-ne ningú fora.
La llei supera un xoc de Podem i la ministra Irene Montero amb part del PSOE.
Una enquesta recent diu que el 93% dels socialistes hi estan a favor, i això delata que era una falsa polèmica. Autodeterminació sona al que sona, però no és res més que emancipació. És el que ha fet el moviment de la dona tota la història, i sempre amb la prevenció que si no està bé del tot i cal fer-la passar per tràmits... Ja n’hi ha prou que els altres hagin de dir qui som! És una barbaritat! De debò un psiquiatre o un jutge t’havia d’examinar per concloure que tu ets qui dius que ets? Imagini que quan et treus el carnet de conduir has de justificar qui ets en base a altres. Això que es neix home o dona no ho aguanta una classe de ciència. Pots néixer dona i tenir un cromosoma masculí –síndrome de Morris– i pots ser dona funcional i no poder procrear. Deixem-ho que es neix i després ja ve la capacitat de decidir, de ser. Una fal·làcia és que això és un desig i que era legislar un desig. No és un desig, és el dret a ser i que se t’identifiqui com a tal. I es deia també que era legislar un sentiment... I no ho és, però en aquest país s’ha legislat un sentiment –i n’estem orgullosos– com és l’amor i el dret a l’amor que dues persones es puguin casar sent gais, lesbianes o bisexuals.
Ha fet cèlebres i d’èxit dues etiquetes: ‘Calvario’ i ‘Fin del Calvario’.
És que ha estat un calvari!
Però ‘Calvario’ anava per Carmen Calvo. És ella, sent vicepresidenta, qui diu: “Em preocupa la idea de pensar que s’escull el gènere sense res més que la mera voluntat o el desig, posant en risc els criteris d’identitat de la resta dels espanyols.”
Jo? Jo em remeto al que escric... Ha estat un Calvario i Fin del Calvario. I després ja hi ha gent molt suspicaç, que ja li ha donat una altra interpretació... Hi ha gent que ha donat per fetes coses... El Calvari va ser on van crucificar Crist a la creu, no? Doncs això... [riu]
Amb la veu de Calvo i d’altres ha emergit un feminisme transexcloent?
Més que emergir, en aquesta vida s’ha de ser original. I si encunyes alguna cosa, crea patent i copyright, almenys. I això era una discussió dels setanta i no va arrelar; era una època en què també es discutia si les dones lesbianes podien estar dins el moviment feminista. El moviment es va anomenar a si mateix Moviment Radical Transexcloent Feminista, i d’aquí les sigles TERF que ara consideren un insult. La paraula és ara pejorativa però no se la inventa ningú, neix del mateix moviment. Això ha estat una guerra d’espai i quotes de poder, i amb contradiccions. El 2019 ningú alça la veu. Per què era bo fa dos anys i ara és el pitjor dels mals? Qui era portaveu d’Igualtat del PSOE, Ángeles Álvarez, ho va firmar i va sortir del Congrés a fer-se la foto. Com pot ser que ella lideri després un moviment d’esborrat de les dones trans? No pots estar amb Déu i amb el dimoni. Quan menties? Abans? Ara? O sempre? No pots tenir una opinió i la radicalment contrària dos anys després... A veure si té relació amb el fet que ja no és diputada al Congrés...
Quan ha acudit a marxes del 8 de març, aquesta polèmica estava latent?
No!Gens latent! Des dels noranta el feminisme ens rep amb els braços oberts i ens invita a portar la pancarta de la capçalera i així ho vam fer Juana Ramos (Transexualia) i jo. Mai hi ha hagut res excloent. No s’ha de caure en la trampa maquiavèl·lica: no hi ha un feminisme en contra, són noms propis. S’ha elevat una falsa polèmica i s’ha jugat amb els sentiments i les vides de més de 50.000 persones en aquest país que de cop passem a ser un perill per a la resta de les dones. I ja el súmmum és que podem crear inseguretat jurídica a 47 milions de persones, això ja et parteix l’ànima. Perquè se’ns assenyala i s’ens estigmatitza, com si no tinguéssim prou estigmatitzacions històriques! Quan es deia trans era com si fossis una despulla de la societat, un zero sense identitat pròpia. L’assetjament que hem patit ha estat indecent. Sabia que guanyaríem aquesta lluita per molt que l’altre bàndol fos liderat per noms coneguts.

Arran de l’agressió mortal al jove de la Corunya Samuel Luiz i d’agressions també a Catalunya, s’ha obert el debat de si el que et criden abans d’atacar-te i colpejar-te importa o no...

Són múltiples les agressions. I és clar! He vist fins i tot ments prodigioses dient que no havia sortit de l’armari a casa seva. És que és necessari sortir de l’armari a casa teva perquè et matin per maricón al carrer!? És absurd i ridícul! A l’armari hi hem estat moltes persones durant part de la nostra vida, i n’hi ha que hi són de per vida... Què vol dir?, que al carrer no ho pots evidenciar i no se’t pot notar? Si et maten al crit de“ maricón de merda” és homofòbia. I si et maten al crit de “negre de merda” és xenofòbia i racisme.
Ha patit algun crit d’aquest tipus?
Uf! De tot: maricón, Manolo... I riures, burles, que es fes el silenci quan passava al carrer, crits de lluny, mirades inquisitives, murmuris... És clar, sí. I t’has d’abrigar i expulsar tot perquè no et quedi tot a dins. D’aquí que els índexs de suïcidi siguin tan elevats. Diuen els pocavergonyes que els elevats suïcidis entre els trans és perquè inicien el tractament. No menteixin! És perquè els assenyalen i estigmatitzen i els fan la vida impossible! Els culpables són els discursos d’odi i els que els legitimen, igual que amb Samuel és culpable qui posa la mà per agredir i qui fa les arengues i els discursos d’odi.

S’ha imaginat com hauria afectat la llei trans actualment en tramitació la Carla Antonelli de l’adolescència?

[Riu] És que als anys setanta lluitàvem per derogar la llei de perillositat social del franquisme! La llei t’enviava a la presó pel que ets! L’autodeterminació i la despatologització... [riu] Era una quimera! Ens van aplicar la llei de perillositat social fins al 1979, i més tard ens van aplicar escàndol públic, fins al 1988, en què es deroga. Fins al 1988 passava que s’empresonava les dones trans que eren en situació de prostitució a la Castellana per escàndol públic, i a la vorera de l’altre costat les dones no trans podien continuar-hi. I en l’àmbit judicial, fins al 1983 anaves a presó si et feies cirurgia perquè es considerava mutilació de genitals, no podies contraure matrimoni... No és fins al 2000 que es guanyen els primers recursos i després ve el primer casament, a l’Aragó, i després el de Bibiana Fernández.
Com ha estat la seva lluita amb el DNI?
Si tu mostres un DNI que no reflecteix la teva identitat, tot són problemes. L’atur es multiplica. Vam haver d’esperar a la pionera llei del 2007 de José Luis Rodríguez Zapatero, que no demana cirurgia. Per això no s’entén l’escalfament mental actual. Que els homes canviaran de sexe per violar-nos al bany? Com si per violar i maltractar calgués una nova llei! Però si ja ho fan a tot arreu! Amb la llei del 15 de març del 2007 jo no estava amb una tenda de campanya davant del registre civil esperant per ser la primera sol·licitant l’endemà, no tenia cap efervescència de ser jo la primera. Hi vaig anar un mes després i, coses de la vida, era la primera.
I és la primera diputada trans que arriba a un parlament, a Madrid, el 2011.
La meva és una eterna història de primeres vegades... [riu] I allò no significava res més que l’obvietat que si jo era la primera abans ningú ho havia pogut fer. I òbviament no era per falta de capacitat de les persones, sinó pels prejudicis i pels estigmes afegits. És un moment en què saps que estàs fent història però en el qual aterres immediatament i et poses a treballar de seguida. I de primera diputada trans passes a portar els temes de nens, nenes, menors, familiars, i LGTBI i trans. No hi ha hagut cap més diputada trans, i més que tristor, sento vergonya. Quan s’obre una porta no és per entrar-hi tu, tancar i quedar-t’hi tu sola, a l’habitació. Obres una porta per ser l’inici d’alguna cosa o el principi del final d’alguna cosa. I la realitat és que vaig ser la primera diputada trans i soc l’última diputada trans. I deixo de ser diputada per protestar i plantar cara en una causa justa.
En l’última legislatura a l’Assemblea de Madrid hi viu l’arribada de Vox i episodis d’intolerància com quan el diputat Mariano Calabuig la cita com “«el diputado»”.
I jo li vaig haver de demanar respecte i empar a la presidenta de la comissió, Marta Barbán, que s’ha passat al PP i aleshores era de Cs, i no em va deixar parlar. Així que em vaig posar dempeus en el torn de precs i preguntes i és quan es produeix tot allò. Aquesta gent de la ultradreta pensa bé tot per no errar, però al final sempre se’ls en va la mà. I jo vaig dir: “Fins aquí, això és inadmissible.” I dues setmanes després de l’escàndol i sent viral a les xarxes, ella em va donar la protecció que demanava catorze dies abans. Era una qüestió de transfòbia. I aquí has de treure el Libro Gordo de Petete. Masclisme és quan li diuen “señora presidente” a una presidenta. I transfòbia és quan et diuen “señor presidente”. Masclisme és que et diguin “la diputado”, això vol invisibilitzar la dona. Però si em diuen “el diputado” és transfòbia i vol invisibilitzar-me. Quan arribo el 2011, una diputada del PP –i que se m’entengui– em feia el que es diria mariconejar: jo intervenia i ella feia veuetes de crits de “ai”. Al final, en el dia a dia fas la teva feina i vas desterrant tot això i dissols els prejudicis que té qui ni et coneixia.

Qui sempre li dona suport en tots aquests episodis és Tània Verge, avui consellera d’Igualtat i Feminismes.

Sí, i l’altre dia la vaig felicitar també per unes declaracions que va fer. No la conec personalment, però recordarem i donarem les gràcies sempre a totes les dones no trans i a tothom que ens ha defensat a nosaltres i a la nostra causa per creure que això anava de drets humans. Tània Verge, Amparo Rubiales, Carmen Baños, Oti García, Beatriz Gimeno...
Com a actriu té una fita amb la sèrie ‘El síndrome de Ulises’: interpeta Clara, el primer paper trans protagonista a la televisió. Sent que aquesta sèrie o la de la Veneno fan més que les lleis?
Les lleis són les que legislen i solucionen problemes tècnics i jurídics i et donen les garanties dels drets, però on s’avança és en la conscienciació social i el respecte a les diferències. I una sèrie televisiva ben enfocada des de la integració, que et faci riure amb i no riure’t de... Era el primer paper protagonista, i tota la vida lluitant per dir-me Carla i al final em deien Gloria. A prop de casa vaig viure escenes de nenes sortint d’un institut i corejant-me “Gloria! Gloria!” Al final, a falta d’un nom femení, en tenia dos... [riu]
Es recorda molt el Madrid de la Movida, però Madrid i les llibertats deuen molt a dos canaris: Pedro Zerolo i vostè.
Zerolo arriba a Madrid gairebé als noranta i la Movida és més dels anys vuitanta. Però Zerolo va ser una revolució: arribava als debats de Telemadrid i sorprenia tothom perquè un senyor culte i format, advocat, i sense histrionismes, establia càtedra amb cada afirmació. I jo ja hi era, als vuitanta, amb Almodóvar... I es respirava més tolerància que ara. És una paradoxa, perquè allò era el tardofranquisme... M’explico: veníem d’una dictadura i cridàvem “llibertat”. I mig país es despulla per això també: Marisol, Lola Flores... Encara que no fos políticament correcte, hi havia una espècie de viu i deixa viure. Aquesta crispació social que existeix ara no existia llavors. Hi havia intolerància, però era d’un altre tipus. El Madrid de la Movida, de la cançó de Mecano Allí me colé era molt més tolerant i menys crispat que ara. És cert que existien els Guerrilleros de Cristo Rey i Fuerza Nueva, però Blas Piñar era un xitxarel·lo al costat d’Abascal i de Rocío Monasterio. Recordo que acudien a la porta dels multicines del carrer Princesa amb rosaris perquè en una pel·lícula hi sortia la verge despullada! Hi havia agressions neonazis a Moncloa, a la plaça de los Cubos... Però la dimensió i la crispació social d’ara, no. Hi havia soroll de sabres i cops d’estat, sí, però pel que fa a la convivència, l’agressivitat i crispació quotidianes d’ara no hi eren abans.

Activista irreductible

Ha fet 62 anys, i Carla Antonelli (Güímar, Tenerife, 1959) és l’activista que no es podia imaginar quan va marxar de casa amb 17 anys. “Aleshores estava prohibit fins i tot somiar. Marxo del poble pensant que no hi tornaré mai i que estic repudiada per tota la vida, i més de trenta anys després hi torno per rebre un premi, fer el pregó de festes, inaugurar un carrer amb el meu nom...”, relata. Celebra els canvis de Pedro Sánchez al govern, que ha aprovat per fi la llei trans per la qual batallava. Explica la seva història a La vida de Carla.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Mor Josep Haro, primer alcalde de Campdevànol de la democràcia

Campdevànol

Puigdemont portarà al PE i als tribunals l’“espionatge polític” d’Espanya

París

El ministre d’Exteriors “subscriu” la petició de l’Eurocambra d’investigar els contactes de Puigdemont amb Rússia

barcelona

El TC admet els recursos de PP i Vox contra la reforma que limita les funcions del CGPJ amb mandat caducat

madrid

La CUP aposta per la mobilització al carrer per forçar la negociació del referèndum i l’amnistia

barcelona

Albiach: “Quan Aragonès assumeixi que amb JxCat no va enlloc, nosaltres hi serem”

barcelona

Sànchez: “No tensarem el govern amb la taula de diàleg. Ens mantindrem lleials a l’acord”

barcelona

El govern mira de tancar la ferida

barcelona

D’un referèndum a ajudes pel ‘Glòria’

barcelona