Un país abandonat pel món

Un país en espera. Un mes després que els talibans assolissin el poder a l’Afganistan, 38 milions de persones i les autoritats que diuen governar-les continuen als llimbs en un territori ara mateix aïllat per bona part de la comunitat internacional, fet que contribueix a allargar la crisi humanitària que engoleix milions d’afganesos.

La interrupció de l’ajuda internacional a les autoritats afganeses i la congelació del capital del govern afganès situat als EUA, encoratjat per Joe Biden un cop els talibans van expulsar l’aliança internacional, agreuja l’impagament de sous als funcionaris, que suposen un 30% de la població activa. El bloqueig allarga un incompliment salarial que milers de treballadors públics ja denunciaven durant el domini de l’anterior govern afganès, amb el suport de Washington i derrocat el 15 d’agost passat a Kabul. L’economia informal suposa bona part del mercat laboral d’un país en què a la majoria de famílies els números no els surten: mentre els bancs limiten l’accés a capitals en un màxim de 200 euros setmanals, els preus dels productes bàsics s’enfilen sense aturador.

Famílies que s’han quedat sense ingressos acudeixen a mercats de segona mà improvisats a peu de carrer on malvenen totes les seves possessions. La improvisació també governa entre els extensos campaments que s’estenen pels parcs públics de Kabul, on desenes de milers de persones vingudes d’altres punts de l’Afganistan malviuen entre teles i cartrons des de fa setmanes, quan van arribar a la capital fugint de l’avenç dels talibans. Al país hi ha 3,5 milions de persones que han marxat de casa seva buscant refugi en algun altre indret del país, la meitat de les quals necessita ajuda humanitària en un territori colpejat per un període de sequera que amenaça l’alimentació de bona part de la població. Abans de l’arribada dels insurgents es calculava que el 72% dels afganesos vivien sota el llindar de la pobresa. Les Nacions Unides estimen que la xifra pot arribar a arrossegar el 97% de la població de l’Afganistan a mitjans del 2022 si el país continua pel mateix camí.

Centenars de milers d’afganesos també esperen saber el seu destí tant als països limítrofs de l’Afganistan com als EUA, on 64.000 persones que corrien risc sota el lideratge talibà passen els dies en bases militars en espera de ser reubicades a dins del país nord-americà.

La formació, fa setmanes, d’un govern constituït estrictament per destacades figures talibanes de l’ala més conservadora no ha estat ben rebuda als estats d’Occident, que exigien gestos a favor de la inclusió d’altres ètnies i de les dones. Segons el mitjà Middle East Eye, les autoritats turques estan també decebudes amb l’executiu monocolor, després que el seu ministre d’Afers Estrangers, Mevlüt Çavusoglu, hagués cridat públicament els talibans a incloure-hi membres que representessin la diversitat del país. Aquesta desavinença impedeix, ara per ara, un acord entre Ankara i els talibans pel que fa a la gestió de l’aeroport de Kabul. L’FMI adverteix d’una “imminent crisi humanitària” a l’Afganistan però manté el vet a les autoritats talibanes i congela els fons dedicats al país, on el sistema sanitari, totalment dependent de l’ajuda internacional, s’ensorra.

Segons la premsa local, els talibans han informat que preparen un exèrcit regular que contraresti qualsevol oposició que se’ls enfronti “amb l’excusa de l’ètnia o del suport a la democràcia”. “Volem que els talibans sàpiguen que no ens poden eliminar de la societat”, deia una dona afganesa en una manifestació en declaracions a Human Rights Watch. “Els talibans estan dient a les dones que no tenen lloc en aquest nou ordre”, denunciava una altra manifestant. Quan els talibans van prendre Kabul, on les dones gaudien d’unes noves llibertats no compartides al món rural, moltes d’aquestes van amagar-se després de desfer-se de documents que demostressin el seu passat com a estudiants o treballadores. Però el 70% de la població afganesa viu fora de les ciutats, on els talibans controlen la situació des de fa anys. Allà, hi ha homes i dones que veuen el nou domini talibà com un alleugeriment, esperant que els porti l’estabilitat que els ha faltat durant turbulentes dècades d’invasions estrangeres i guerres civils.