Política

“I am a catalan”, 50 anys d’un discurs memorable

Es compleix mig segle de l’entrega de la Medalla de la Pau a Casals i del mític discurs a l’ONU, epíleg d’una llarga relació del músic amb la institució

“A Alemanya els nens sí que saben qui és”, observa el director de la fundació

Amb ‘El Pessebre’ es va sentir català per primer cop a l’ONU, el 1963
Casals desmuntava la imatge que el franquisme havia difós dels exiliats

Cinquanta anys després del mític discurs polític de Pau Casals a les Nacions Unides, forma part de l’imaginari col·lectiu la frase “I am a catalan” que va pronunciar el violoncel·lista, compositor i director d’orquestra tal dia com avui del 1971 a l’edat venerable de 94 anys, gairebé 95. Però hi ha un honor més rellevant per a un català universal com Casals que oferir unes paraules improvisades a la seu de l’ONU, i és la imposició de la Medalla de la Pau, la primera que la institució va atorgar a una personalitat, després de la concedida l’any anterior als tres astronautes que van arribar a la Lluna. El director general de la Fundació Pau Casals, Jordi Pardo, posa en relleu aquell reconeixement, així com l’encàrrec personal que li van fer al mestre perquè compongués l’Himne de les Nacions Unides, que va estrenar en aquella ocasió.

Pardo lamenta l’escàs coneixement que hi ha de la figura de Casals a Catalunya, més enllà d’alguna frase esparsa del discurs i de la interpretació d’El cant dels ocells. “A nosaltres ens emociona perquè segurament és la vegada que hi ha hagut l’amplificador més potent del país i de la cultura catalana, un ambaixador de luxe, però és molt més important el que hi ha al darrere. I això els catalans no ho saben”, constata.

No en va, el bust del violoncel·lista, modelat per l’escultor nord-americà Robert Berks, és una de les dues úniques escultures que hi ha a l’entrada de les Nacions Unides –Casals va morir poc abans de la inauguració–. Al Japó, el prestigiós arquitecte Arata Isozaki va aixecar el 1984 l’auditori Casals Hall. L’any vinent, Kronberg, on hi ha una de les acadèmies de corda més importants d’Europa, al costat de Frankfurt, inaugurarà el seu auditori Casals Forum. “M’entristeix molt dir això, però a Alemanya els nens sí que saben qui és Casals”, s’exclama Pardo.

També es coneix poc que el músic va acudir fins a cinc vegades a les Nacions Unides. El 1958 acabava de fer un viatge a Mèxic, on el van presentar com “la música feta home”. Era l’any que va ser candidat a premi Nobel de la pau. Rebia moltes invitacions per anar a tocar arreu del món. Els Estats Units en particular li anaven al darrere, però no va ser fins que el secretari general de l’ONU del moment, el suec Dag Hammarskjöld, el va convidar que Casals no es va decidir, precisament per l’extraterritorialitat de la institució. El 24 d’octubre, dia de les Nacions Unides, hi va tocar la Sonata 2 en re major per a violoncel i piano de Bach i, prèviament, hi va pronunciar un primer discurs, que era la condició que Casals havia posat per acudir-hi, que es va irradiar en diferents idiomes. En aquell moment en què es debatia el desarmament nuclear, el músic va trencar el seu silenci autoimposat: “Si a la meva edat he vingut aquí per celebrar aquest dia no és perquè hagi canviat la meva actitud moral, ni perquè m’hagi alliberat de les restriccions que jo mateix he imposat personalment a la meva carrera com a artista durant aquests anys, sinó perquè avui en dia tot és secundari en comparació amb l’enorme i possiblement mortal perill que amenaça la humanitat. Mai s’ha trobat el món més pròxim a la catàstrofe que en aquest moment.” “El tracten com un president dels Estats Units, amb tots els honors”, recorda Pardo.

La segona vegada, també un 24 d’octubre, però del 1963, convidat pel secretari general, el birmà Maha Thray Sithu U Thant, hi va interpretar el seu El Pessebre. Era el primer cop que la llengua catalana se sentia a les Nacions Unides. El 22 de maig del 1970 hi va tornar per enregistrar un missatge sobre la greu situació mundial i, ja el 1971, U Thant el va convidar de nou per entregar-li la medalla i estrenar l’himne. I encara el 20 de juny del 1973 es va produir una darrera visita, informal, a l’ONU, per invitació especial del secretari general, el vienès Kurt Waldheim. Totes aquestes visites expliquen la dimensió internacional de Casals i la repercussió que tenien els seus concerts i discursos com a home de pau identificat amb l’antifranquisme i els drets humans.

El règim, és clar, tenia la lupa posada sobre el músic. “Hi havia com una obsessió del franquisme per en Casals”, explica l’historiador Joan B. Culla. El consideraven un enemic perillós perquè una figura reconeguda internacionalment com el mestre feia miques la imatge que el franquisme havia intentat escampar sobre els exiliats: “Com que el règim havia insistit tant que els exiliats del 39 eren una colla de bandolers assassins incendiaris i violadors, la presència de Casals desmuntava aquesta teoria.”

El fet és que el que va dir Casals en aquell entorn no s’ha dit mai més. “L’impacte pràctic va ser escàs, però l’impacte simbòlic, gran, perquè mai abans ni mai després en aquell escenari ningú havia dit allò”, rememora Culla, que admet l’exageració del músic en termes històrics quan va dir que Catalunya va tenir el primer Parlament democràtic del món, molt abans que Anglaterra, o quan va situar el naixement d’unes nacions unides a Toluges en les assemblees medievals de Pau i Treva. “Es permet una sèrie de metàfores que com que era en Casals, estupend, però si això ho hagués dit un catedràtic d’història li haurien demanat rigor”, observa l’historiador, que, tanmateix, destaca la idea que va donar Casals que les fronteres no són eternes. “És un discurs important, perquè parla de Catalunya com d’una nació encara que sigui en passat, perquè dona a entendre que l’estatus dels països no és perpetu, que un país pot ser avui una regió però haver estat en el passat una nació i, per tant, si ho va ser en el passat potser ara també ho és”, analitza Culla. “Tothom qui se l’escoltava era conscient que era un senyor molt gran i a la gent gran se li permet un cert marge d’exageració o embelliment”, hi afegeix.

El parlament del músic va tenir repercussió internacional, però també de portes endins, encara que escassa a causa de la censura. “Així com l’eco d’altres concerts de Casals, com el de la Casa Blanca del 1961 o a les mateixes Nacions Unides el 1963, el concert del 1971 va tenir un gran eco, però no tant com els dos esmentats. La projecció televisiva va ser també determinant a molts països, no pas a l’Estat espanyol”, assegura l’historiador Josep Maria Figueres, el principal estudiós de la figura de Casals. Figueres va rastrejar la premsa internacional: The New York Times va dedicar fotografia i comentari en portada a Casals i en tots els grans diaris del món –Le Figaro, Le Monde, The Times...–, així com en alguns rotatius estatals, hi va aparèixer informació del concert, del seu alt nivell musical, de la cerimònia i de la medalla. Tanmateix, “a Espanya no s’informa pas del contingut del discurs de Casals”. Figueres explica que l’endemà de l’acte, un dilluns, aleshores no hi havia premsa, i que La Hoja del Lunes, tant la de Madrid com la de Barcelona, van informar molt sintèticament de l’esdeveniment. El dimarts els diaris barcelonins ho van comentar breument. L’Abc hi va dedicar una pàgina, igual que El Correo Catalán, on Salvador Carbonell remarcava els aspectes pacifistes del parlament i l’ovació “inacabable”. Destino va publicar “una crònica excel·lent” de Sempronio, que amb Josep M. Massip, corresponsal a Washington, en van ser testimonis directes. “On veiem els comentaris més pertinents és a la premsa de l’exili, com Ressorgiment, que diu que van veure l’acte per televisió i Casals va parlar “amb seguretat i aplom”, recull Figueres, autor de les biografies Homenatge a Pau Casals i Pau Casals. Música i compromís, publicat enguany com a resultat de més de deu anys de recerca en una cinquantena d’arxius d’arreu del món.

L’historiador Joan Esculies, que el 2016 va escriure Pau Casals. La carta secreta de Tarradellas i Prieto, constata que la diplomàcia franquista estava al corrent en tot moment del que feia Casals. “Quan era jove, la gran oportunitat l’hi va donar la família dels Borbó, la mare d’Alfons XIII el va becar, i fins i tot s’havia trobat a l’exili amb Joan de Borbó, que havia establert contactes amb el socialista Indalecio Prieto per intentar una alternativa a Franco”, rememora Esculies, que puntualitza que Casals era una persona amb una pàtina moral d’exemplaritat que havia ajudat els exiliats “però no era un polític, no tenia càlcul polític, li quedava molt lluny”, tot i que sí que tenia un cert “càlcul personal”, evidenciat pel fet que no volia que transcendissin les seves gestions amb diferents presidents nord-americans en favor de l’exili, per si no fructificaven, com no ho acabarien fent.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Govern i comuns ultimen l’acord final pel pressupost

barcelona
Escàndol d’assetjament sexual i laboral als comuns

Escàndol d’assetjament sexual i laboral als comuns

Barcelona
JAUME BOSCH
exdiputat ICV

“De confrontació sempre n’hi ha hagut al Parlament, però s’hi dialogava”

barcelona

L’SPD alemany dona un xec en blanc al tripartit de Scholz

Berlín

La Generalitat pateix el pitjor ciberatac del 2021

Barcelona

Macron rehabilita el príncep hereu saudita amb una polèmica visita

París

Illa surt en defensa del PP davant Cambray

Barcelona
EL RADAR

Pors que no se’n van

Una dona serà per primer cop candidata de la dreta a l’Elisi

PARÍS