Política

LLUÍS MIQUEL PÉREZ SEGURA

EXALCALDE DE REUS

“En gran part, el PSC creu en el dret a decidir”

Si el diàleg ha de començar parlant d’independència, no ens en sortirem, però al final del procés es pot invocar el principi democràtic
Cal exigir als governants que tinguin clar per què volen governar, una visió de futur, i això últimament no prolifera gaire
V
a ser diputat al Congrés i al Parlament, on va ser ponent de l’Estatut, però d’on està més satisfet és de la política municipal?
Sí, és clar, no és el mateix omplir el paper d’una llei que construir un hospital, o veure cada dia gent pel carrer que en un míting de tant en tant. És la política propera, que es pot avaluar en la pràctica, i la resta són marcs de referència, la seva implantació a vegades no és immediata.
Des del 1985, Reus només ha tingut tres alcaldes: Josep Abelló, vostè i l’actual, Carles Pellicer…
Sí, això sempre ajuda a fabricar una estratègia i implementar-la, i suposo que la gent ho aprecia i et voten. Els meus anys van ser fructífers pel que en dèiem l’oasi reusenc. Reus sempre s’ha hagut d’espavilar perquè no és una capital administrativa, i l’única manera de tirar endavant és anar junts i tenir les idees clares. En aquest sentit, l’oposició també era a la comissió de govern i anava a l’una en les qüestions importants. A més van sortir els reusencs de fora vila, 30 o 40 persones de gran nivell professional, acadèmic i empresarial amb qui ens reuníem cada any, i que transmetien tot el seu cabal de coneixements de la ciutat des d’on estiguessin, fins i tot des de l’estranger. I això és valuós. Aquestes estratègies no es poden fer sense l’oposició, ni sense l’assessorament de gent que té una opinió molt formada, ni de la gent del carrer. Fèiem anar la frase ‘el Reus del segle XXI no serà possible sense la participació efectiva de tothom’; doncs és una mica aquesta visió: mirar què s’ha de fer, com, amb quines aliances i que la gent hi participi.
Ho ha continuat fent l’actual govern?
Per una qüestió d’ètica no hi vull entrar, nosaltres vam fer dos plans estratègics, un al principi i l’altre a les acaballes del meu mandat. Ara celebro que tornin a elaborar-ne un de nou, perquè a més m’han demanat que hi col·labori. Com molts ciutadans, puc tenir una visió crítica en altres coses, però no és rellevant ni èticament m’hi he de posar, soc una persona capada perquè soc l’alcalde d’abans.
De què està més orgullós de l’alcaldia?
Potser del nou hospital de Sant Joan, que va impulsar l’Ajuntament tot i que va posar els diners la Generalitat. Però l’important per a mi era tenir una visió estratègica del que la ciutat havia de ser, pensar-la en el camp del lideratge territorial, d’iniciativa de projectes, de proximitat a la gent… I també una de les coses de les quals estic més orgullós és quan al cap de deu anys encara molta gent em saluda i em recorda com a alcalde. Sé que la gent m’aprecia, vaig perdre les eleccions el 2011 pel tema de la immigració.
La immigració?
Sí, hi va haver una onada de desprestigi que va comportar això, també a Terrassa o a Sabadell, i això és injust, a mi m’hi trobaran al davant. Era el moment en què anàvem a assolir els 100.000 habitants, que hauríem aconseguit igualment pel creixement vegetatiu, perquè ja estàvem a 2.000 o 3.000, i els altres partits van començar amb la burla que veuríem l’efecte reclam. Però si ve una persona que compleix les normes d’empadronament perquè els nens vagin a l’escola, la llei no et permet no fer-ho! I això es va començar a utilitzar, també a Pere Navarro li deien el mateix, a Barcelona els socialistes van acabar amb mitja dotzena de regidors per això... Va ser una crisi molt important, que va comportar que el PSC s’anés arrecerant al paraigua del PSOE, perquè la campanya tenia pares i mares.
Ara parlava de lideratge territorial. Vostè havia tingut moltes pugnes amb l’alcalde de Tarragona, Joan Miquel Nadal...
Sí, cadascú té la seva manera de ser i defensava el que creia com a alcalde… Vam tirar endavant el Consorci del Camp amb el Josep Poblet (exalcalde de Vila-seca) i ell s’hi va afegir després com a capital de província... El que passa és que ens vam equivocar d’estratègia, perquè érem més de cent ajuntaments, i això era ingovernable: no és el mateix Arbolí que Campclar! Però vam treballar molt el tema de l’eix mediterrani, que ara és una realitat, tot i que no està culminat. Quan vam anar a veure el ministre Álvarez Cascos, ens va dir que érem “molt cucos”, perquè cada alcalde li anava a demanar un tren i aquí ens havíem posat tots d’acord en unes línies. Després va venir el Víctor Morlán a explicar la maqueta, i ens va dir ‘a Reus tornaran a ser un empori ferroviari’, vinculat també a l’aeroport, com havíem estat a començament del segle XX. Han passat potser 15 anys, i m’emprenya no tenir les coses pensades quan les fas, i després no aplicar-les. Però vull ser respectuós amb els actuals governants, èticament no he d’entrar a criticar-los perquè la meva etapa ja es va acabar.
Vau aconseguir acordar on anava l’estació central, i ara ho volen canviar…
Sí, ara la volen posar en la intersecció entre la línia convencional i la d’alta velocitat, però aquesta no és la intermodalitat. Ara potser sí, però si es pot mantenir més a prop de la terminal de l’aeroport, millor; perquè aquell va ser el pacte amb Tarragona, a la sortida de l’autopista perquè no es digués que era l’estació de Reus, tot i que amb un túnel de 70 metres per sota de les pistes s’arreglava. La intermodalitat de futur és el modus ferroviari d’alta velocitat i l’aeroportuari, el que no s’ha despenjat dels plans d’ampliació del Prat, al cap i a la fi, són les estacions de Girona i Reus. Tu baixes del TAV i agafes l’avió.
Ara es torna a posar a debat el pla territorial parcial del Camp, però no s’acaben de lligar eines de cogovernança global.
El Camp de Tarragona ha d’escollir entre ser Florida o Califòrnia. Florida és Port Aventura, turisme... però, és clar, Califòrnia és això més la tecnologia capdavantera. És l’elecció. Confio molt en tot el que fa referència a la regió del coneixement, que ara es torna a reprendre. Hi ha d’haver un motor de tot això, la Generalitat és reticent a la cessió de certes competències al territori, però potser en algunes en pot fer delegació, com ara en innovació. S’hi podrien canalitzar projectes de fons europeus; només cal agafar altres models com Alemanya o Itàlia que tenen les regions més pròsperes i tenen organismes públicoprivats de captació de recursos i elaboració de projectes que tiren endavant una activitat innovadora.
I això ho hauria de gestionar un òrgan supramunicipal? Un altre consorci?
No, el que hem de fer és defugir més institucions. Hem de crear organismes ad hoc, que canalitzin projectes d’innovació per al teixit empresarial comú, per exemple. Hi pot ser la Diputació, que té una oficina de fons europeus, en nom dels ajuntaments; la URV, que té una càtedra per a la regió del coneixement, i una representació d’empreses, i posar-ho en mans de tècnics en fons europeus, innovació… Tot això, acoblat, fixa una estratègia de progrés de primer nivell, que ara pul·lula però no acaba de quallar. I l’apòstol de tot això és el Pep Poblet. Tenim un grup de treball també amb el rector de la URV, Xavier Grau, i de tant en tant intentem collar, però ja no ens toca a nosaltres, tot i que tenim la responsabilitat intrínseca que les coses no es parin perquè tenim una visió similar. Vila-seca també ha fixat posició territorial i té una estratègia pròpia. S’ha d’exigir als governants que tinguin clar per què volen governar, perquè, si no, no val la pena.
Els demana visió de futur?
Sí, però visió d’un futur determinat: en mobilitat, això; en serveis, això… I això últimament no prolifera gaire. I el Camp de Tarragona és un receptacle físicament molt definit que pot donar molt de si com a corredor de comunicacions: té ports, aeroports, ferrocarrils… El Tramcamp va ser una idea també perquè treien el tren de la costa, a Barcelona no ho volien però el projecte està fet i tot, n’hi ha una còpia a l’Ajuntament. Qui ho diu que no hi ha prou passatgers? S’ha de mirar només el novembre, o tot l’any? Perquè a l’estiu… Però això costa d’implementar, fa deu o dotze anys que se’n parla...
Li va quedar algun deure per fer?
No, hi havia projectes en marxa amb estudis ja fets que ara es tornen a moure, i em dono per satisfet, com ara aquests temes de mobilitat. En tot cas aquests debats, confrontacions i projectes conjunts no sorgeixen perquè sí, sinó perquè algú li fot la banya. I quan parlo d’estratègia, també parlo de la comercial, la industrial –vam fer 720 hectàrees industrials, que no n’hi havia–; també de serveis personals, amb la xarxa de centres cívics; pavellons a les escoles; els CAPIS on hi ha integrat centre de dia i residència assistida… No hem de fer macroresidències sinó petites residències vinculades a CAPs i a assistència sanitària! I tenir un posicionament territorial i econòmic, un projecte de ciutat del segle XXI. La idea era aquesta, i en gran part la vam fer.
Quan ja havia deixat l’alcaldia va esclatar el cas Innova. Què va passar?
El grup municipal estava format per persones rellevants en l’àmbit de l’economia, la cultura… i teníem la voluntat de transformar, sobretot d’incorporar criteris d’empresa i agilitzar decisions de l’Ajuntament, sempre dins el marc jurídic. Com que hi havia diverses empreses municipals, des de l’hospital a les aigües, es va crear la societat Innova, un grup per governar tot això, que era com un apèndix de l’Ajuntament. Eren empreses públiques, però amb un sistema de gestió diferent, més gerencial, sempre subjecte a la legislació i a una auditoria ex-post que aprovava l’Ajuntament. Van sortir unes subvencions del Ministeri de Ciència i Tecnologia molt importants pel que fa a innovació, que fins llavors sempre es quedaven Iberia, Telefónica i tots aquests, i ens hi vam presentar i vam guanyar, junt amb els estudis de dietètica i nutrició de la URV i l’hospital; érem tres potes, perquè per les regles d’accés hi havia empresa privada també, minoritària això sí. S’havia de muntar una empresa per fer operatiu tot això, que es va dir Shirota Functional Foods, i em van dir que hi havia d’haver una part pública i una de privada segons la normativa, però jo no volia posar diners en una empresa, i al final parlant vam aconseguir que fos un aval. Llavors quan va entrar el següent equip de govern va retirar l’aval i tot se’n va anar en orris, i ens van acusar d’haver malversat fons, quan en un aval no n’hi ha, precisament es va fer perquè no n’hi hagués.
El Tribunal de Comptes ja el va exculpar el 2017, però li ha sabut greu si ha pogut afectar la seva imatge?
Ningú mai m’ha retret res sobre la meva posició, tothom sap que no m’he posat cap duro a la butxaca i que això estava fora de lloc. Allò era una peça per al progrés de la ciutat, per situar-nos en un sector estratègic com l’agroalimentari i l’universitari. Em va saber greu perquè no anava contra mi el procés, sinó contra tot l’equip de govern que hi va votar a favor, però l’important en aquestes coses és saber arribar a perdonar, i jo amb l’alcalde hi tinc molt bona relació, i amb els grups polítics, també, i com que el Tribunal de Comptes ja s’hi va pronunciar és una cosa que dono per saldada, tot i que encara hi ha alguns expedients allà que algun dia s’han d’arxivar. Pel que ens arriba de la via penal deuen estar esperant la prescripció per tancar-ho.
Com va entrar vostè en política?
Jo des de l’institut, i des del bullidor que era el Centre de Lectura, vaig adquirir consciència política. A casa em deien ‘no et fotis en política!’ i em recordaven el besavi, el Josep Recasens, que va ser fundador de la Unió Socialista de Catalunya i li van arribar a declarar pena de reclusió perpètua, tot i que al cap d’uns anys el van deixar anar. Jo hauria d’haver entrat al PSUC, però com que havia de fer el servei militar ho vaig deixar per després. Una vegada de fet vaig prendre els estatuts del PSUC a la mili a Saragossa per mirar-me’ls bé, els vaig deixar a la guixeta, me la van regirar, m’ho van trobar i em vaig passar un parell de mesos a l’ombra. I vaig pensar ‘això no és el meu…’ Ja s’havia mort Franco, però encara no hi havia hagut les primeres eleccions i anava a la mili en tren, i un xicot de Reus, amb qui parlàvem de política en el viatge, em deia ‘tu el que has de fer és fer-te del PSC, que és autogestionari’. I em vaig fer del PSC, hi era quan es va fer la unificació dels tres: el PSC-Congrés, el PSC-Reagrupament i la branca catalana del PSOE. Aquest és el meu periple
Molta gent lamenta que el PSC actual ja no s’hi assembla en res...
Jo crec que la part catalanista encara hi és, però no tant aquest vincle indestructible amb el catalanisme… Això ja va passar l’any 1923 quan hi havia la federació catalana del PSOE, però es van separar i van crear la Unió Socialista de Catalunya amb en Campalans, en Serra i Moret...
Encara hi té vinculacions amb el PSC?
Ja fa anys que no hi estic vinculat, i m’ho miro d’espectador i no des de dintre. Em demanen assessorament, hi tinc relació, però ja no hi milito des que es va iniciar el judici oral pel cas Innova, perquè, aplicant els estatuts, no hi hagués problema amb el partit. A més, en plegar d’alcalde vaig trobar que era el moment de dedicar-me a altres coses, no estricament de política i de partit. Soc president de la Fundació Josep Recasens d’estudis socials i nacionals, on editem llibres i femcol·loquis, i estic en una fase més de debat i reflexió que de política activa.
Com ha viscut el procés sobiranista?
És una qüestió enquistada que algun dia s’haurà de resoldre, per això invoco el principi democràtic: les coses s’han d’arreglar votant, en democràcia. El problema és que a Catalunya tenim una visió i a l’Estat, una altra. He estat set anys allà, i són espanyols, hi ha una arquitectura jurídica imperfecta, com hem pogut veure, que surt d’una Constitució que no era perfecta perquè hi havia els militars, però el PSOE el que vol és complir-la. Quan accepten un nou Estatut amb Maragall, després es troben que els tribunals, havent estat aprovat en referèndum i rubricat pel rei, van i ho destrueixen. És un tema irresolt, aquest és l’origen del que el president Montilla anomenava desafecció. I aquestes coses es van enquistant…
El principi democràtic és el referèndum..
Sí. Al congrés del PSC em van encarregar la ponència a mi, i primer es va aprovar el dret a decidir! I jo crec que en gran part el PSC hi creu, però sap que a Madrid hi ha el PSOE i no es tracta d’anar afegint problemes, sinó de trobar solucions. I aquesta alguns sectors la troben imperfecta... Des de fa anys, ja com a alcalde, vaig formar part d’un corrent intern, Agrupament Socialista de Catalunya, on també hi havia l’Antoni Castells, la Montserrat Tura, el Quim Nadal, l’Ernest Maragall… el que es podia dir sector catalanista. Dèiem que el que calia era intentar reforçar això, però després es va desfer i cadascú ha seguit el seu camí.
Així, com va viure l’1-O?
L’1-O jo era al col·legi aguantant perquè no vinguessin a treure les urnes, vaig estar en una mesa en la consulta del 9-N… El principi fonamental és que jo em sento socialista i catalanista, sobiranista.
Creu que Catalunya té dret a decidir...
Sí, però el famós problema d’encaix Catalunya-Espanya fa anys que dura, en la meva tesi doctoral treballo sobre el final del segle XIX i tot això ja era vigent, després hi va haver la II República, l’Estatut de Núria… Hi ha hagut passos endavant però no s’ha plantejat mai de manera definitiva que no cal que sigui la independència. Quan defenso el dret a decidir, és a decidir si estem bé o no: hi ha gent que no voldria ni l’autonomia, d’altra que vol la independència… A Alemanya el 1870 hi va haver una unificació i estan la mar de bé amb els lands federals… La composició nacional de tot Espanya ha de tenir en compte que hi ha una nació que es diu Castella en sentit ampli, els bascos, els Països Catalans… Fa uns dies vam fer aquí el congrés Galeusca, que ja abans de la guerra van impulsar intel·lectuals... L’actual encaix no s’ha produït de manera voluntària, sinó per diversos esdeveniments polítics en què hem estat perdedors, per entendre’ns. I, és clar, això s’ha de solucionar per una via legitimada, el dret a decidir... i assumir-ho, i que sigui el que Déu vulgui! Això és el principi democràtic.
Veu recorregut a la taula de diàleg?
Pot tenir recorregut o no. Si han de parlar ara de la independència, l’amnistia i l’autodeterminació no ens en sortirem, perquè aquest és un altre nivell polític. Però si es tracta d’anar avançant en competències, recursos… i acabar dient que potser valdria la pena que féssim un referèndum acordat, en això sí que hi crec. Al final del procés es pot fer una aproximació a la implantació del principi democràtic, però si d’entrada vas així, serà que no, perquè primer cal conèixer-nos, treballar-ho. Posa’t en la situació contrària, i és lògic. El problema és que a Catalunya hi ha una exclusivitat d’uns. Salvador Illa, que té un criteri bastant moderat, diu que abans d’anar a negociar hem de veure què vol el país, no el govern, i en això té tota la raó. Junts són el detritus de CiU, hi ha una amalgama allà; ERC va per una via més pragmàtica, i no parlem de la CUP, que ja és una altra història... Si no es fa un pas endavant per mirar de reconduir el diàleg intern una altra vegada, que no necessàriament ha de ser més dèbil sinó carregar-se de raons i de ritme històric, no ens en sortirem, ens fotrem contra la paret. Respectant sobretot les opinions de cadascú, la meva és que no anem bé.
Hauria d’haver acceptat el govern els vots del PSC en el pressupost?
El que sempre ha de prevaldre en política és el principi democràtic. Però també hi ha d’haver un cert grau de pragmatisme, i els pressupostos també s’han de votar per tenir més metges o més mestres, no ha de fer por acceptar els vots d’algú, sobretot si amb els que comptes són d’un partit antisistema que demana coses que no són dels pressupostos.
Més enllà del procés, creu que les maneres de fer en política han canviat?
Molt. Quan era a Madrid, agafem el Felipe González o fins i tot el Manuel Fraga, hi havia uns debats obtusos en els continguts però no en les formes. Tot això es va anar esborrant en l’època d’Aznar, amb el “Váyase, señor González” de l’últim mandat. Això ha anat a pitjor, i és una olla de grills. I ha provocat la desafecció de molta gent, i el sorgiment d’un grup parlamentari de 50 diputats d’extrema dreta franquista. I al PP també hi ha gent molt conservadora, i a Cs, que aquí van ser primer partit, tot i que estan gairebé en procés d’extinció. Cal buscar una relació que sigui de confrontació entre les diferents visions polítiques, però d’idees i de propostes per arribar a consensos. El frontisme porta al populisme, i com que molta gent ho passa malament, ho compra. És el primer càncer de la democràcia, aquí i a Europa.
A què es dedica ara?
Soc el president del Centre de Lectura, una entitat que té 162 anys, i tinc l’obligació de tirar-lo endavant i guardar tot aquest patrimoni material i immaterial. Si analitzes la revista del Centre de Lectura des del començament, per aquí hi ha passat tothom: els intel·lectuals més importants de Reus i del país. I una elit estratègica, que és objecte de la tesi que estic fent. Perquè tot això que dic no és nou: des de principi de segle passat ja hi havia gent, Bernat Torroja, Pau Font de Rubinat… amb una visió en l’abastament d’aigües, ferrocarrils, ports del territori…
Així ara està fent una tesi...
Sí, vaig fer la llicenciatura d’història, i després uns cursos de doctorat, i ho tenia com a aparcat, i quan vaig deixar de treballar vaig pensar que era el moment. Com que això de la definició estratègica ho tinc al cap… Reus era a final del segle XIX la segona ciutat de Catalunya amb 27.000 habitants, i hi havia una elit transformadora de la realitat, érem una ciutat capdavantera. Ara l’entitat és més cultural, hem de custodiar una biblioteca de 300.000 volums, tenim deu seccions des de llengua i literatura a ciències exactes, físiques i naturals, passant per escoles d’idiomes, de teatre, dansa, música, i activitat cultural com conferències, cineclub, etc..
Són molts socis?
N’hem perdut potser el 10% els últims anys, som menys de 2.000 però als anys 70 i 80 érem 3.500. Principalment el jovent venia a la biblioteca, i ara hi ha dues biblioteques públiques i la gent es reparteix tot i que tenim un acord amb l’Ajuntament, la nostra està integrada. Els mandats estan limitats, estic a la meitat del meu, se m’acaba d’aquí a tres anys i mig. Vam canviar els estatuts, per a un màxim de tres mandats de dos anys. Em va engrescar molt la primera vegada que vaig obtenir el doble d’avals que necessitava, i vaig tenir molt suport.
Són un contrapoder?
Més que contrapoder, som el contrapunt de l’Ajuntament. No des d’un punt de vista agressiu sinó complementari, d’anar més enllà, de consciència. Retorno a la casa tot el que em va donar quan era jove, em vaig formar aquí i hi vaig fer els meus primers passos polítics. Em va ajudar a ser el que soc i és un compromís personal que m’omple de satisfacció, hi tinc una dedicació gairebé exclusiva i faig més hores que un rellotge, però és la il·lusió de la meva vida, és el que m’omple.

k

L’entrevista sencera, a www.elpuntavui.cat

Reusenc de soca-rel, socialista i sobiranista

Havia de ser del PSUC, confessa, però al final Lluís Miquel Pérez (Reus, 1956) es va afiliar al PSC en el moment que es va unificar, i hi va fer carrera: va ser dues legislatures diputat al Congrés, i una al Parlament; la de l’Estatut, del qual seria ponent. Això sí, on va estar més temps va ser a l’Ajuntament: primer dos mandats de regidor, de Participació i de Cultura, i després, quan va plegar l’històric Josep Abelló i l’exministre Narcís Serra li va dir que ell seria l’hereu, dotze anys a l’alcaldia, on va seguir sempre una visió estratègica. Considerat de l’ala catalanista, fins i tot sobiranista, va redactar al principi del procés la ponència del PSC que es feia seu el dret a decidir, que va quedar en foc d’encenalls. Havent deixat la militància arran del cas Innova –del qual ja ha estat mig exculpat i aviat confia estar-ho del tot–, en ser defenestrat de l’alcaldia el 2011 va tornar a la feina com a empleat de banca al BBVA, l’antic Banc Exterior d’Espanya, d’on es va jubilar fa tres anys. Des de llavors s’ha posat a acabar la tesi d’història, i fa dos anys i mig que presideix el Centre de Lectura, una emblemàtica entitat de Reus amb 162 anys de recorregut, on ja s’havia iniciat en política, i de la qual vol continuar fent un focus cultural i de debat estratègic.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Yolanda Díaz suspèn la seva agenda pública després de donar positiu de Covid-19

Barcelona

El govern defensa buscar els “mecanismes” perquè la “ciutadania voti”

Barcelona

Johnson nega haver mentit sobre la festa a Downing Street

Londres

El govern espanyol aprova el mecanisme per prendre el control de la SAREB

Madrid

Brussel·les demana als governs la retirada gradual de les mesures de suport econòmic

Brussel·les

Boye veu positiva la decisió de Cassació perquè “almenys” descarta l’entrega de Valtònyc per enaltiment del terrorisme

Barcelona

La Mesa acorda presentar una denúncia a Fiscalia perquè investigui les acusacions de Villarejo sobre CNI i 17-A

Barcelona

El Tribunal de Cassació de Bèlgica ordena repetir el judici per l’extradició de Valtònyc

Brussel·les

Sánchez defensa que la llei d’habitatge té les “màximes garanties jurídiques”

Madrid