Jocs d’equilibris

El perill d’inestabilitat política, en aquest inici del 2022, no gravita només sobre el Regne Unit si bé el primer ministre britànic, Boris Johnson, és qui veu més amenaçat el càrrec a causa de l’escàndol del Partygate, les festes a Downing Street en ple confinament. Les matusseres explicacions i mitges disculpes del premier, acorralat per l’oposició durant la sessió de control al Parlament de Westminster, no han servit per desactivar la crisi, al contrari, han encrespat encara més els ànims i han multiplicat les crides a la dimissió per part de partits i de la premsa. “La seva actitud arrogant cap a les institucions i la veritat –i la creença que hi ha una norma per al país i una altra per als seus dirigents– s’ha fet intolerable”, carrega el Financial Times, que demana obertament als diputats conservadors un pas endavant per destituir el mandatari. Si no ho fan, alerta el rotatiu liberal, “els votants poden arribar a la conclusió que [els representants] mostren el mateix menyspreu pel públic que el seu líder”. El partit haurà de fer càlculs i valorar el cost de la continuïtat de Johnson amb vista a les eleccions locals del pròxim maig. El primer ministre, pendent d’una investigació interna sobre el cas, no sembla disposat a tirar la tovallola però els tories –des de Margaret Thatcher fins a Theresa May– acumulen una llarga tradició de tallar el cap als líders que donen ja per amortitzats.

Als antípodes de Johnson hi ha el seu homòleg italià, Mario Draghi, que ha guanyat crèdit i popularitat al capdavant del govern tecnòcrata que, des de fa prop d’un any, gestiona la crisi sanitària i pilota la recuperació aplegant tots els partits parlamentaris llevat de l’ultradretà Germans d’Itàlia. Paradoxalment, la calma que ha aconseguit imposar al país després de la implosió de l’executiu de coalició de Giuseppe Conte podria desaparèixer si les cambres legislatives l’acaben elegint al febrer com el relleu de Sergio Mattarella a la presidència de la República. La hipotètica marxa de Supermario planteja un dilema ja que abocaria probablement a unes eleccions anticipades que podrien donar la victòria a la dreta populista i sumir el país en una nova etapa de polarització i bloqueig.

Finalment, l’escenari que es perfila a Itàlia és diferent al que s’ha instal·lat a Alemanya, on el canceller Scholz ha hagut d’ajornar la proposta d’implantar la vacunació obligatòria al febrer per fer front a la ràpida expansió de l’òmicron. El debat que ha suscitat aquest polèmic pla dins el tripartit ha forçat el canceller socialdemòcrata a deixar la qüestió en mans del Parlament i evitar així una possible crisi de govern. “Scholz ha comès un gran error”, opina a Público l’analista Albrecht von Lucke, que retreu falta de lideratge al nou canceller. A diferència de Londres o Roma, a Berlín no s’albira ball de cadires, però sí els primers atacs a l’autoritat de Scholz i al joc d’equilibris del seu equip.