Indults no caiguts del cel
Sánchez es va veure forçat a la mesura de gràcia tot i que l’independentisme prefereix presentar-ho com un gest ‘motu proprio’
El fracàs de Vox a Colón i la pífia d’Ayuso amb el rei van aplanar el camí
El Suprem ha reobert el cas
Vox fracassava el 13 de juny a Colón i el clam en contra tenia 25.000 veus
“El mes de juny es concedien els indults, un pas indispensable per donar confiança i oferir crèdit a la voluntat negociadora de l’Estat.” Aquesta frase del president Pere Aragonès en la conferència dictada el 14 de febrer del 2022 al Museu Nacional d’Art de Catalunya va causar a Junts una reacció com la del capità Renault a Casablanca (“Quin escàndol, aquí es juga!”). L’independentisme prefereix presentar els indults com un gest motu proprio de Sánchez –el mateix president que prometia portar Carles Puigdemont a Madrid en un debat electoral el 2019–, un enfoc que reduiria tot a la magnanimitat de l’inquilí de La Moncloa, però el cert és que el president espanyol es va veure forçat a la concessió de la gràcia com a clau de l’agenda del retrobament, amb personalitats de la societat civil –que s’aferren a l’anonimat– actuant entre bastidors fins que es va fer l’acte al Liceu com a spoiler de l’aprovació al Consell de Ministres ara fa un any. El Suprem, però, no tanca el cas.
Sense citar-los pel nom tot i ser indults personals, Sánchez va comparèixer al final del Consell de Ministres del 22 de juny del 2021, el més decisiu de la legislatura pel que fa a la carpeta catalana, per ser ell –i no l’exportaveu María Jesús Montero– qui exposés els indults parcials aprovats per a Oriol Junqueras, Carme Forcadell, Raül Romeva, Jordi Turull, Josep Rull, Joaquim Forn, Dolors Bassa, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. “Treure aquestes nou persones de la presó, que representen milers de catalans, és un rotund missatge de la voluntat de concòrdia i de convivència”, es va vantar.
Una jubilació ho altera tot
La fragilitat dels fonaments de la justícia espanyola i del llarg camí iniciat des que l’advocat Francesc Jufresa obria l’escletxa dels indults ha quedat al descobert per una jubilació: la del progressista Segundo Menéndez en la secció cinquena de la sala tercera del Suprem. El fet que la vacant del progressista sigui coberta per la conservadora Inés Huerta ha alterat la majoria en favor dels dretans i ara està en revisió el rebuig als recursos del PP, Vox i Cs contra els indults. Si bé Huerta era membre de la Junta Electoral Central quan el 17 d’octubre del 2019 l’ens va excloure de les llistes els presos candidats a les eleccions estatals del 10 de novembre del 2019, el Suprem ha refusat que això sigui motiu de recusació per no imparcial.
Reescriure la motivació
El cop de Huerta obre ara tres escenaris: que el Suprem ratifiqui que els recurrents no estaven legitimats (improbable després del fet insòlit de capgirar el dret per invertir el criteri); que els indults es declarin nuls i que els nou tornin a la presó, o que la secció cinquena declari insuficient o poc motivada la justificació dels indults feta per Sánchez i l’obligui a fer-ne una motivació nova a les portes d’un 2023 que té les municipals i autonòmiques a la primavera i les estatals al desembre.
El president dona la cara
Fins al cas dels nou presos polítics catalans, mai un president espanyol havia comparegut a La Moncloa per posar veu al perdó, ja que els indultats ho són sempre sense publicitat prèvia i apareixen en la referència escrita del Consell de Ministres i prou. El dia abans, Sánchez es va desplaçar a Barcelona i va omplir el temple local de l’òpera, el Gran Teatre del Liceu, per oficialitzar els indults davant la crema de la societat catalana.
El futur passa pel 1870
L’aposta comunicativa era contracultural enmig de la paradoxa insalvable: el pas amb què el president espanyol volia obrir un nou futur de concòrdia obeïa a una llei del 1870 –vigent des de la regència del general Serrano– que gairebé és coetània de la fundació del Liceu (1847). En les primeres files de la platea aquell 21 de juny hi havia rostres –aleshores encara amb la mascareta obligatòria– que fingien ser espectadors de l’anunci teatralitzat quan en realitat eren coprotagonistes destacats del recital sanchista i així haurien d’haver figurat en el programa de mà de la funció si la política no fos de tant en tant l’art del simulacre.
Tres ministres magistrats
En el Consell de Ministres del 22 de juny, que es va demorar excepcionalment, Sánchez hi tenia asseguts tres magistrats de carrera com a ministres. Tots tres van viure amb una especial ebullició l’hora de la gràcia, pel que suposa el fet de corregir la balança de la justícia amb el braç del poder polític discrecional: l’autor del decret, l’andalús Juan Carlos Campo (Justícia), el basc Fernando Grande-Marlaska (Interior) i la madrilenya Margarita Robles (Defensa).
Robles contradiu el 2012
El cas més controvertit en el si del Consell de Ministres va ser el de Robles, que nou anys abans, el 29 de novembre del 2012, i sent ella vocal del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), s’havia significat firmant el manifest Contra el indulto como fraude. En defensa de la independencia judicial y de la dignidad amb 200 jutges més. Entre els cofirmants hi havia Santi Vidal com a magistrat de l’Audiència de Barcelona i la jutgessa a Las Palmas i actual alt càrrec del Ministeri d’Igualtat Victoria Rosell. “L’indult implica afirmar la falta de necessitat de l’execució de la pena”, denunciaven els firmants del manifest.
Espòiler de la concessió
Colón xiula Casado i Cs
El que Sánchez no havia imaginat és que arribaria en un moment pletòric a l’hora greu de la mesura més impopular fora de Catalunya. I tot per regals de la dreta. Vox va voler convertir la plaça de Colón en un emblema contra els indults amb una manifestació que el 13 de juny va aplegar només 25.000 veus, i hi van ser escridassats Pablo Casado (PP) i Inés Arrimadas (Cs).
Ayuso fa escac al rei
Qui va fer més soroll aquell dia va ser Ayuso a Gènova abans de la manifestació. “Què farà el rei d’Espanya a partir d’ara? Firmarà els indults? El faran còmplice d’això?”, desafiava Ayuso situant la culpa també a La Zarzuela. Com si per Ayuso el rei belga Balduí, que el 1990 va abdicar 36 hores per evitar la firma de la despenalització de l’avortament per objecció de consciència, fos un mirall vàlid a Espanya. “La societat espanyola té molt clar qui és qui en el trist pla dels indults. I sap molt bé que ningú tret de qui els promou i els aplaudeix és responsable d’aquest acte profundament immoral i tràgicament equivocat. No hi ha cap més còmplice que ells”, etzibava Casado a Ayuso sense sospitar que nou mesos després seria convertit per ella en carn d’obra de Shakespeare.
Els indults van posar fi a la carrera de Campo, que ha tornat a la justícia que ell va corregir des de la política. Si la pel·lícula dels indults admet nous girs de guió, el temps ho dirà.
