“La guerra és un bany de realitat per a Europa”

El que Ucraïna representa és la realització efectiva d’allò que la Unió Europea en els últims anys, i en particular des de la presidència a la Comissió Europea de Von der Leyen, diu. Ha de ser una Europa geopolítica, capaç d’adaptar-se als temps que corren, que venen marcats per més confrontació. Ja sigui, com en aquest cas, una confrontació efectiva i mitjançant l’ús de la força o unes lògiques de rivalitat creixent entre potències. La Unió Europea sempre ha estat una institució que defuig les lògiques del poder, perquè precisament va ser creada com a institució supranacional, perquè precisament les rivalitats i les lluites entre els estats membres no es tornessin a produir. La seva gènesi rau en la lluita contra la primacia del poder, però ara s’ha d’adaptar a aquestes noves circumstàncies.

Ucraïna el que demostra és que això no és només un discurs teòric sinó que s’ha produït, de nou, en el cor d’Europa, una confrontació en els termes clàssics. Pel que fa a Rússia, és la invasió d’un tercer estat, és l’ús de la força per a la seva expansió territorial i per desfer les fronteres d’aquest estat i incorporar-les a la seva esfera d’interès geoestratègic. Això suposa per a la Unió Europea un bany de realitat respecte a aquesta identificació que hi havia fa anys. Per això és tan important per a Europa la guerra d’Ucraïna. Això no vol dir que aquest canvi de perspectiva no es vegi confrontada amb la realitat en què la Unió Europea ha actuat com a actor internacional durant les últimes dècades.

La Unió Europea sempre ha estat molt dependent del paraigua de seguretat de l’OTAN i els Estats Units. Amb molt poques capacitats de poder clàssic, de “poder dur” a la seva disposició, perquè la Unió Europea no té capacitats militars pròpies. Té les capacitats dels seus estats membres, però no del conjunt. També hi ha situacions en què les divisions estratègiques entre els estats membres són molt diferents de cara a l’agenda internacional. La relació amb Rússia n’és una i la relació amb els Estats Units n’és una altra. Aquells que creuen que s’ha de tenir el suport dels Estats Units i admetre una posició secundària versus aquells que creuen que la Unió Europea hauria de ser autònoma estratègicament.

És la fractura entre aquells que s’anomenen “països atlantistes”, és a dir, els que sempre entendran que els Estats Units són el garant de la seguretat a Europa i tenen les capacitats per fer-ho. És l’Europa central i oriental. Polònia, la República Txeca. Hi ha els països bàltics i també hi tenies el Regne Unit. I, en bona mesura, també els Països Baixos. En contraposició amb els “integracionistes”, que són aquells que creuen que Europa ha de madurar en tots els àmbits del poder, inclòs el militar. França i Alemanya –amb el canvi que ha fet darrerament en la seva política de defensa– també s’incorporarien aquí. L’Estat espanyol, en bona mesura, sempre ha estat procliu a les capacitats pròpies de la Unió Europea en aquest tema. Bèlgica, Luxemburg. Això només és una fractura. L’altra fractura té a veure amb les relacions amb Rússia. Hi ha països que consideren que és un actor molt important del qual es depèn energèticament i amb el qual hi ha una necessitat d’entesa, perquè és un veí important i això sempre serà determinant per a Europa. França estaria en aquest costat de l’equació. També Alemanya. En contraposició amb aquells que diuen que, amb Rússia, no t’hi pots entendre perquè el que ha fet eventualment amb Ucraïna ho acabarà fent amb tots els països que considera que són de la seva esfera d’interès. Aquests països senten l’amenaça russa de manera tan existencial, tan forta, que entenen que el que cal és la confrontació amb Rússia perquè no ho torni a fer amb cap més país europeu. I aquí hi ha els països bàltics, Polònia... Els antics països que formaven part de l’esfera del Pacte de Varsòvia.

Hongria és un país que s’ha allunyat dels consensos europeus, sigui en matèria d’estat de dret, sigui amb temes de protecció de minories o pel que fa a la llibertat de premsa. Orbán ha tingut una confrontació molt gran amb Brussel·les els darrers anys i s’ha apropat a Rússia. Però no és l’únic. Tenim Meloni [candidata dels Germans d’Itàlia]. I hi ha moltes forces euroescèptiques que s’han apropat a Rússia. Hongria pot ser un broker, el que es descriu com un país que té capacitat, sent de la Unió Europea, de parlar amb Rússia, i això és el que intenta projectar. La gran pregunta és si Hongria el que està fent és precisament reforçar el missatge de Putin.

Sí, aquests països, i sobretot Finlàndia, han vist com s’ha produït una divisió en la societat i en els grups polítics com és l’adhesió a l’OTAN, que ha donat un tomb a causa de l’agressió russa a Ucraïna. S’ha passat a constatar que en aquesta lògica bel·ligerant de Putin el debat ja no és quina és la posició del país, sinó qui ens protegirà en vista de l’agressivitat de Putin. Bona part de la política i de la societat finlandeses i sueques han entès que la millor garantia de seguretat davant de Rússia és la pertinença a l’OTAN i no aquesta neutralitat, perquè no hi ha cap possibilitat de neutralitat en una lògica de confrontació. És una de les grans contradiccions per a Putin, perquè allò que precisament volia evitar, l’expansió de l’OTAN, ha acabat succeint, ja que ara tindrà 32 membres en lloc de 30.

Putin no ha aconseguit el seu propòsit inicial d’una guerra ràpida amb la incorporació d’Ucraïna, la caiguda del govern de Zelenski i la substitució per un règim amic. Això no ha succeït. Ara ha passat a ser una guerra de desgast. Guerres que es perllonguen en el temps i que són de més alta o més baixa intensitat depenent del moment i que permeten a Rússia mantenir un control real o de facto del territori de tercers estats. Aquests escenaris han passat a Ossètia i a Abkhàzia. I precisament això és el que ha intentat al Donbass, que això sigui una realitat. I, mentrestant, anar minant la posició d’Occident, sobretot de la Unió Europea, i esperar que les divisions internes que dèiem anteriorment també la debilitin com a actor internacional i que al final de la història els ucraïnesos no hi vulguin pertànyer. És una guerra de desgast, de les voluntats d’acostar-se a Europa, contra la perspectiva europea del seu veïnatge. Com més duri la guerra, com més inestabilitat i divisions generi, com més desgast provoqui a través del recurs de l’energia, més confia que tot això faci revertir la situació al seu favor.

Evidentment, té la capacitat de condicionar, perquè som en una fase de transició energètica cap a noves energies, però és una transició que encara no s’ha dut a terme. Depenem molt de les energies clàssiques. Té la capacitat de condicionar l’economia europea i la de jugar la carta de l’energia com a factor de poder. Alhora, també, la seva economia depèn d’aquestes exportacions de gas, que li serveixen per finançar la guerra i el seu règim, en bona mesura, corrupte i dictatorial. A diferència del petroli, trobar rutes alternatives, és a dir, maneres de canalitzar el gas cap a destinacions diferents que no siguin Europa, és molt difícil. Ja siguin canonades o infraestructures que no es poden construir de la nit al dia. Això fa que el lligam sigui mutu. Això fa que la Unió Europea hagi adoptat posicions que, en darrera instància, són canvis positius sobre la reducció del gas, la provisió conjunta de gas o provisió d’armament que s’ha fet. Les sancions estan funcionant, però no són capaces de canviar el curs de la guerra. La pregunta és: aquests passos són suficientment forts, suficientment ràpids i efectius per contrarestar aquestes dinàmiques de dependència energètica? Estem en un moment molt complex de la història.

Els Estats Units es debaten entre quina és la seva prioritat estratègica a llarg termini, que clarament és l’ascens de la Xina. És el Turn to Asia de Barack Obama, la lògica de l’Indopacífic. Tot i això, la guerra d’Ucraïna els torna a portar a un escenari de confrontació amb Rússia. I tampoc poden deixar d’enfocar cap a Europa. És un debat que s’ha presentat a l’administració de Biden. La Xina, per als Estats Units, és el seu principal repte i amenaça. Els Estats Units consideren que hi ha dues opcions pel que fa al desenllaç de la invasió: incrementar tant com es pugui la defensa d’Ucraïna i que, per tant, Ucraïna guanyi la guerra, cosa que és molt difícil, perquè requereix un armament constant, que és molt costós, i tampoc hi ha la certesa d’arribar a la victòria. O la possibilitat –Putin no hi té cap interès– que hi hagi un alto el foc.

El que veiem en aquest cas és que les disrupcions que ha provocat el Brexit són evidents. El que estem veient és una dificultat a l’hora de trobar treballadors i mà d’obra al Regne Unit, perquè precisament un dels lemes del Brexit no només era la sortida de la Unió Europea, sinó un discurs clarament antiimmigració més d’acord amb el Brexit més maximalista. Això està tenint conseqüències en la falta de mà d’obra, però també en clau comercial. Tota la lògica de l’acord al qual es va arribar va tenir a veure amb la demanada del Regne Unit de no mantenir-se sota la jurisdicció de Brussel·les. No volia ser en aquest mercat únic ni sota les seves regles. Aquesta era una de les principals demandes. Això ha creat colls d’ampolla i també ha generat problemes en la gestió del Brexit, de l’endemà. Això no vol dir que la Unió Europea sense el Regne Unit estigui molt millor, perquè el Regne Unit és una potència global, diplomàtica. Tot i això, des del Brexit, tot allò que havia de ser un efecte dòmino, de països que volguessin marxar, no s’ha produït. La recuperació postpandèmica, l’armament d’Ucraïna..., s’han fet passos molt més federalitzants. També perquè les circumstàncies ho han exigit. El Regne Unit era un element de fre.