Política

SERGIO RAMÍREZ

ESCRIPTOR I EXVICEPRES. DE NICARAGUA

“L’exili és com tenir sempre la maleta oberta”

La veritat del periodisme i la ficció d’una novel·la tenen el mateix pes ofensiu per al règim de Daniel Ortega a Nicaragua
L’ideal veritable només existeix el primer dia. Després, el risc més innocent que corre el poder és la burocràcia

Exiliat a Madrid, el nicaragüenc Sergio Ramírez (Masatepe, 1942) rep aquest diari per abordar el pas per la revolució sandinista i com Tongolele no sabía bailar (Alfaguara), la seva novel·la sobre les protestes contra el dictador Daniel Ortega que el 2018 van acabar amb 400 crims, l’ha portat a l’amenaça d’arrest i a l’expatriació.

Com es viu la circumstància insòlita, en ple 2022, de ser autor d’una novel·la que és censurada i requisada a la duana?
I no només això, sinó haver de viure a l’exili com a conseqüència d’això. En les circumstàncies de l’Amèrica Llatina, el que sembla arcaic o obsolet és sempre vigent. El fet que una tirania decreti de manera arbitrària confiscar un llibre, expulsar les monges de Maria Teresa de Calcuta, suprimir l’Acadèmia de la Llengua... És una escopeta apuntant contra diferents blancs, a la recerca d’exercir el control total d’una societat en termes polítics i socials. I que no hi hagi veus dissidents, que la creació literària no ressoni com una amenaça. És una espècie de deliri de poder que es tradueix en una suma d’arbitrarietats inconnexes i incongruents però que no ho són, tenen una lògica.
Per relatar el que passa a Nicaragua, hi ha la via de la crònica periodística, però amb ‘Tongolele no sabía bailar’ vostè escull la via de la novel·la.
A mi l’ofici de cronista i de periodista em fascina, però una crònica sobre els fets que tracto en la novel·la només té certificat d’autenticitat si el cronista també fa el treball de camp. Ser al lloc dels fets, parlar amb els ferits i amb els familiars dels morts, respirar aquell aire carregat de gasos lacrimògens i de pólvora, això és el que fa el cronista de debò. El cronista que no és allà i retalla diaris i agafa el que més li convé i ho trasllada al seu llenguatge fa un refregit. Pot ser molt bo, però és un refregit. En la novel·la no hi ha refregit. Enmig de la trama de la novel·la, puc agafar com a font les cròniques d’altres, que són reals i no estan destinades a ser ficció, i utilitzar-les i transformar-les. Hi ha un punt d’honestedat intel·lectual.
Hi ha autors que prefereixen fer una novel·la abans que un relat periodístic perquè així s’eviten les querelles fàcils. En el seu cas i el de Nicaragua...
No es pot fer aquesta distinció, no. El diari La Prensa està ocupat militarment i l’únic que sobreviu és una edició digital que es fa des de l’exili. La veritat del periodisme i la ficció d’una novel·la tenen el mateix pes ofensiu per al règim. Sobretot perquè la novel·la no només despulla uns fets que des de la perspectiva oficial s’han volgut fer passar com un cop d’estat davant el qual l’únic que va fer l’estat és defensar-se. I els fets brutals que s’hi narren estan agafats de la realitat i són veritat: l’incendi d’una casa amb tota una família a dins, l’atac a una església que acollia refugiats desarmats... També revela la naturalesa esotèrica del règim de Daniel Ortega i que entra en la novel·la com a ficció però que no ho és: la mà de Fàtima, l’arbre de la vida, l’estel de cinc puntes, la protecció davant els mals esperits i el mal d’ull. Tots aquests símbols barrejats amb un llenguatge i un marxisme primitiu són molt atractius. A mi em sembla atractiu, però a ells els sembla ofensiu perquè ho fan però no volen que ningú els assenyali el que fan com a befa.
Defensa, això sí, que la novel·la no pot ser un vehicle de propaganda.
Si la novel·la queda en una denúncia que no transcendeix les fronteres de Nicaragua i algú la llegeix i pensa que el que passa a Nicaragua és molt injust i prou, la novel·la no està funcionant. La novel·la ha de ser llegida com a tal fins i tot en el cas en què s’ignori d’on venen els fets que s’hi narren, ha de tenir un pes més enllà de les fronteres on passen els fets. És per això que per a mi una novel·la com a denúncia deliberada no té cap valor. És molt difícil aconseguir una obra literària basada en un propòsit de denúncia.
La trama contraposa Tongolele amb Dolores Morales, que és un ‘alter ego’ seu.
És un antagonisme de poder, entre el bé i el mal, si ho reduïm de manera maniquea. L’inspector Dolores Morales lluita per uns vells ideals, reviu en la seva memòria sempre els vells ideals, i els compara amb el present i es rebel·la. La seva rebel·lió, però, no és oberta: viu al marge de la política, ho veu tot amb ulls crítics, però no és un home d’acció política i ho resol amb humor negre. Tongolele és el malvat, però un malvat que alhora és enganyat, i hi ha una trama en marxa i no aconsegueix descobrir-la tot i ser dels serveis secrets. Ell és la peça d’un mecanisme de poder que no confia en ningú i que juga a enfrontar els uns contra els altres com a única manera de provar lleialtats.
Li agraden els personatges que tenen poder a l’ombra, entre bastidors.
A l’Amèrica Llatina la novel·la dels dictadors està una mica ressuada, esgotada ja fa temps. Des de Tirano Banderas [de Valle-Inclán], el dictador estrany, solitari, folklòric, que viu el deteriorament del seu palau, tot això em sembla que ja està molt ben dit. A mi m’interessa explorar com es viu sota el poder absolut i com es paga el preu de viure sota el poder absolut, se sigui culpable o innocent. Algú pot ser un conspirador o no ser-ho i sempre viurà sota el risc de ser reprimit i de ser exiliat, empresonat, assassinat. A mi m’interessen molt els personatges secundaris. La primera vegada que jo vaig llegir Hamlet, en qui em vaig fixar va ser en els cortesans Rosencrantz i Guildenstern. Personatges del poder que porten l’encàrrec d’entregar un home perquè el matin i que acaben sent ells les víctimes. I qui els reivindica? Tenen unes línies a Hamlet i prou. El personatge menor sota l’ombra del poder és el que m’interessa.
Així que en l’òrbita de dictadors com ara Anastasio Somoza i Daniel Ortega hi ha personatges que reflecteixen millor tot aquest món que els mateixos dictadors?
Els tirans s’assemblen molt. Formen un mateix arquetip. Daniel Ortega cada cop es diferencia menys de Somoza. Però imagini’s: si jo em poso a escriure un llibre de ficció sobre en què s’assemblen Ortega i Somoza, això seria un al·legat. Estic convençut que és així, he vist de prop el procés de tots dos, i no vull dir que no es pugui fer una novel·la d’això, però no és la meva novel·la.
El que sembla propi d’un serial és la parella presidencial de Nicaragua formada per Daniel Ortega i Rosario Murillo.
És una parella que no va ser mai afectiva. Torno a Shakespeare, ara amb Macbeth: és el poder i l’ànsia de poder el que uneix. Una filla de Rosario Murillo es va presentar davant les càmeres a denunciar que el seu padrastre, Daniel Ortega, l’havia violat des que era una nena de 12 anys. I l’endemà Murillo compareix al costat del marit i de la resta dels fills per dir que aquella nena és una mentidera i una envejosa. És dramàtic! I és això el que defineix la seva entrada en el cercle de poder. Això sí que és una novel·la! Ella canvia la seva filla pel poder. I tot en una compareixença de premsa. I després acompanya el marit davant una jutgessa amb qui ja ho tenen tot acordat i que ara és magistrada de la Cort Suprema de Justícia, que li pren declaració i al cap de mitja hora determina que el cas està prescrit. Si hi sumem les bruixes, aquí ja hi tenim Macbeth! [riu amb un pòsit d’amargor] Es diu que, si Ortega desapareix, ningú farà cas a Murillo, però jo ja ho dubto! El negoci de la fusta, la mineria, tot el que s’extreu del país és en mans d’ells.
Què és El Chipote, dit sarcàsticament “direcció d’auxili judicial”? És de debò el parlament paral·lel de Nicaragua de tants presos polítics que té?
El Chipote és un nom mític en la història del sandinisme: va ser el quarter general del general Sandino. Ara és un centre de detenció i se suposa que és un lloc de trànsit on s’és interrogat i es passa a disposició judicial, però allà estan retinguts els presos polítics i hi són jutjats i no en surten mai. I tots estan en règim de càstig, no els permeten veure el sol, alguns tenen un deteriorament de la vista, no els deixen rebre llibres, el règim de visites és arbitrari... I compleixen les penes allà, la qual cosa va contra la llei. Però, és clar, què és el que no va contra la llei a Nicaragua? És una violació dels drets humans. Allà hi ha empresonades persones molt valuoses de tota la societat civil i de totes les tendències: antics guerrillers, una heroïna de la revolució com Dora María Téllez, Hugo Torres hi va ser empresonat i al final va acabar morint a l’hospital on va ser traslladat...
El cas d’Hugo Torres és especialment dramàtic: parlem d’un guerriller que al seu dia allibera Daniel Ortega i que al final acaba morint per la seva repressió!
Sí, és un altre incís novel·lesc, d’aquelles coincidències fatals que tant agraden als novel·listes. Hugo Torres és l’únic guerriller que en la lluita contra Somoza està en dues grans operacions, i en les dues ocasions és entrevistat per Gabriel García Márquez. El 22 d’agost del 1978 participa en l’espectacular presa del Palau Nacional: hi havia 3.000 persones i ells hi entren disfressats de falses tropes d’elit de Somoza en un dispositiu en què Edén Pastora era el comandant número u i Torres era el número dos. I abans, el 27 de desembre del 1974, Torres és part del comando que pren una festa nadalenca a casa d’un ministre de Somoza, José María Castillo, i agafen els convidats com a ostatges a canvi de l’alliberament de presos polítics i de diners. I Somoza va acceptar perquè en la festa hi havia familiars seus i alts càrrecs. I els presoners són enviats a Cuba en un avió de la companyia aèria propietat de Somoza, i entre ells hi ha Ortega, condemnat a set anys de presó per l’assalt a un banc. García Márquez va arribar a escriure un guió sobre els fets, Llegaron los que no estaban invitados, però la pel·lícula no es va arribar a filmar mai.
Va conèixer de prop el mític guerriller sandinista Edén Pastora, mort el 2020.
Un personatge: un pobre home, molt valent i molt mediocre políticament, molt histriònic. T’explicava un combat i es llançava a terra per il·lustrar-t’ho, et feia riure. Era molt voluble i molt egocèntric. I quan triomfa la revolució, l’única cara visible de la revolució és la seva. Perquè ell es treu el passamuntanyes. El comandant zero que lidera la presa de la casa del ministre Castillo el 1974 es deia Eduardo Contreras, i ningú no va saber mai qui era fins que el van matar, perquè mai es va treure el passamuntanyes. I això és novel·lesc també, perquè en aquella festa nadalenca hi havia funcionaris i empresaris amb les parelles, i per allò de la síndrome d’Estocolm tots queden encisats amb Contreras, que era molt culte i parlava anglès i alemany. A Nicaragua el misteri era qui era el comandant zero i corrien les llegendes. Fins que el 1976 el maten en un dispositiu de Somoza i es va saber qui era. I Edén Pastora, el nou comandant zero, en el moment de pujar a l’avió es treu el passamuntanyes i alça el fusell i la seva cara és la de la revolució, una espècie de Che Guevara de Nicaragua sense ser el Che Guevara, és clar.
Quin record té de l’experiència de ser vicepresident de Nicaragua (1985-1990)?
Va ser una experiència molt alliçonadora. M’agradava ser al capdavant de la revolució, perquè cada dia hi havia una novetat constant, no hi havia agenda. Era una vida molt intensa i amb poc espai per a la reflexió. La derrota electoral del 1990 va ser una gran sorpresa, ningú ho esperava. No és que m’agradés l’exercici del poder, perquè si hagués estat així m’hauria quedat lluitant en aquest terreny i quan vaig trobar una sortida lateral ho vaig deixar. Perquè aquella no era la meva vocació, amb allò estava provant una experiència; la meva vocació era ser escriptor. A pocs escriptors se’ls obre la possibilitat de viure una experiència directament amb el poder. Crec que si algú vol escriure una novel·la d’amor, ha hagut d’estar apassionadament enamorat alguna vegada. I si vols escriure sobre el poder, és millor haver-hi estat a dins. Va ser una gran experiència, però no addictiva. Vam voler canviar el front sandinista, donar-li un perfil democràtic, obrir-lo, i no vaig poder, ho vaig intentar amb Dora María Téllez i vam fundar un nou partit i vam fracassar, i en vaig sortir sense trauma i vaig retornar al meu ofici. Escric Adiós, muchachos com a reflexió del que és l’ideal i el que és el poder real, i allà cito una frase de Borís Pasternak a Doctor Jivago: “Quan l’ideal es converteix en llei, perd alguna cosa de si mateix. I quan aquesta llei es posa en pràctica, perd encara més.” I aquesta és la veritat. L’ideal veritable només existeix el primer dia. Després, el risc més innocent que corre el poder és la burocràcia, però ja la burocràcia el deteriora, perquè introdueixes l’ideal en un mecanisme de poder i burocràtic i de jerarquia. El primer dia de revolució ho vols tocar tot. Els primers dies jo em passava dia i nit reunit amb els nomenats provisionals als governs municipals; venien dels llocs més llunyans i els rebia a tots i parlava molt amb ells. Era la manera de tocar el país i d’escoltar el que la gent volia. I després t’adones que l’agenda pública et va separant de la gent, i aquest és el primer deteriorament personal que notes. Al principi tenia una llibreteta groga en què anotava tot el que em deien, després ja tenia algú que prenia les notes per mi. I ja no era el mateix. I després ja vaig tenir una agenda en què entrava el criteri del protocol i es rebien algunes persones abans que d’altres... Tot això era part del que després es torna la rutina i un dia t’adones que ets en una cambra de buit i al voltant només hi ha actes i agendes, i la gent és molt lluny.
Als 79 anys i amb tot el patrimoni emocional i la biblioteca de tota una vida, posar rumb cap a l’exili deu ser molt dur.
Vaig sortir de Nicaragua a l’exili el maig del 2021 i ara al setembre farà un any que em vaig establir a Madrid. I després de més d’un any, no m’he pogut treure el sentiment de la provisionalitat. Entre hotels i cases d’amics, sempre tenia la maleta oberta. I encara avui l’exili és la sensació de tenir sempre la maleta oberta. Al prestatge dels llibres, gairebé no hi ha llibres, el meu estudi no és el meu estudi... Tinc una petita habitació i m’hi acomodo i escric sempre, però, és clar, jo a casa hi tenia una autèntica biblioteca. L’escriptor mexicà Alfonso Reyes sempre recordava que quan l’arquitecte li va preguntar com volia la casa, ell li va respondre que el que volia era una biblioteca i una habitació per dormir [riu]. Ens havíem acabat de traslladar a una casa de Managua dissenyada per la filla, on jo tenia una biblioteca de dos pisos i 8.000 llibres, i una cambreta on em podia tancar a escriure. Jo he estat arrencat d’aquest hàbitat i per reconstruir aquest hàbitat he fet tard.
Que fàcil haver callat i tria ser valent.
Sempre et sents mutilat. Abans de venir aquí per a l’entrevista amb vostè, estava llegint un llibre sobre el riure a l’antiga Roma i veia la referència a la cinquena sàtira de Virgili... Si jo estigués llegint aquest llibre a la meva casa de Managua, sé a quin prestatge trobar-hi la cinquena sàtira i hauria pogut rellegir el llibre, que és un viatge a Bríndisi. Això és el que no pots fer a l’exili. És una mutilació del teu hàbitat. No vol dir que no puguis tirar endavant, perquè l’escriptura no és això, l’escriptura és una mecànica que has de complir en qualsevol circumstància. A l’exili, un no s’hi acaba d’acostumar mai, però ho has de fer. Sempre et preguntes: “Tornaré? No tornaré?” I crec que aquesta pregunta és millor no fer-se-la. Quan em pregunten per la realitat de l’Amèrica Llatina, sempre dic que m’agradaria ser un escriptor danès o suec per un dia per saber què se sent.

Exsandinista a l’exili

Premi Cervantes el 2017, Sergio Ramírez (79 anys) forma part dels escriptors posteriors al boom, però és amic de tots ells. És part de la revolució sandinista que a Nicaragua derroca el dictador Somoza i ara viu l’exili per la crueltat d’un vell company d’ideals, el president Daniel Ortega.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Borràs, sobre les escridassades al cinquè aniversari de l’1-O: “A nosaltres no ens han xiulat”

Barcelona

Lula, la revenja

Buenos Aires

Els indignats s’alcen per l’1-O

Barcelona

Prop de 500 persones, en la manifestació de Girona

girona
la crònica

Xiular ‘versus’ aplaudir

Nova desfeta militar russa a Ucraïna

Moscou / Kíiv

Aragonès no veu “seriosa” la proposta de Junts i els insta a fer la consulta

BARCELONA

Aragonès: “Vam fer l’1-O i tornarem a votar”

BARCELONA
Política

“Des del 2017 em considero independent”

barcelona