Política

La “minoria” que irrita l’Estat

Un relator especial de l’ONU ja va descriure el 2020 discriminacions contra la “minoria catalana” en el tracte de la llengua o en la repressió del procés, cosa que va provocar furibundes rèpliques de l’Estat

Va instar a canvis legals per exemple en la sedició i va alertar d’un “augment perceptible del discurs d’odi” el 2017, fins i tot agressions a què les autoritats no van respondre

L’Estat nega a la rèplica la preeminència de la cultura castellana i diu que està format per una “suma de minories”
El relator suggeria revisar els llibres de text escolars a l’Estat per combatre la intolerància a les minories

En la ja nodrida llista de pronunciaments d’institucions internacionals sobre el procés sobiranista, n’hi ha un que ja avançava fa dos anys i mig algunes conclusions a què fa poques setmanes arribava també el comitè de drets humans de l’ONU sobre la vulneració de drets fonamentals a independentistes, un text que en el seu dia va passar força desapercebut perquè es va emetre just en els mateixos dies en què va esclatar la pandèmia a Catalunya, però que alguns juristes mantenen que en el futur podria ser important per als interessos del país en el partit que es juga a l’exterior sobre el conflicte polític. Es tracta del reconeixement que el poble català és una minoria dins l’Estat espanyol, d’entrada des del punt de vista lingüístic però amb derivades més enllà, que l’ONU va fer explícit en un informe específic del seu relator especial sobre les minories, el canadenc Fernand de Varennes, i que va irritar els aparells estatals profundament, segons exposava el professor de la URV i expert en dret internacional, Alfonso González Bondia, en l’última Universitat Catalana d’Estiu. “El seu informe fa una anàlisi molt àmplia i formula un conjunt de recomanacions i observacions que no van agradar gens a Espanya”, constatava, com va quedar clar en la dura rèplica que va proferir l’Estat a unes conclusions en què el relator es referia en tot moment a la “minoria catalana” per recollir discriminacions lingüístiques, delictes d’odi o fins i tot vessar dubtes sobre la repressió als líders del procés. “L’Estat espanyol està desprestigiant el mecanisme, creat per ell mateix, per desautoritzar l’informe del relator”, lamenta el professor.

Diversos tractats, com el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics del 1966 –el mateix pel qual el comitè de drets humans ha donat ara la raó a quatre expresos polítics a qui la justícia espanyola va treure l’acta de diputat–, recullen la necessitat de protecció dels drets de les minories ètniques, religioses i lingüístiques, uns drets que també contemplava i ampliava la resolució 47/135 de l’Assemblea General de l’ONU presa per consens el 1992. “I drets vol dir un seguit d’obligacions jurídiques als estats signants”, remarca González Bondia. Entre ells, així, s’obliga a protegir la identitat nacional o ètnica de les minories, el dret a gaudir la seva cultura, a participar efectivament en l’adopció de decisions que les afectin a nivell nacional o a establir contactes pacífics amb altres membres del seu grup. A fi de vetllar-hi, el 2005 l’ONU va crear la figura del relator especial sobre drets de les minories, que el 2007 es va reforçar amb un fòrum que es reuneix un cop l’any per avaluar els casos. La feina del relator, així, és visitar estats i fer informes per analitzar el compliment d’aquests drets.

Aquest és el cas de l’informe citat sobre l’Estat espanyol, que es va redactar arran de la visita de Varennes el gener del 2019 i que va presentar el març del 2020 davant del Consell dels Drets Humans, amb les al·legacions d’Espanya incloses, i que d’entrada no ha de tenir més recorregut intern, tot i que pot ser útil per a les anàlisis periòdiques que fa l’òrgan o com a argument davant de qualsevol altre ens de les Nacions Unides o un tribunal internacional. D’entrada, Varennes reconeix el català, el basc i altres grups lingüístics com a “minoria” perquè constitueixen menys de la meitat de la població de l’Estat, segons la definició que ell mateix fa del terme, si bé no n’hi ha una d’oficial explicitada en cap document perquè no s’ha pogut consensuar. “Es fa expressament, perquè com més ambigua és una norma més fàcil és que els estats signin un tractat, i alhora que després mirin d’escapolir-se del seu compliment”, puntualitza González Bondia. En tot cas, això ho aprofita en les al·legacions l’Estat, que es posa a la defensiva per expressar el seu “desacord” i de fet atacar l’informe sense pietat per la seva “extrema simplicitat”, perquè prescindeix “absolutament del context de la història” i “comporta el risc d’arribar a conclusions absurdes”. I perquè “no aclareix el valor afegit que el concepte de minoria aporta a la protecció dels drets humans”, afirmació que mostra la por implícita que les seves nacions històriques rebin aital reconeixement. Però és que encara va més enllà, fins al punt de negar l’existència d’una cultura castellana preeminent i assegurar que “no existeix una majoria com a ens diferenciat de les minories que esmenta el relator”, sinó que és “una suma d’aquestes anomenades minories i moltes altres”. “Els membres de les minories són membres de la majoria”, remata la rèplica, que assegura a més que els individus “sumen múltiples identitats”. L’Estat espanyol, corol·la, només està disposat a reconèixer com a minoria la comunitat gitana.

El relator havia lloat Espanya definint-la com un estat “unitari altament descentralitzat”, en què les comunitats han contribuït “en gran mesura a una participació política més efectiva de les minories més importants del país, com la basca, la catalana i la gallega”, i han proporcionat mitjans “per reconèixer i aplicar” els seus drets en esferes com l’idioma o la cultura. Això sí, criticava tot seguit que les qüestions de drets humans amb relació a aquestes minories “a vegades semblen una assignatura pendent”, en al·lusió per exemple als “continus desafiaments” a aspectes com la llengua en l’educació.

A partir d’aquí, Varennes no s’està d’entrar en els esdeveniments polítics del 2017 a Catalunya, dels quals constata que va rebre informes “que donen compte d’un augment perceptible del discurs d’odi, el vilipendi, les amenaces físiques i fins i tot les agressions contra membres de la minoria catalana”. Davant d’això, lamenta, “les autoritats no estan reaccionant prou ni estan iniciant actuacions judicials” i contribueixen així a crear “una atmosfera de creixent intolerància contra les minories i d’exaltació nacionalista”. El relator, en aquest sentit, constatava en la minoria catalana una “considerable desconfiança vers la policia”, i concloïa que hauria de ser prioritari “que s’investiguin, enjudiciïn i castiguin amb més eficàcia” els presumptes casos de discurs d’odi a les xarxes i els mitjans de comunicació. A més, suggeria fins i tot una “revisió exhaustiva” dels llibres de text escolars a l’Estat per “incorporar exposicions més inclusives i positives de la diversitat”, i recomanava al govern espanyol campanyes de conscienciació per donar valor a la diversitat de cultures, idiomes i religions a fi de contrarestar la intolerància. “Cap nota al peu proporciona les dades dels informes en què es basa el relator per fer aitals afirmacions”, era la rèplica de l’Estat, per a qui “no resulta acceptable” que l’informe reculli fets de “veracitat no contrastada”.

En la mateixa línia, el relator també mostrava ja la seva “greu preocupació” per les restriccions imposades a figures polítiques i manifestants “pertanyents a la minoria catalana”, així com per les “acusacions penals” formulades en contra. Segons ell, tots aquests processos van sorgir de “l’expressió de les opinions” de la citada minoria sobre la seva participació a l’entitat política que constitueix Espanya, i recordava que les minories tenen dret a expressar “lliurement i pacíficament” la seva opinió respecte a la política de l’Estat. En aquest punt, ja recomanava al govern espanyol que revisi el delicte de sedició per garantir que no criminalitza injustament “actes de desobediència civil pacífica” o imposa “càstigs desproporcionats”. A més, l’instava a complir “el principi de legalitat i certesa” en l’atribució de delictes, amb relació a suposades ofenses que podrien contravenir els estàndards de drets humans. Igualment, insistia que l’informaven que havia crescut un “discurs d’odi” com a resultat dels fets, ja que titllaven aquesta minoria “d’amenaça” i de “traïdors” a qui calia tractar “amb severitat, de vegades emprant un llenguatge violent”. “Espanya té l’obligació jurídica de protegir els drets humans de les minories, inclosa la catalana”, és la demolidora conclusió del relator, que fa especial referència a l’expressió política (article 19 del Pacte Internacional pels Drets Civils i Polítics), a la llibertat de reunió pacífica i d’associació (21 i 22) i a la participació en la vida pública (article 25, el que el comitè de drets humans ha vist vulnerat en el dictamen recent). Al final, això sí, expressa la seva satisfacció per la voluntat del govern espanyol de comprometre’s amb “el diàleg, la cooperació i l’acció” per millorar les polítiques envers els drets de les minories.

La rèplica de l’Estat és igualment demolidora, titllant “d’inacceptables” les conclusions. “El relator s’atreveix a insinuar, sense aportar cap prova, que la pertinença a una suposada minoria catalana ha tingut alguna influència en la sentència del Tribunal Suprem del 14 d’octubre del 2019”, denuncia, mentre li retreu que “ni s’ha molestat a justificar mínimament” l’acusació. Fins i tot l’acusa de desconeixement de la causa, de “tergiversar” altres declaracions de procediments especials per “donar versemblança” a la seva tesi i de “forçar” la catalogació de minoria per poder introduir la qüestió en la seva anàlisi, quan n’hauria de quedar “clarament al marge”. “En aquest procés s’han jutjat fets, no idees ni ideologies”, subratlla, mentre defensa la sentència del Suprem per sedició, malversació i desobediència, i recorda que els polítics independentistes “sempre han gaudit” i encara gaudeixen del dret a “expressar i defensar” les seves idees.

Els greuges lingüístics

En un segon gran bloc, Varennes també alerta dels greuges lingüístics a les comunitats històriques, i expressa la seva preocupació per la “desconnexió” entre la condició d’idiomes cooficials i “el grau en què realment s’utilitzen i s’aplica la legislació”, posant-hi l’exemple de jutges i policies, que “no estan subjectes a cap requisit de coneixement d’un idioma oficial”, fet que dona lloc a “queixes, frustració, desafortunats malentesos o discriminació en l’accés als serveis públics”. En aquest sentit, suggereix canvis legislatius per garantir l’ús d’una llengua cooficial a la justícia. A més, reclama més impuls i reconeixement de la llengua de signes, tant la catalana com la castellana. La rèplica de l’Estat és igualment reveladora, ja que recorda el “deure” que imposa l’article 3.2 de la Constitució de conèixer el castellà, i al·lega les “iniciatives” impulsades entre els cossos policials per conèixer també les llengües cooficials, mentre posa en dubte que hi hagi “queixes” o “frustració” per aquest motiu. A més, recorda que l’ús de les cooficials està “permès” en els procediments judicials, tot i que admet que no sempre, ja que se n’exceptuen els casos en què “es manifesti oposició per alguna de les parts” o generi “indefensió contrària al principi de tutela efectiva”.

Pel que fa a la situació a l’ensenyament, Varennes assegura que és “particularment delicada i difícil”, ja que el fet que siguin competències de les comunitats ha donat a lloc a reclamacions que els idiomes cooficials no s’estan utilitzant en la mesura que caldria, si bé també a altres en sentit contrari. En aquest sentit, recorda la sentència que imposava el 25% de castellà i alhora els informes de la Unesco que lloen el model d’immersió a Catalunya, per la qual cosa recomana a les autoritats espanyoles que “revisin” qualsevol mesura que pugui reduir la proporció de càrrega lectiva que s’imparteix en català a l’escola pública. Davant d’això, Espanya es defensa dient que és “molt elevat” el seu compliment de la Carta de Llengües Minoritàries, i que sempre ha expressat la voluntat d’avançar “en la línia” de la seva protecció. Tot i això, torna a renyar el relator perquè “sembla oblidar” en l’anàlisi “el valor de la llengua comuna com a instrument de participació a la comunitat política”.

Què és una minoria?
El punt clau de si Catalunya es pot acollir al dret internacional en aquest aspecte rau en definir què és una minoria, fet que no queda clar en cap tractat i que des de l’entorn de l’ONU ha estat objecte de fins a tres grans teories, totes molt àmplies, el 1977, el 1985 i el 2019. Aquesta última, en tot cas, realitzada per l’actual relator Fernand de Varennes, diu que una minoria és qualsevol grup de persones que “constitueix menys de la meitat de la població en tot el territori d’un Estat, els membres de la qual comparteixen característiques comunes de cultura, religió o llengua, o una combinació d’alguna d’aquestes”.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

El govern assegura que “no s’està lluny” d’assolir un acord pels pressupostos amb Comuns, PSC i Junts

barcelona

Zelenski visita el front a Donestk

kíiv

Sánchez no descarta una reforma de la malversació sense rebaixar les penes per corrupció

madrid

El govern, a l’ANC: “No som l’adversari, que no s’equivoquin”

barcelona

El CDR crema fotografies de la Constitució i banderes espanyoles

barcelona

La justícia britànica reconeix la immunitat de Joan Carles I fins a la seva abdicació

londres

Milers de persones protesten a Barcelona contra el nou delicte de desordres públics

barcelona

Indults, recusar Carlos Lesmes per guanyar temps

barcelona
XAVIER CODINA I CASAS
ALCALDE DE SANTPEDOR (ERC)

“Hem parlat massa d’una festa de tres hores, hi ha coses més importants”

Santpedor