“Ser pragmàtic no va contra ser independentista”

Amortitzat no ho sé, la vida és molt llarga... Vaig fer una etapa molt intensa de quatre anys en la política institucional, però no em considero fora de la política, perquè la fas a tot arreu: a la facultat, en un sindicat, una associació de veïns…, i a vegades a nivell institucional o en un partit, com és el meu cas. En fas sempre.

Això és cíclic, no sé si ha vingut per quedar-se. Sí que abans era molt més difícil veure joves amb responsabilitats polítiques, i això s’ha normalitzat, i és una bona cosa, però també si tiréssim la moviola enrere, l’any 1980 el president Pujol no crec que fos molt gran tampoc.

En tot cas crec que en la primera legislatura després del restabliment de la democràcia hi havia una tradició que encarnava la continuïtat amb la República i la lluita contra el règim, però també hi havia lideratges molt més joves en altres partits, altres espais com l’Ajuntament de Barcelona… En els moments de la història en què hi ha hagut trencaments hi ha hagut més lideratges joves.

És així: també hi ha una generació de gent més jove del que tocaria que ha hagut d’assumir moltes responsabilitats quan encara no era el seu moment vital ni de trajectòria política. Sense anar més lluny, jo mateix, en la segona legislatura al Parlament, que va començar el desembre del 2017, quan teníem gent a la presó i a l’exili i després van venir inhabilitacions, vaig ser portaveu adjunt d’ERC. I era molt jove i tampoc em corresponia segurament, però tocava assumir papers més d’hora perquè van escapçar tota una generació política. Els processos haurien hagut de ser més lents, amb una construcció més progressiva... Si jo feia dos anys que era diputat, i era dels veterans del grup! Això és estrany, i s’explica pel moment de repressió que hem viscut com a país.

Les joventuts dels partits en general, i en especial les JERC, fan una feina d’escola de formació vital però també política. És un orgull per a qualsevol partit o entitat tenir un planter de joves que es formen, que pensen, que plantegen alternatives, i al final pot acabar servint el país des de les institucions, des del partit, des dels sindicats... Des de la fundació de les JERC, el 1987, tenim lideratges molt forts com Joan Puigcercós, que va ser secretari general i conseller de la Generalitat, però també altres de caire més social com Camil Ros, secretari general de la UGT. Ser una escola de quadres, de gent compromesa amb el país a qui pot servir des de diferents àmbits, és un motiu d’orgull.

Si la pregunta és si va valdre la pena, és evident que sí. En aquells anys i amb el procés engegat en l’última dècada hem fet molts passos endavant i hem arribat més lluny que mai en el camí cap a l’alliberament nacional. Això vol dir que es va fer tot bé? Segur que no prou, i que hi ha molts errors, entre altres coses perquè avui no som un estat i aquest era l’objectiu del 9-N, de les eleccions del 2015 i de l’1-O. En tot cas, tots els passos que s’han fet, amb els seus encerts i errors, han servit per avançar, apropar-nos a l’objectiu i anar sumant més gent a la causa. Jo soc independentista des que tinc memòria i a les Diades a Urquinaona i el Fossar de les Moreres no érem gaires, demoscòpicament potser a l’entorn del 15%. I ara som el 50%. És evident que el balanç només pot ser positiu, perquè el camí de sumar gent, tot i que potser no tota la que voldríem, clarament ha donat fruits.

Sempre hem sigut pragmàtics, ambdues coses poden anar perfectament juntes perquè una no va en contra de l’altra: no es pot contraposar ser independentista amb ser pragmàtic. Einstein deia: “Si vols resultats diferents, fes coses diferents.” I hem avançat molt però no ha servit prou per ser un estat. Doncs seria poc intel·ligent repetir exactament el mateix que fins ara una vegada i una altra, tenint en compte que no ens ha dut allà on volíem i és bastant probable que tinguem els mateixos resultats. Per tant, si el que volem és guanyar el proper cop, cal ajustar l’estratègia, el full de ruta. I correspon als partits i entitats independentistes redefinir el marc per guanyar.

És dolenta aquesta visceralitat, no aporta res de positiu. Podem tenir discrepàncies en la manera de veure-ho, que d’altra banda hi han estat sempre, des que va començar el procés i ja abans entre els partits anomenats nacionalistes... Però en general hi havia un respecte que s’està perdent, i això és una molt mala notícia per al país. Perquè tindrem diferències però al final ens haurem de tornar a entendre, i generar aquestes ferides i recels, aquesta antipatia i fins i tot odi a vegades contra companys que pensen diferent però que som això, companys de viatge, aporta poc a l’independentisme i té més a veure amb la tàctica electoral d’algun espai que no en pensar en l’objectiu final.

Fa temps que, al meu entendre sobretot des d’una part, només estem parlant de nosaltres mateixos i de com de malament ho fan els altres. Quant fa que no ens dirigim a la ciutadania parlant de per què volem la independència? No de si ens sembla millor fer-la d’una manera o una altra, sinó de per què necessitem la independència per progressar, per acabar el dèficit fiscal, per millorar el sistema universitari, les polítiques socials, les rodalies, el transport públic… Som independentistes perquè volem millorar la vida de la gent, i aquest debat, que és el que suma i aglutina, fa molt que no hi és en públic. Estem només en petiteses, baralles i retrets, i això no engresca ningú.

Això s’ha perdut i, a mi que m’agrada molt la política, em dol. M’agradaria veure-hi més debat i més oratòria. Un debat parlamentari és viu, i en funció del que passa has de tenir la capacitat de canviar. No em sento còmode amb l’espectacle, amb la frase enginyosa i el tuit, que avui sembla que s’ho menja tot; m’agraden els debats encesos, tenir converses d’altura, a vegades amb contundència i duresa però tenint la capacitat alhora de poder arribar a acords i arreglar problemes. Perquè si al final ens quedem tots en la nostra zona de confort i basem tot el que passa als parlaments en fer el tuit per acontentar la nostra gent, potser guanyes followers però el país hi perd.

Tardà és insubstituïble, així que tampoc crec que anés a substituir-lo. Però des del partit em van demanar, i m’insistien, que era important tenir una figura allà amb experiència política, perquè aquí jo era portaveu del grup i havia estat en negociacions diverses amb altres partits.

Vaig plegar al cap de poc temps, sí. Sempre m’he mogut per passió, per convicció, perquè crec en el que faig i vull ser útil. Quan en un cert moment vaig veure que això no s’acabava de complir, va ser més honest plegar i tornar al meu món.

No són qüestions personals ni res que s’hi assembli. Es poden tenir visions diferents, i de fet és sa i positiu compartir i plantejar les discrepàncies amb naturalitat dins del partit, però allò respon al fet que creia que era una etapa que s’havia acabat. M’havien demanat que fes el pas i no m’hi vaig acabar de veure. Les eleccions van ser a l’abril i es van repetir al novembre. ERC va repetir la llista, però vaig comunicar al partit que havia decidit no tornar-hi, no acabava de trobar-m’hi bé ni de sentir-me útil. Al final el que és important en la política és poder aportar.

Quan les coses van bé, tot en general sempre va millor a tot arreu. El debat hi és i hi ha opinions contraposades, però és bo, natural i sa que passi; el que no hi ha, per sort, són guerres fratricides, sectors organitzats ni bàndols que volen fer la guitza a l’altre, ni l’altre a l’un, com veiem bastant sovint en el panorama polític actual. Però això no vol dir que no hi hagi debat, reflexions personals i polítiques no sempre coincidents. Al final el debat enriqueix.

Queden on han d’estar, que és en els espais i òrgans interns. Si els fas a les xarxes, estàs respectant poc les eines i els espais que tots els partits tenen per canalitzar les idees, percepcions i propostes. El que és natural és fer-ho així; no em sembla lògic que els partits s’esventrin públicament i després a les reunions internes, on hi hauria d’haver el debat, no passi res. Un partit pren moltes decisions polítiques, i totes generen debat. Seria molt difícil que tot satisfés a tothom sempre.

Tenim documents aprovats sobre això, però et puc dir el que penso jo. Mai hem renunciat al diàleg, ni nosaltres ni Junts ni ningú; de fet, jo que aleshores era diputat, abans de declarar la independència el 10-O, el president Puigdemont va oferir diàleg a Madrid a condició de congelar-la. I abans de l’1-O, ell mateix oferia a l’Estat que si pactava un referèndum estàvem disposats a moure’ns. És a dir, fins i tot en els moments de màxima tensió política sempre va obrir la porta al diàleg. Per tant, que la via de la negociació sempre hauria de ser la primera, no hi ha gaire ningú que ho qüestioni. Una altra cosa és si el diàleg i la negociació fracassen i els camins queden tan estrets que no hi ha manera d’avançar. Això no pot impedir l’exercici del dret a l’autodeterminació. Per tant, la mobilització, la capacitat de generar alternatives i generar pressió a l’Estat per avançar hi han de ser igual. És evident que com més siguem més capacitat de pressió tindrem. Ens hem de reforçar per tornar a fer un embat i pressionar perquè al final la negociació tingui els fruits que volem.

Són dos espais i tots dos són positius, no crec que una cosa descapitalitzi l’altra. Segurament la repressió i com han estat els passos següents a l’1-O han generat un desànim i una desmobilització. Ara bé, hem d’agafar la fotografia sencera i recordar com han anat els últims deu anys. El 2012 hi ha un gir d’un govern de CiU i el PP. Després de posar el pacte fiscal sobre la taula, el president Mas comença aquest procés cap a la independència. Després comencen negociacions dures cap al 9-N, hi ha un moment de desànim també perquè no s’avança; després es convoca i hi ha un gran moment d’excitació col·lectiva; després passa de ser una consulta a un procés participatiu, amb una pregunta arbre, i la gent diu ‘Què és això?’ però tothom s’hi suma, i la gent es fa voluntària, i anem als col·legis i votem; i després entrem en l’escenari de les llistes paraigua, tothom enfadat dient que l’altre no vol la independència, i arribem a l’estiu del 2015 i surt Junts pel Sí amb una gran il·lusió col·lectiva, i anem a eleccions i no tenim la majoria col·lectiva que volíem, i s’arronsa una mica. Però després estem dos mesos en si “Mas o març” i si es repetien les eleccions, i els “traïdors” eren la CUP. I l’últim dia surt Puigdemont i hi ha una gran eufòria col·lectiva perquè ara sí que tornem a posar el rumb, i després la CUP torna a tombar els pressupostos, i després hi ha qüestió de confiança… Vull dir que el Dragon Khan potser no era el tripartit, i l’estat anímic de la gent fluctua! I és veritat que en el post 17 i la postsentència, i hi afegeixo un element extern que hi impacta de ple com és la pandèmia, hi ha hagut una desmobilització. Però la seqüència és una serra dentada i el que importa és que tot i haver-hi alts i baixos la tendència sigui a l’alça.

És molt difícil en aquest marc de negociació que s’assoleixi un referèndum acordat. Tenim precedents en altres països propers, com el d’Escòcia el 2014, però també ara, que té a la cort britànica la finestra de poder-ne celebrar un altre, i és una de les onades que també s’haurà d’aprofitar. L’objectiu de tothom ha de ser poder aconseguir un referèndum acordat, o si més no reconegut internacionalment i emparat en un marc. I ara alguns ens diuen traïdors, però això ja ho defensava el 30 de setembre el mateix president Puigdemont, i hem defensat sempre que ha de ser el pla preferit. Ara bé, el que no podem fer és quedar de braços plegats si això no es produeix i no hi ha marge ni indicis d’avenços al llarg d’una seqüència de temps que així ho constati. S’han de plantejar alternatives.

No, perquè tots som conscients de si els terminis ajuden o no. I a vegades ajuden per a fites, però moltes vegades, i en la història recent de Catalunya ho ha acabat reconeixent tothom, han estat un impediment. Cal entendre quines són les majories aquí i allà, i com es pot incidir en intentar fer palanca per aconseguir moure els governs i obrir finestres d’oportunitat per poder plantejar-ho, aquí i a fora.

Si el proper govern és de PP i Vox, que pot ser, òbviament afecta l’agenda catalana. Però si hi ha un viratge de l’extrema dreta a nivell europeu, també, perquè no estem sols al món. Al final es tracta que, des de Catalunya i amb les nostres forces, intentem construir la finestra d’oportunitat tenint en compte què passa en el context proper i com això t’afecta. I l’Estat espanyol ho és.

No estrictament, però he tornat aquest curs a Barcelona en les meves tasques de comunicació, estratègia i planificació amb vista a les municipals del 2023.

Si preguntes per les enquestes, totes són positives i ens posen al davant, en condicions de tornar a guanyar com el 2019. Jo, com a barceloní de sempre, penso que a la ciutat li falta ambició i aquell orgull dels barcelonins d’anar pel món i de sentir-nos-en molt orgullosos i amb moltes ganes de viure-hi. Això s’ha anat perdent i el govern Colau-Collboni, que han governat junts tots aquests anys en què Barcelona ha anat perdent la brillantor, ha arribat a un final de cicle i cal obrir-ne un de nou que torni a il·lusionar i a connectar amb la gent. Esperem que ara sí, amb quatre anys de retard, es pugui obrir un nou cicle que crec que a la ciutat li fa falta.

En la política hi ha d’haver diferents perfils, al final ha de representar la societat. Així com sempre he defensat que no és normal que als parlaments no hi hagi gent de 20 anys i escaig, perquè són part de la societat, tampoc seria natural que no hi hagués polítics amb experiència, de més de 70. De fet, la tendència és gairebé mundial: els líders principals als Estats Units, com Biden, Sanders i Trump, gairebé passen dels 80 anys, també hi arriba Lula… Sembla que l’edat sigui una cosa pejorativa, per joves o per grans, i això s’ha de trencar. Els grans aporten una experiència enorme, solvència, coneixement d’haver gestionat molt abans..., i els joves aportem vitalitat, ganes, maneres disruptives de veure les coses i de canviar certes inèrcies. Aconseguir una barreja i que es retroalimentin l’experiència amb l’impuls, és molt valuós.

No ho crec. Tot són etapes, però hi ha una frase de Sabina que és “Al lugar donde has sido feliz no debieras tratar de volver”... Jo vaig ser molt feliç, també en moments molt difícils, i guardo molt bon record del Parlament... Mai es pot dir “d’aquesta aigua no en beuré” i a mi m’agrada molt la política, però a curt termini no entra en els meus plans.