Política

MIREIA VEHÍ

DIPUTADA DE LA CUP AL CONGRÉS

“L’esperit de la sedició passa a l’ordre públic”

“Volíem l’amnistia i s’acaba reformant el Codi Penal per criminalitzar la protesta”

“Les lleis recentralitzadores fan que la majoria de debats transcendents siguin al Congrés”

“La militància dirà si hi tornem”

Hi ha una majoria de la investidura, que és evident, i una altra del blindatge de les qüestions d’estat, amb el PSOE, el PP i Vox
Vox utilitza violència ambiental per envair el ple. El que Toscano fa amb el feminisme és pervers. Amb ells cal esprémer-se el cap

La CUP va debutar ara fa tres anys al Congrés i la diputada Mireia Vehí (Vilafant, 1985) atén aquest diari per fer balanç d’una legislatura en la qual ha sonat com a diputada revelació.

Per què no és bo un Codi Penal que deroga la sedició?
La derogació de la sedició ens sembla una bona notícia, és un delicte propi del segle XIX. El problema és que l’esperit de la sedició es trasllada a l’ordre públic i es fa en tres coses. Primer, el concepte d’intimidació. Es fa servir en la sentència del procés i Marchena ho utilitza ja en la sentència del cas Aturem el Parlament. L’Audiencia Nacional ho considerava dret legítim a la protesta i el Suprem tomba la resolució i condemna les persones amb el concepte de la intimidació ambiental. Segon, la idoneïtat. Es deroga el delicte pel qual és condemnada Tamara Carrasco, el de convocatòria i enviament de missatges, però això es transforma en la idea de la idoneïtat i es poden jutjar accions que puguin ser idònies per alterar la pau pública de forma preventiva, i ens sembla molt perillós. I tercer, es penalitza l’ocupació d’espais públics i privats sense violència i sense intimidació. Els tres elements, sumats a l’augment de les penes mínimes per desordre públic agreujat, és una amenaça al dret de protesta i deixa a la discrecionalitat de jutges o, en el cas de la intimidació, de policies o fins i tot d’un militant de dreta o extrema dreta en posició de poder, el fet de considerar que s’ha sentit intimidat en una manifestació pública.
I no és millor el nou Codi Penal que l’actual? La CUP hi votarà en contra en el ple final al Congrés el 22 de desembre?
Ja veurem com queda. Som molt crítics amb la reforma del 2015 que el PP va fer ad hoc pel 15-M i pel cicle de vagues generals. La pregunta que no podem contestar fins que no tinguem el text final és si aquesta serà una reforma del Codi Penal ad hoc per castigar l’independentisme i el Tsunami Democràtic i tot el que s’hi assembli. Si acaba sent així i el PSOE i Podem fan un exercici de populisme punitiu com el del PP el 2015, la CUP no hi donarà suport. ERC ja ha anunciat que batallarà pel tema de l’ordre públic en el tràmit d’esmenes parcials, no se sap si afectarà la malversació... Ja ho veurem. Tal com està ara, hi votaríem en contra.
On ha quedat la imatge dels diputats independentistes davant els lleons amb les capses plenes de més de 200.000 firmes amb la llei d’amnistia?
Nosaltres comencem la legislatura amb un compromís clar de forces independentistes i més forces per l’amnistia com a única solució per als 4.000 represaliats, i acabem la legislatura amb una reforma del Codi Penal assenyalant el moviment popular. I és una mala notícia. És obvi que l’independentisme té estratègies divergents i que una part ha renunciat a l’exercici de l’autodeterminació i l’amnistia ara. I és preocupant perquè darrere d’aquesta reforma vindrà la criminalització del moviment per l’habitatge i l’estudiantil. No fem competència entre represaliats i ens alegrem que no hi hagi gent a la presó i que la sedició desaparegui, però si això és al preu de reforçar la persecució i criminalitzar la protesta, no és un escenari positiu per a l’independentisme ni per a l’esquerra. Em costaria molt explicar la reforma a un no independentista de la PAH, a un sindicalista de Cadis o un estibador d’Astúries. Els desordres públics, la llei mordassa i l’atemptat a l’autoritat, afecten milers de persones, també els represaliats en el procés d’autodeterminació.
El famós grup de WhatsApp amb Rufián (ERC), Nogueras (Junts), Bel (PDeCAT) i Vehí (CUP) per coordinar-se, és una llegenda urbana? O va existir i està silent i ningú en surt?
Quan es va firmar el compromís de la Llotja i l’intent d’acció coordinada es va traslladar al Congrés, i d’aquí en va sortir la llei d’amnistia, existia aquesta coordinació formal i també aquest espai telemàtic. Ara no hi ha una coordinació ni estratègica ni política de què fan els grups independentistes al Congrés. Nosaltres fem una acció molt orientada a assenyalar per què el Regne d’Espanya no és un estat de dret, des de Pegasus fins al que passa amb l’ordre públic. ERC està en una estratègia que considera que estabilitzar el govern del PSOE és positiu per a Catalunya. I Junts està en una estratègia d’assenyalar tot el que vingui del PSOE i ERC com la principal font de conflicte. Ho he dit al ple: per què no parem de parlar de repressió i passem a l’acció? I això és mobilització popular i estratègia compartida en el que és irrenunciable: l’amnistia i l’autodeterminació i el referèndum. A l’hemicicle es plasma el xoc sobre qui assenyales com a font principal dels conflictes. Per nosaltres, és el PSOE. I això vol dir centrar-se en un marc discursiu que deixi en segon pla les distorsions de la dreta i l’extrema dreta; tenir-les en compte, però que l’eix del debat sigui assenyalar el PSOE com a part del problema. I la taula de diàleg no ha donat cap fruit concret en l’emancipació col·lectiva. Els indults ens semblen molt positius per als afectats i que no hi hagi sedició també, però no són solucions col·lectives.
La CUP ha debutat aquesta legislatura en el mercat per excel·lència del peix al cove, el Congrés. Què l’ha sorprès?
Una cosa que ha passat mentre érem aquí és l’aplicació del 155 i la constant aprovació de lleis amb una perspectiva molt recentralitzadora, perquè aquí el PSOE i Unides Podem no s’han diferenciat del PP –des de la llei de la ciència a la llei de l’esport, que tornarà ara del Senat, passant per la llei de l’audiovisual–, i aquesta recentralització no només ha fet que Madrid xucli competències i recursos, sinó que la majoria de debats transcendents hagin sigut al Congrés. I això suposa un canvi de focus mediàtic i polític que no va en la direcció de la sobirania que ens agradaria, li treu sobirania al Parlament i a altres espais i tot es concentra aquí. No sorprèn, però és destacable que passi sota un govern progressista.
La CUP s’ha bregat? Hi ha l’episodi en què els veten preguntes sobre el rei emèrit. “Patrimonio Nacional o algun altre organisme de l’Estat està buscant residència a algun ciutadà espanyol que viu ara a l’estranger?”, acaben preguntant amb troleig el desembre del 2021.
Sí, el que passa és que tenen poc recorregut. De peticions de comissió d’investigació sobre el rei n’hem presentat disset. Sobre Marlaska, dues o tres. Fins i tot al principi de la legislatura vam presentar un escrit a la mesa del Congrés perquè es posés seriosa amb les expressions racistes. I no funciona res! Per molt d’enginy que tinguis, la mesa ho blinda tot. Aquí hi ha dues majories: la de la investidura, que és molt evident, i la del blindatge de les qüestions d’estat, que formen el PSOE, el PP, Vox i Cs. I aquí hi entra una comissió d’investigar el rei, els morts de Melilla, temes de drets. Ja pots tenir enginy, però topes amb el mur.
El debat al Congrés s’enverina. Arran de la llei del “només sí és sí” i la rebaixa de penes a agressors, Carla Toscano (Vox) ha insultat la ministra Irene Montero, ella culpa el PP de “promoure la cultura de la violació”...
En primer lloc, cal condemnar els insults per qüestió de gènere. A cap dona se l’ha de rebatre per qui és la seva parella o amb qui se’n va al llit; això implica absència de capacitat política de contraposar. Però em sembla que el terreny del debat no és positiu per a l’esquerra perquè tota la discussió gira al voltant de la pena i de més presó o menys, i és un terreny de joc de la dreta i on l’esquerra hi perd. En el seu moment vam fer una crítica a la llei del “només sí és sí” des d’aquesta perspectiva i ens hi vam abstenir perquè la fusió dels delictes d’abús i d’agressió no ens semblava una bona proposta. Però s’ha de poder tenir el debat des de l’enfocament de quina és la solució que el moviment feminista i la legislació feminista han de donar a la violència masclista. Hi pot haver intervenció del Codi Penal, tot i que ja és molt dur i no calia elevar penes. Però renunciar a metodologies transformadores a mitjà i a llarg termini i més enllà del Codi Penal, és regalar-li el terreny a la dreta.
El masclisme al Congrés no ha nascut aquesta setmana i vostè també l’ha patit. És més tosc al Congrés que al Parlament?
Crec que de masclisme n’hi ha a tot arreu, i més en institucions tradicionalment fetes per a senyors amb poder. Que les dones fossin en institucions com el Parlament o el Congrés no estava pensat a l’inici, i d’entrada és un espai que no és el teu. La diferència entre el Parlament i el Congrés no és tant que hi hagi més masclisme, sinó que al Congrés hi ha una cultura parlamentària molt més agressiva, de cridar, insultar, desestabilitzar l’orador mentre parla... Això al Parlament no ho havia vist mai. Aquí hi ha una cultura més anglesa, d’aplaudir i cridar, i això quan s’encreua amb el masclisme, ho fa més escandalós. Però al Parlament ja m’havia trobat situacions en què et volen posar al teu lloc perquè ets tia, jove i d’extrema esquerra.
Al Parlament havia de sentir allò de “nena” i al Congrés, “bruixa” i “niñata”. És això?
Sí, exacte! Seria una definició precisa [riu]. Però tots són mecanismes de correcció amb què se’t vol posar al teu lloc.
El que no havia passat fins ara és que el masclisme tingués una aliada tan contumaç com la diputada de Vox Carla Toscano.
És molt pervers. L’extrema dreta agafa el concepte de llibertat i de seguretat en clau feminista i l’estira i l’estira fins que aconsegueix capgirar-lo. Recordo el primer debat de la llei del “només sí és sí”..., ella va venir amb el lema “NotMeToo” a la samarreta. El #MeToo ha sigut la manera que moltes dones, en llocs molt complicats, han tingut d’assenyalar agressions. Podem discutir si la pràctica del #MeToo ens sembla millor o pitjor perquè podem anar al debat del punitivisme, però aquests debats no neguen en cap cas l’existència del patriarcat i de la violència. El que fa ella amb la samarreta del “NotMeToo” és negar que el patriarcat i el gènere com a sistema de poder exerceixi violència. És negar la major. I és fort. I ho fan també amb el racisme. Aquí és Rocío de Meer qui fa la construcció de dir que Vox creu que qui creua l’Estret il·legalment ha de tenir dret a la vida, però no vol que les fronteres siguin assaltades ni que hi hagi una islamització de la societat. Aquí Vox fot una barreja en què la llibertat sempre està al costat dels espanyols, i el problema dels assassinats a Melilla és un problema vinculat a la seguretat i que no té res a veure amb la responsabilitat de les polítiques migratòries del govern espanyol. Ayuso fa el mateix a Madrid amb el concepte llibertat portat a l’extrem: la dreta i l’extrema dreta es queden la llibertat i la vida plena, i ubiquen el feminisme, l’antiracisme i l’anticapitalisme com si fóssim un Grinch de Nadal. Això ens ha de fer esprémer una mica el cap als que fem política a l’esquerra.
El públic potser no sap que Vehí i Albert Botran tenen l’escó sota el sector més dur de Vox. Com és aquesta cohabitació?
Quan vam arribar el primer dia ens van dir que tindríem el despatx a la planta de Vox, i li vam dir a la mesa que no. Per principis i per seguretat, no podíem estar en un passadís amb tot de gent d’extrema dreta. I ens el van canviar. A l’hemicicle són molt agressius: criden, xiulen, fan comentaris. A més d’insults masclistes, racistes i classistes, són molt maleducats. Ells fan servir la violència ambiental i la pressió ambiental com a forma d’envair el ple del Congrés i de transmetre que ells són aquí. I fan por. És incòmode.
Ha debatut amb Pedro Sánchez en plens i sessions de control. Com és el resistent en viu?
Diria que és un tipus molt hàbil, que ha demostrat que sap sortir de situacions complicades i reforçar el seu poder, però és un personatge, com molts actuals, que fa política com si fes un guió d’una sèrie de Netflix. Té poca mirada a llarg termini i molta mirada electoral i mediàtica. I amb Catalunya és pervers que traslladi la qüestió nacional a un conflicte entre catalans i que ells venen a solucionar com si fossin àrbitres aliens. En totes les qüestions i la desjudicialització no aborden el fons del conflicte, i si l’independentisme compra qualsevol discurs que acabi aquí li treu la dimensió política al conflicte i reforça un PSOE que s’emancipa de la responsabilitat que hi té el govern espanyol. Podria dir de fer un referèndum i d’escoltar les qüestions profundes i parlar obertament de què vol la societat catalana, i el president i el PSOE sempre posen límits i ridiculitzen les posicions que no li comprin la visió.
El president espanyol sempre diu que la CUP és “el no a tot”.
Ens ha costat molt guanyar-nos el nostre lloc. Ens han ridiculitzat molt i ens han fet sentir marcians, que aquest era el lloc de la política important i que som gent de províncies que venim aquí a fer plantejaments pujats de to i que ara no hi havia gent al carrer i no tenia sentit. És part de l’estratègia de negar el conflicte i parlar de baralla entre catalans, és una forma de combatre l’adversari. Per això l’Albert Botran i jo sempre intentem ser molt rigorosos en cada tema, plantejar discursos amb molta radicalitat però amb molta educació i honestedat.
Han tingut duels amb Sánchez, han interpel·lat homes de les clavegueres com Villarejo, han entrat a la comissió de secrets i preguntat a la cap del CNI... El 2023 es tornaran a presentar?
Vam arribar amb molts dubtes de si la CUP havia de ser al Congrés i crec que es valora positivament. És important per a una organització fer política i intervenir en tots els espais. El 2019 va tenir sentit que la CUP hi fos, veurem ara quina anàlisi fa la militància sobre si té sentit continuar ocupant tots els espais el 2023 i si hi tornem. Des d’aquí pensem que sí, que és important, i que dona molta visibilitat i l’oportunitat d’emetre els nostres discursos i d’encarar-nos directament amb els responsables del conflicte, tan el PSOE com el PP i Vox. Però a la CUP mai res és automàtic.
Imagini-s’ho: és desembre del 2023 i evitar un govern PP-Vox a La Moncloa depèn del vot de la CUP i de votar sí a Sánchez.
És passar moltes pantalles: decidir si ens tornem a presentar, tenir escons i ser decisius al Congrés. Són moltes pantalles.
Va estar a punt de guanyar el premi de diputada revelació de l’Associació de Periodistes Parlamentaris i gràcies a discursos molt celebrats com el del debat de la prostitució. La socialista Andrea Fernández, però, hi veia un biaix català lligat amb tenir un macroburdell a la Jonquera.
Això del biaix de les diputades catalanes va ser molt recargolat, sí. El que va passar és que el PSOE es pensava que seria una carta de victòria presentar una llei que prohibís la prostitució i així extingir-la. I es va trobar l’oposició clara de la CUP però també de moltes organitzacions feministes. Quan els arguments polítics no serveixen, que és el que li passa al PSOE quan nosaltres defensem una posició pro drets i el PSOE ens diu que defensem els proxenetes i l’abús i la violència patriarcal, es queden sense arguments i ens diuen moltes barbaritats. I és interessant que em recordi la qüestió dels bordells perquè les llicències d’aquests macrobordells les han donat el PSOE i el PP. I el PSOE al debat no ho treu, això. I el que fa la socialista Andrea Fernández és dir que com que hi ha macrobordells a Catalunya i és el lloc on més n’hi ha, les diputades catalanes –perquè aquí era unànime, des dels comuns a Junts, ERC i la CUP– defensem la posició pro drets perquè tenim algun interès. “Les llicències les va donar el teu partit, el PSOE, i el partit que governa quan no ho fa el teu, el PP”, li respondria. És la bala de desestabilització quan no et queden arguments polítics i fas un atac ad hominem perquè no tens més recursos.
“Van a rebentar el moviment feminista”, va alertar vostè fa molt de temps. Ha triomfat la divisió i ara hi ha dos feminismes, un de vell i un de nou i més procliu a la llei trans?
El moviment feminista sempre ha estat molt divers i plural i a Catalunya hem tingut una tradició molt diferent. No em sembla una causalitat que el debat sobre la qüestió trans i sobre la prostitució, que a Catalunya no havia estat mai un problema perquè sempre s’havia resolt des de la perspectiva dels drets sense entrar a valorar moralment si un subjecte se sentia d’una manera o d’una altra o si una dona podia estar més o menys explotada com a clau per si podia tenir més drets o no...; deia, no em sembla una casualitat que, quan el moviment feminista està més àlgid que mai –amb les vagues feministes del 2017–, el PSOE desplegui una estratègia soterrada i en els seus espais organitzats basada en posar a l’agenda el debat trans i el debat de la prostitució com a debats morals irresolubles. La qüestió no era quins grisos podia tenir el debat trans o el treball sexual, sinó que era un partit de futbol: trans sí versus trans no, prostitució sí versus prostitució no. I això em sembla que estava fet perquè el moviment es dediqués més als debats interns que a la bel·ligerància de cara enfora. No diria que el feminisme està dividit però sí que la seva estratègia en part ha tingut èxit.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
conflicte bèl·lic a l’est d’europa

Zelenski arriba a París per a la seva reunió amb Macron i Scholz

París

La Generalitat s’adhereix a l’aliança europea de ciutats i regions per a la reconstrucció d’Ucraïna

Brussel·les

Pujol creu que la “força” de Catalunya “torna a estar en perill” i crida a recuperar-la

Barcelona
conflicte bèl·lic a l’est d’europa

Brussel·les espera aquest dijous Zelenski en una jornada simbòlica

Brussel·les

Sis detinguts per la policia espanyola a Ponent en el marc d’una operació contra Arran

Lleida

Colau suspèn temporalment les relacions entre l’Ajuntament de Barcelona i Israel

Barcelona
crisi alimentària

L’ONU i el Banc Mundial reclamen mesures urgents contra la crisi alimentària

Roma
conflicte bèl·lic a l’est d’europa

Rússia ataca a la regió Donetsk i admet dificultats en la veïna Lugansk

Moscou / lviv
estat espanyol

Els EUA creuen que el globus espia és part d’un extens programa xinès de vigilància

Washington