Política

crònica

El ciment substitueix les haimes al Sàhara

L’antiga província espanyola del Sàhara, la major part ocupada pel Marroc, és el més gran dels 17 territoris pendents de descolonitzar segons l’ONU, i és l’únic d’aquests on hi ha conflicte armat i que pateix una greu crisi humanitària. Des del 1997, any en què s’havia de fer el referèndum d’independència, he estat reiterades vegades als campaments de refugiats sahrauís a Tindouf, Algèria, on he passat una setmana aquest desembre i he comprovat com les construccions de ciment i d’uralita substitueixen cada cop més les haimes, fet que és una confirmació que tenen clar que el conflicte va per llarg. I la situació que m’he trobat és pitjor de la que esperava. Fa tres anys el Marroc trencà l’statu quo amb el qual s’arribà el 1991 al pla de pau, i va ocupar i desplegar tropes en un tram al sud del mur de separació, fronterer amb Mauritània. El Polisario ho va denunciar i, en no recular el Marroc, va donar per trencat l’alto el foc. Una decisió que, per justificada que fos, a curt termini podria haver estat un error. Ara els sahrauís ja no lluiten contra soldats marroquins desmotivats que queien en emboscades, sinó que s’enfronten a drons contra els quals no poden protegir-se. I el retorn a la guerra ha obligat milers de nòmades que vivien amb els seus ramats a la part de l’antic Sàhara espanyol que controla el Polisario a marxar cap als camps de refugiats on han mort moltes cabres i camells per manca de pastures. El president del Parlament sahrauí, Hamma Salama, m’explicà: “Malgrat el silenci informatiu sobre el retorn a les hostilitats que hi ha al Marroc, hem iniciat una guerra a llarg termini per demostrar al Marroc que el conflicte que deia que havia resolt va llarg.” Però el principal problema que es pateix als campaments de Tindouf no ve donat per la guerra, sinó per la disminució de l’ajuda humanitària. La covid va tallar en sec el desplaçament de nens sahrauís a passar l’estiu a l’Estat espanyol, pràctica que s’ha recuperat en part des del 2022 però amb un nombre molt menor de nens. I aquests nens quan tornaven al Sàhara ho feien amb un donatiu de les famílies acollidores, moltes de les quals viatjaven després als campaments amb més ajuts. Però el que ha fet disminuir més l’abastament ha estat la pujada de preus dels aliments amb la guerra d’Ucraïna, fet que ha coincidit amb la disminució d’aportacions dels països donants. Segons m’explicà Yahia Buhabeini, president de la Mitja Lluna Sahrauí, la cistella mensual de menjar aportat per l’ONU i els donants s’ha retallat una quarta part, però el pitjor vindrà ara amb les noves pujades de preus i el desviament que faran els donants per afrontar el desastre de Gaza. De moment el 30 d’octubre el Consell de Seguretat de l’ONU va instar de nou a aconseguir una solució política acceptada per les parts. Però, cada cop que Espanya fa un petit gest en favor dels sahrauís, el Marroc respon amb la immigració, a Ceuta i Melilla. Recordem que quan el maig del 2021 Espanya va acollir el president sahrauí, Brahim Ghali, malalt de la covid, el Marroc llençà sis mil joves cap a Ceuta que saltaren la tanca o arribaren nadant. El conflicte va per llarg i potser per això la uralita i el ciment substitueix cada cop més les haimes.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia