Política

Puig Antich, història d’un crim d’estat

Arias Navarro va fer de l’execució de Salvador un acte per reafirmar la fortalesa del règim a la fi de Franco

La justícia de la democràcia espanyola ha girat l’esquena als intents d’anul·lar el procés

El 9 de gener del 1974 van succeir dos fets de gran rellevància a Barcelona. El primer va ser la comunicació pública de la sentència escrita pel jutge togat Carlos Rey en què es condemnava Salvador Puig Antich a la pena de mort per un delicte de terrorisme del Codi de justícia militar. El segon va ser la redacció d’una sorprenent carta per part del governador civil de Barcelona, Tomás Pelayo Ros, dirigida al ministre de Governació i vicepresident del govern de Francisco Franco, José García Hernández. En aquesta missiva Tomás Pelayo exposava dos dubtes de fons sobre la responsabilitat de Puig Antich en la mort a trets del policia Francisco Anguas Barragán. El primer dubte era relatiu a la seva salut mental i la possibilitat que no fos conscient dels actes pels quals va ser condemnat; el segon desmuntava els fets que s’havien considerat provats en la sentència dient que no estava “suficientment demostrat quantes vegades va disparar”.

Els dubtes del governador civil, màxim responsable de la policia a Barcelona, eren de prou importància per tenir-los en consideració i aturar aquell compte enrere. Però la carta de Tomás Pelayo no va tenir mai resposta. La sentència del consell de guerra va ser ratificada pel Consell Suprem de Justícia Militar l’11 de febrer i Puig Antich va ser ajusticiat a la presó Model el 2 de març del 1974.

La mort al garrot del jove revolucionari va ser, en última instància, una decisió política. Puig Antich va ser un peó més a jugar en l’escaquer polític que aleshores controlava Carlos Arias Navarro, president del govern de Francisco Franco. En la sessió del govern de l’1 de març del 1974, amb l’executiu constituït com a última instància judicial, es va dictar l’enterado que va donar llum verd a l’execució. “Arias Navarro va matar Puig Antich per demostrar que encara es mantenia fort”, va dir fa pocs dies en un acte a Barcelona Antonio Rodríguez, un vell sindicalista represaliat als anys setanta pel franquisme. L’apreciació és exacta i precisa. Al marge de totes les irregularitats del consell de guerra contra Puig Antich, i dels dubtes raonables sobre la seva culpabilitat penal, l’ús polític de la seva figura de revolucionari enfrontat al règim va ser el que va acabar decantant la decisió d’executar-lo.

A les acaballes del règim, amb la dictadura mostrant debilitats manifestes, els interessos evidents dels renovadors del franquisme per introduir canvis, les pors dels immobilistes a perdre privilegis i la pressió de la duresa de la lluita armada d’ETA, Arias Navarro va voler enviar un missatge de fortalesa segant la vida a un jove que encara no havia arribat als 26 anys. Així, el 2 de març del 1974, avui fa mig segle, es duia a terme un crim d’estat que, passats els anys, encara resta impune.

Va ser un crim d’estat perquè van ser tots els aparells repressors del franquisme –policial, judicial, militar i polític– que van actuar d’acord en la conspiració contra el jove revolucionari, sotmès a un procés judicial ple d’irregularitats en què de cap de les maneres podia ser considerat culpable.

Puig Antich va començar a enfilar el camí del patíbul el dia 25 de setembre del 1973, quan va ser detingut en una acció policial on va morir un policia, enmig d’un confús tiroteig a l’interior de la porteria del número 70 del carrer Girona. Puig era integrant del MIL, una organització de caire revolucionari perseguida per la policia, i formava part dels comandos que feien accions armades, consistents a assaltar bancs per aconseguir fons per a la seva lluita política de caire obrerista.

“Crec en la validesa de la lluita armada com a mitjà de destruir la societat actual. Per tant, busco o intento formar una organització que estigui d’acord amb els meus propis principis i portar una pràctica quotidiana revolucionària.” Aquest era el pensament de Salvador Puig Antich, en paraules seves. Pensament i manera de viure que el va portar a la clandestinitat i el va familiaritzar amb les armes.

El dia dels fets, Puig Antich duia dues pistoles i un ganivet. La policia va tenir una acció tan maldestra que, tot i superar en nombre els membres del MIL, no portava manilles per lligar-los ni va fer un escorcoll integral a Salvador per trobar-li les dues pistoles i el ganivet que portava. Tampoc van immobilitzar Puig Antich tot i haver-lo tombat a base de violents cops de culata al cap. El tiroteig resultant mai es va poder aclarir, entre altres coses perquè la justícia militar que va assumir el cas mai va autoritzar una prova balística que hauria determinat amb exactitud quines pistoles van disparar i quines no aquell dia.

La balística també hauria determinat si l’arma de Puig, una Astra de 9 mil·límetres, estava trucada i disparava a ràfegues, segons afirmen els camarades del MIL, fet que si fos cert podria esvair alguns dubtes sobre els fets. Però és impossible de saber el comportament que va tenir l’arma aquell dia per l’absència de la balística i, com va escriure el periodista Joaquín Hospital a La Vanguardia, en el judici del consell de guerra va ser impossible determinar el nombre de persones que van disparar ni el nombre de trets. Tot i els dubtes evidents, la condemna va ser implacable i la política va fer la resta.

Des d’aleshores, la família Puig Antich ha treballat per reivindicar la figura d’en Salvador i aconseguir l’anul·lació del procés judicial. Fins a dues vegades, ja en democràcia, el Tribunal Suprem ha rebutjat recursos de revisió de la sentència, tot i complir els requisits d’aportació d’una prova nova que haurien d’obligar els jutges a una relectura del cas. Tampoc s’ha volgut perseguir el redactor de la sentència, Carlos Rey; la denúncia presentada contra ell als jutjats de Barcelona va acabar arxivada. Un dels arguments per arxivar-la va ser el de la llei d’amnistia del1977, i un altre és el de la prescripció dels fets. Si la sentència del cas Puig hagués estat la que tocava, en Salvador no hauria acabat al garrot, s’hauria menjat uns anys de presó i després s’hauria beneficiat d’aquella llei d’amnistia, com van fer companys seus del MIL.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

societat

Tres Nobel de la Pau rebutgen l’acusació de terrorisme contra Wagensberg

barcelona
estat espanyol

Un jutjat investiga la dona de Pedro Sánchez per tràfic d’influències i corrupció

barcelona
política

Montero afirma que l’Estat protegeix els “interessos de Catalunya” transferint-hi recursos “suficients”

barcelona
política

El Govern va renovar el compromís amb Hard Rock abans de pactar els pressupostos

barcelona
Maite Selva i Huertas
Alcaldessa de Begur (Sempre per Begur i Esclanyà - JxCat)

“El Conservatori del Litoral ens semblaria una eina útil”

Begur

Fragmentats a buscar un estat

Barcelona
política

Calma després de la tempesta

barcelona
la crònica

“Necessitem un conflicte amb Espanya”

política

Llibres, roses i un 12-M pel mig

Barcelona