Política

anàlisi

De les Açores als trens de Madrid

Aznar anà a les Açores per passar a la història com Roosevelt, Stalin i Churchill a Ialta el 1945

Els atemptats de l’11 de març de 2004 a Madrid, que provocaren 193 morts i més de 2.000 ferits, no només va ser el major atac terrorista produït fins llavors a l’Europa Occidental, sinó també el primer atemptat islamista indiscriminat patit a Espanya des del 12 d’abril de 1985, quan explotà una bomba al restaurant El Descanso, proper a la base militar de Torrejón de Ardoz, freqüentat per militars nord-americans, i moriren divuit persones. Aquest atemptat de 1985 fou reivindicat per la Gihad Islàmica, i justificat per l’acostament d’Espanya a Israel i la voluntat de Felipe González de mantenir-nos dins l’OTAN.

Espanya, que durant el franquisme i la Transició intentava amagar el seu aïllament internacional, reivindicant una especial relació comercial i de germanor amb els països àrabs, havia fet amb Felipe González un gir. I a la vegada que ingressava a la Comunitat Econòmica Europea i confirmava la seva adhesió a l’OTAN, ultimava el reconeixement d’Israel, que es faria efectiu el gener de 1986. Una de les mostres d’aquesta especial relació que Espanya deia mantenir amb els països àrabs va ser la concessió l’any 1974 per part del govern espanyol de la Creu de l’Orde d’Isabel la Catòlica al llavors vicepresident iraquià, Saddam Hussein.

El 16 de març de 2003, vint-i-nou anys més tard d’entregar la distinció al líder iraquià, el president espanyol José María Aznar va acceptar fer de comparsa a la Cimera de les Açores al costat del president dels Estats Units –George Bush fill–, del primer ministre britànic –Tony Blair– i de l’amfitrió portuguès –José Manuel Durão Barroso–, en la qual es va donar un ultimàtum de 24 hores a Saddam Hussein per tal que entregués les suposades armes de destrucció massiva. I tot i no aportar inicialment Espanya tropes per a la invasió, el fet de posar el nom d’Aznar i d’Espanya en aquell ultimàtum al president iraquià per tal que entregués unes armes que l’Iraq repetia que no tenia i respecte a les quals els inspectors de l’ONU afirmaven també que no hi havia indicis de la seva existència, donava a la Cimera de les Açores i a l’ultimàtum una aparença de més legitimitat i universalitat. I és que George W. Bush, el fill, després dels atemptats de l’11 de setembre ja havia decidit que com a resposta no en tenia prou amb la guerra de l’Afganistan que començà el 7 d’octubre de 2001 per tal de capturar Ossama bin Laden, màxim líder d’Al-Qaida, sinó que també envairia l’Iraq. I per justificar-ho creà el fantasma de l’Eix del Mal format per països que, segons Bush, tenien armes de destrucció massiva que amenaçaven Occident. Va posar al costat de l’Iraq l’Iran xiïta i la comunista Corea del Nord. Sense cap intenció d’atacar els altres dos, Bush va construir una suposada vinculació del règim laic de Saddam amb la xarxa Al-Qaida.

Si el seu pare, George H.W. Bush, el 1991 amb el vistiplau de l’ONU sense derrocar el règim, va atacar i derrotar l’Iraq per expulsar-lo de Kuwait, país que havia envaït, estant el 2003 el règim de Saddam debilitat a causa de les sancions, Bush fill desitjava acabar la feina amb l’ajut militar de Blair. I va considerar oportú convidar l’irrellevant president del govern espanyol José María Aznar per compensar l’oposició de França, Alemanya o Itàlia. I Aznar, en l’últim any del seu segon mandat, ho va acceptar pensant que potser passaria a la història com el primer president que s’havia relacionat d’igual a igual amb els EUA com un actor de primer nivell en la presa d’una decisió d’àmbit mundial que acabaria amb la tirania que amenaçava el món lliure i quedaria escrita als llibres d’història com hi havia quedat la conferència de Ialta de febrer de 1945 amb Roosevelt, Stalin i Churchill, preparant l’estocada final a l’Alemanya nazi i el Japó.

Però més enllà que envaint l’Iraq no es va debilitar Al-Qaida, ni apareixien unes armes que no existien, la xarxa gihadista va cometre nous atemptats com el que costà la vida a 35 persones en uns edificis habitats per ciutadans occidentals a l’Aràbia Saudita, o els del 16 de maig de 2003 a Casablanca, entre els quals hi havia el de la Casa d’Espanya, que va provocar 45 morts. Però tots aquests atemptats quedaren petits comparats amb el que va passar l’11 de març de 2004 a Madrid amb les bombes simultànies a diferents trens i estacions en hora punta. I en aquest atac no s’atemptava contra occidentals que exportaven a terra musulmana de l’Aràbia Saudita o el Marroc un mode de vida aliè, sinó contra persones de tota mena de creences, origen o ideologia que senzillament anaven cap a la feina o a l’escola, com a càstig col·lectiu pel suport d’Espanya a la invasió de l’Iraq. Després Al-Qaida va cometre altres atemptats com per exemple el del 7 de juliol de 2005 a Londres, amb més de cinquanta morts, i va castigar, així, el Regne Unit. I anys més tard, mort ja Bin Laden, de les presons iraquianes i les tortures fetes pels qui deien que alliberaven l’Iraq de la tirania, va néixer un nou grup que considerava Al-Qaida massa tova: Estat Islàmic, que va dominar per un temps part del territori de Síria i l’Iraq on va implantar el seu califat i va exportar arreu, també a Barcelona, el seu terror.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

Estat Espanyol

Brussel·les considera la decisió de Sánchez un “afer intern” espanyol

Barcelona
política

Aragonès diu que no té sentit una qüestió de confiança i demana a Sánchez que “planti cara” a la ultradreta

barcelona

Manos Limpias admet que la denúncia contra la dona de Sánchez es basa en retalls de premsa

Barcelona
política

Illa diu que respecta el “parèntesi” de Sánchez i crida els socialistes a la “resistència”

barcelona
política

Jordi Pujol : “Ara toca Junts, votaré Puigdemont”

barcelona
Guerra a Gaza

Un oasi de pau contra l’odi

Neve Shalom
Marc Sanabria
Cap de l’oposició a Palau-solità i Plegamans i portaveu del PSC

“La biblioteca era la punta de llança de la renovació”

Palau-solità i Plegamans
política

El govern va renovar al febrer les condicions per al Hard Rock

barcelona
estat espanyol

Europa reacciona a la “bomba a Espanya” de la possible dimissió de Sánchez

barcelona