Nascut el 1951 a la localitat palestina de Nablus, Salah Jamal fa més de 50 anys que viu a Catalunya, on va estudiar medicina i, posteriorment, història i geografia. Ha exercit de metge i professor universitari i és autor de nombrosos articles i llibres com ara Aroma àrab, receptes i relats (Cossetània Edicions) i Nakba. 48 relats de vida i resistència a Palestina (Tigre de Paper).
Com es va assabentar del 7-O?
M’havia llevat d’hora i m’estava prenent un cafè a la terrassa de casa quan vaig sentir a la ràdio que hi havia alguns aldarulls al voltant de Gaza. Immediatament vaig engegar la tele i vaig quedar pàl·lid. Veia com entraven els comandos de Hamàs a la Palestina històrica i, la veritat, no m’ho podia creure. I bé, va passar el que ja sabem tots.
Quan Israel va respondre amb els bombardejos a Gaza, va poder contactar amb amics o familiars de la Franja?
Al principi sí, però, al cap d’unes dues setmanes, ja no. Si alguna vegada podies parlar amb algú, al cap d’un minut la comunicació es tallava. L’endemà buscaves la persona amb qui havies parlat el dia abans i ja no la trobaves: li havien bombardejat la casa, estava desplaçada... Impossible tenir una conversa per saber què estava passant.
La massacre de Gaza ha fet créixer el suport a Hamàs?
L’Autoritat Palestina i Israel han empès la gent a donar suport a Hamàs. L’Autoritat Palestina va posar tots els ous a la cistella de les negociacions. El mateix Abbas [president de l’Autoritat Palestina] ha dit i repetit que no creu en les intifades, en la lluita armada; només en les negociacions. I l’Estat d’Israel, en lloc de donar a l’Autoritat Palestina un marge d’actuació, manté el seu pla d’ocupació i annexió de Cisjordània, amb un augment continu dels assentaments, la repressió, la confiscació de terres, el mur, els check-points, les expulsions... O sigui, ofegar la gent i fer-la marxar. Aquella neteja ètnica subtil, sap? No et posen en camions, però t’amarguen la vida perquè te’n vagis. Llavors, és clar, la gent mirava Gaza i hi veia la lluita armada. Veia que Hamàs és l’únic grup que planta cara a l’Estat d’Israel, a les confiscacions de terres, als controls, a la neteja ètnica, als bombardejos... I quan l’Estat d’Israel assassina gent de manera gratuïta, Hamàs respon. És clar, sense adonar-te’n, ets sents més a prop de l’organització que et defensa que de l’Autoritat Palestina, que trobes inepta i corrupta.
Hamàs va cometre un error estratègic el 7-O?
La gent sempre parla del 7 d’octubre i ningú parla del 6 d’octubre, del 5... i dels 75 anys anteriors al 7 d’octubre. I jo, com a palestí, sí que en parlo. El 7-O és un episodi més, amb conseqüències tremendes per als palestins, que n’han pagat la factura. El secretari general de l’ONU va dir una frase molt important: “El 7-O no s’ha produït en el buit.” Ve de 75 anys d’humiliació, de repressió, d’anul·lació de la identitat palestina. Uns dies abans, Netanyahu s’havia presentat a l’ONU amb un mapa del Pròxim Orient en què Cisjordània i Gaza no existien. I, a aquesta provocació, cal afegir-hi la profanació contínua de la mesquita d’Al-Aqsa per part dels colons ultraortodoxos, que pensen construir el seu temple màgic en el lloc més sagrat per als palestins i el món musulmà. Els palestins van veure també que la seva causa es perdia amb la normalització de les relacions entre Israel i els règims àrabs. Amb aquestes relacions, els règims àrabs normalitzaven la destrucció de la mesquita d’Al-Aqsa, l’annexió de Cisjordània i Gaza, la confiscació de terres... Què significava, això? La liquidació de la causa palestina. I el món, totalment indiferent. Què va fer Hamàs? Amb aquesta operació va bolcar la taula. Contra tothom, perquè la causa palestina estava oblidada totalment, i la van posar sobre l’escenari mundial. Per tant, tu, com a palestí, no veus que sigui una errada estratègica. Ja sé que la factura és enorme, però ara tothom parla de la causa palestina.
Per què Hamàs no accepta les propostes d’Israel i els EUA i no allibera els ostatges?
Per què dieu que Hamàs no accepta les propostes d’Israel i els EUA? La proposta de l’Estat d’Israel és la rendició total, no és cap proposta. Per què estem parlant contínuament d’un centenar d’ostatges i ometem els 11.000 ostatges palestins que estan a les presons israelianes, la meitat dels quals sense judici?
El 7-O és un punt d’inflexió?
Com he dit abans, el 7 d’octubre per als palestins és un episodi més, que marca un abans i un després, sí, per la gran brutalitat amb què ha actuat l’Estat d’Israel. Quan et diuen que l’exèrcit israelià ataca milícies de Hamàs, dius “és la guerra”, ho assumeixes. Però quan parlen d’atacs a hospitals, escoles, cuiners per a les víctimes, atacs a les Nacions Unides, funcionaris, ambulàncies... és la destrucció total, total.
Què no entenem del conflicte, des de Catalunya?
Quan vaig arribar a Barcelona, el 1969, vaig tenir la sort de trobar l’Ateneu Barcelonès, que tenia una biblioteca que no tancava mai i jo hi podia estudiar. No sabia que aquell centre era la crema de la cultura catalana. Hi vaig conèixer tothom, des de Josep Pla fins a Vázquez Montalbán, passant per Solé i Barberà, Heribert Barrera... Quan sentia alguns d’ells parlar del Pròxim Orient, m’adonava que no tenien ni idea d’on s’ubicava Palestina. Llavors, amb el meu castellà trencat, els ho intentava explicar. I, a poc a poc, els vaig obrir una mica la ment a un relat diferent.
Ha anat canviant, aquesta visió que en tenim?
Catalunya també viu un conflicte polític i entén perfectament, cada vegada més, la causa palestina. Cada vegada hi dona més suport, i allò d’emmirallar-se en l’Estat d’Israel va quedant cada cop més enrere.