Mor l'alcalde del ple del no al català

“A mi em van escollir alcalde de Barcelona perquè, a més de presidir empreses aeronàutiques i organismes internacionals, estava al capdavant de Tabasa (Túneles y Autopistas de Barcelona), que era la societat que havia de construir els tres túnels del Tibidabo”, va revelar Enric Masó el 1988, tretze anys després de deixar l’alcaldia.

Enric Masó Vázquez, un self made man fill d’una botiguera de Gràcia i d’un mecànic, va arribar a ser alcalde de Barcelona després de fer molts duros. Però va durar poc: des del maig del 1973 fins al setembre del 1975. El van fer plegar pocs dies després de les últimes execucions del franquisme i quan el general ja havia agafat la grip que el portaria al canyet. Masó va morir dimarts a Barcelona a l’edat de 85 anys.

El projecte dels túnels gràcies al qual va ser escollit batlle va ser alhora la causa dels seus maldecaps més grossos mentre va ser a l’alcaldia. La construcció del túnel de la Rovira (que es va quedar a mig fer durant més de quinze anys) i la destrucció de la rambla del Carmel van malmetre la imatge d’alcalde popular que s’havia forjat en començar el mandat recorrent els barris en mànigues de camisa. Els cartells sense peu d’impremta contra les barrinades de Tabasa que foradaven el Carmel i les caricatures de Masó i Viola són una fita del moviment veïnal.

A la Casa Gran, Masó va heretar del seu antecessor, Josep Maria Porcioles, un altre marron de dimensions considerables: el nyap de la plaça Lesseps. Feia anys que durava la polèmica i durant el seu mandat es va optar pel camí del mig: ni pas elevat ni soterrat. Es va fer una plaça amb gepes i passos de vianants subterranis que no va acabar d’agradar a ningú i que ha passat a la història com la solució Masó. (L’abril passat l’Ajuntament va enterrar la solució Masó amb la refundació de la plaça Lesseps.)

Però el que va rematar l’alcaldia de Masó, molt en contra seu, va ser el que es coneix com el plenari del no al català. El regidor Jacinto Soler Padró, una rara avis en aquell consistori de camisas viejas, va presentar una proposta per dotar amb deu milions de pessetes els cursos d’ensenyament de català. En lloc de fer servir la poderosa carta municipal que es va inventar l’alcalde i jurista Porcioles i aprovar per l’article 26 l’ajuda al català, Masó va tenir la mala pensada de portar la proposta al plenari, en el qual va ser tombada pels fatxes del tercio sindical i familiar que seien a la Sala de la Reina Regent. Masó es va quedar sol amb Soler Padró i l’empresari Eduard Tarragona. Fins la melindrosa i televisiva mamá del millón, la fornera Mercedes Carbó de Figueras, hi va votar en contra.

La repulsa de la ciutat contra els regidors botiflers només és comparable a l’afer Galinsoga. Madrid també va protestar i ho va fer el mateix Arias Navarrro, segons revelaria Masó anys després. A Barcelona es van recollir milers de signatures i l’estrella de l’alcalde del cigar que parlava amb la gent del carrer es va anar apagant. Va plegar uns mesos després, quan el consell de ministres va aprovar una corporació metropolitana amb 27 municipis, que ell volia que n’englobés 50, “per coordinar millor els serveis i els municipis”.

I va tornar a les seves empreses sense fer escarafalls. L’any 1988 va acceptar presidir el saló Sonimag. En accedir a l’alcaldia va fer un discurs basat en diversos passatges de la Bíblia. A la Fira va recordar els seus orígens d’home fet a si mateix que va començar venent televisors de marca pròpia. Aquell dia va afirmar que havia sanejat les finances municipals i que havia fet possible l’entesa entre l’Ajuntament i les associacions veïnals i professionals de la ciutat.

L’home que als EUA va donar classes particulars als fills de Joe Di Maggio i va conèixer la Marilyn va continuar fent calés fins l’any passat, quan va vendre per 52 milions l’antiga seu d’Iberia del passeig de Gràcia, que havia comprat per 30 un any abans.