Política

14 retrats republicans

80è aniversari de la proclamació de la República(VI)

Pau Casals, quan la llibertat no és negociable

Radicalment compromès amb la pau, amb la democràcia i amb la sort del seu país

“Seria massa còmode d'abstenir-se de prendre posició contra les injustícies sota el pretext de la neutralitat artística”, va declarar

En el cim del seu èxit i de la seva glòria professional, un home va triar un miserable poblet de la Catalunya del Nord per cridar en silenci al món sencer que la llibertat no és negociable. Que una cosa és la política i una altra, la moral. Pau Casals, que ho havia arriscat tot, que radicalment s'havia compromès amb la pau, amb la democràcia i amb la sort del seu país, que tossudament va alçar-se per dir “no” a la Rússia comunista, per dir “no” a l'Alemanya de Hitler, per dir “no” a la Itàlia de Mussolini, per dir “no” a l'Espanya de Franco, va escollir el poble de Prada per dir “no” també a les democràcies que, mirant a un marge del camí, permetien la dictadura i la tirania a Europa.

“No va ser una decisió fàcil, però un ha de viure amb la seva consciència”, afirmaria més endavant, quan personalitats de tot el món el pressionaven perquè trenqués aquell silenci que s'encarava contra totes les injustícies del món. La consciència de no rebaixar ni un mil·límetre el combat per la dignitat d'uns valors i d'unes idees.

Molts van sentir-se interpel·lats, millor dit, colpejats i sacsejats en les seves conviccions, per aquell gest: “Un home en el qual la magnificència de l'art es conjumina amb el refús estricte de contemporitzar amb el mal, amb allò que és moralment miserable i que ultratja la justícia... s'ha convertit en símbol de l'artista que es manté incorruptible, en símbol de la incommovible unió de l'art i de la moral”. Va escriure-ho Thomas Mann el març de 1954.

Com havia arribat fins aquí? És a dir, com un fill del Vendrell, amb un geni natural i una família senzilla que va haver de fer grans esforços per tirar endavant, company de jocs del rei Alfons XIII, quan, becat per la reina Maria Cristina, tocava al Palau Reial de Madrid, violoncel·lista famós ja durant la Primera Guerra Mundial, amb orquestra pròpia a Barcelona i viatjant per tots els països, on era rebut per reis i presidents, com algú així arriba a un grau de compromís tan íntim amb una pàtria i amb la gran família humana per renunciar a tot?

“Seria massa còmode d'abstenir-se de prendre posició contra les injustícies sota el pretext de la neutralitat artística”, confessaria a Josep Maria Corredor, i, certament, va escollir la incomoditat: a favor de la democràcia i contra la barbàrie dels dèspotes.

La guerra i l'exili

El 18 de juliol de 1936 l'agafà assajant la Novena simfonia de Beethoven quan, de sobte, algú va entrar a la sala advertint-lo de l'alçament militar. Va decidir tocar-la sencera i es va prometre de dirigir-la un altre cop a Barcelona tan aviat com ressorgís la concòrdia. No seria possible mai més. Abatut pel desastre, perduda la casa de Sant Salvador i la pàtria ensorrada, la primavera de 1939 arribava a Prada.

“Poc després d'arribar-hi, vaig visitar alguns camps de concentració. Les escenes que vaig presenciar provenien de l'Infern, de Dante. En veure aquelles terribles condicions, vaig sentir que tenia un deure”. Just en aquest instant, comença un nou Casals, el músic que esdevindrà l'home símbol de la pau i la llibertat, i el gran adversari del dictador. A l'Espanya franquista no se li va escapar aquest fet, i ell, el violoncel i la pipa van passar a representar una de les obsessions del règim.

Disposa de la seva petita fortuna per esmerçar-la en ajudes econòmiques als exiliats, contesta personalment cada carta que rep, assumeix el lideratge moral de l'exili català i s'enfronta cara a cara amb la maldat. “Hi ha una bèstia ferotge que ho destrossa tot i que, mitjançant el crim i el terror, pren i esclavitza una nació rere l'altra... L'única actitud digna és actuar, ja que s'ha de matar la bèstia”, escriuria a Boaz Piller, director de l'Orquestra Simfònica de Boston, el 6 de maig de 1940. Matar la bèstia! Matar la bèstia! Però quan aquest crit va emmudir, perquè la bèstia feixista havia estat morta, l'alba de l'endemà va portar un silenci esgarrifós i fantasmal. “Em vaig retirar a Prada. Per segona vegada, em vaig exiliar. Sabia que, en un món on el cinisme impera arreu, una acció d'aquest tipus a penes afecta la marxa de les nacions. Però, quina altra cosa podia fer?”

Només Bach va aconseguir fer-lo tornar a tocar i només en l'originalitat i senzillesa del tema d'El Pessebre, la bellesa de les seves imatges i la profunda catalanitat del text, va trobar-hi l'ànima on canalitzar la seva esperança d'un futur millor.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
POLÍTICA

ERC tria els representants de la Selva, Gironès i Pla de l'Estany per a la seva llista

GIRONA / SANTA COLOMA
política

Ajornat el judici contra Jové, Salvadó i Garriga per la campanya electoral i no per la llei d’amnistia

barcelona

Refer la llei d’enjudiciament

Madrid

Turquia, mediadora per interès

Istanbul
Brigid Laffan
Presidenta de l’European Policy Centre

“Les guerres a Ucraïna i Gaza definiran el futur d’Europa”

Barcelona
Susanna Bazán López
Cap de l’oposició a Porqueres (Junts per Porqueres)

“Hi ha una mala gestió de govern i falta transparència”

Porfqueres
política

Collboni perd la moció de confiança, però anuncia una ampliació del govern

barcelona
rússia

Sis anys de presó per a una membre de Pussy Riot

barcelona
rússia

El Kremlin continua entossudit a culpar Kíiv de l’atemptat

barcelona