Política

opinió

ERC: cal encertar la diagnosi

En la meva professió, la medicina, realitzar una acurada diagnosi per orientar el tractament més adient és un axioma clau que esdevé imprescindible per a la pràctica clínica, en què gairebé sempre hi ha en joc la salut i ocasionalment la vida del pacient.

En el moment polític tan complicat que estem vivint, Esquerra està passant per un delicat estat de salut. Ho hem anat comprovant en les tres darreres conteses electorals. S'ha acabat un cicle o, més ben dit, hem acabat prou malament un cicle que havia començat exultant!

De fet, la pseudodimissió de l'actual direcció i la convocatòria d'un nou congrés són la mostra de la necessitat assumida per tothom de fer “foc nou”, de replantejar estratègies i intentar recuperar el terreny perdut i la confiança de centenars de milers de votants que van creure fermament que Esquerra els podia representar.

És l'hora, doncs, de replantejar qui som i què és el que hem fet malament, i de refundar, si cal, el nostre partit, reafirmant l'ideari, establint l'estratègia i definint lideratges.

És aquí on reclamo afinar en l'anàlisi i en la diagnosi. I en vista de com s'ha conduït el partit aquests darrers tres anys, discrepo obertament de la que ha estat per molts la causa de la nostra davallada.

Personalment, no estic d'acord que aquesta causa se situï bàsicament en la gestació, construcció i participació en els dos –insistentment titllats amb voluntat despectiva– governs tripartits. És més, m'oriento a pensar que l'electorat ens ha retirat la confiança precisament per la manca de convicció manifesta en la nostra acció de govern, per les erràtiques posicions mostrades al respecte d'això, i per la renúncia explícita, abans i durant la campanya al Parlament, de la nostra aposta estratègica. Si a tota aquesta desorientació traslladada a l'electorat hi afegim les insistents maniobres, gens subtils, per assumir el poder a nivell intern del partit, el que ha transcendit és la imatge d'una estructura controladora i apartada dels valors vinculats a la formació, a la meritocràcia, i s'ha aconseguit com a conseqüència un efecte de desafecció general.

En el nostre electorat, aquesta desafecció ha comportat quedar-se a casa o incrementar el vot en blanc, amb una fugida-retorn cap a altres opcions nacionalistes, com a vot útil, sense gaire convenciment.

La direcció interina actual ha confós massa sovint la militància amb l'electorat. Això ha comportat que la nostra posició hagi anat a competir amb els més allunyats de la centralitat política, situant-nos lògicament a prop de la marginalitat, i allunyant-nos progressivament del discurs que ens generava la confiança de la població, del discurs de la política de la realitat, el de les solucions als problemes quotidians de la gent.

A Esquerra no ens cal repetir constantment i cada cop més alt si som o no independentistes… Ho som i tothom ho sap!

No cal extremar les formes per convèncer ningú… La diferència amb altres és que nosaltres som i hem de ser un partit de govern, un partit amb vocació de majories i un instrument útil per transformar la societat, i que ha de tenir capacitat de decidir i quotes de poder, sense complexos, a les institucions, que és on es prenen, al cap i a la fi, les decisions. Per aplicar el nostre programa, naturalment, quan puguem ser decisius, per descomptat!

L' independentisme és transversal, i Esquerra, no.

És, per mi, una fal·làcia aglutinar i voler aglutinar tot l'independentisme sota un paraigua comú. Particularment, m'interessa ben poc, l'independentisme de dretes! La independència és un objectiu i, si m'ho fan dir tot, un estat, però no pot ser una ideologia en si mateixa.

El nostre espai polític ha estat i és encara en la socialdemocràcia. És a dir, a l'esquerra. I a la independència hi arribarem quan dreta i esquerra sumin en aquest objectiu concret i vital.

Aquests gairebé 350.000 votants que en algun moment van confiar en nosaltres i ara han declinat, ho han fet, entre altres raons però fonamentalment, perquè ens han vist dubtosos de les pròpies decisions. Molts d'ells són recuperables, però han de veure clar cap on anem, què els oferim i quines solucions proposem als problemes que els angoixen.

Els problemes de la gent són al carrer: l'atur desenfrenat, el desmantellament de l'estat del benestar, la manca de projecte col·lectiu…

Hem d'oferir el nostre projecte de país, amb les nostres fórmules ben treballades per sortir de la crisi, amb solucions concretes per generar ocupació de qualitat i nova economia… Hem de generar de nou il·lusió, confiança i autoestima. Hem de construir un projecte que aglutini les esquerres!

Ens queda una darrera oportunitat, i poc temps. Afinem la diagnosi, i que l'encertem! Ens hi va la vida.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Troben mort el ministre de Finances de l’estat alemany de Hessen, Thomas Schäfer

Berlín

El teletreball i els afectats per un ERTO queden fora del permís retribuït pel confinament

Madrid

Vergés nega que hi hagi col·lapse a les UCI

Barcelona

Torra celebra que Sánchez hagi escoltat el govern

Barcelona

La fiscalia suïssa examina els viatges de Joan Carles de Borbó al golf Pèrsic

madrid

Torra exigeix a Sánchez mesures socials i econòmiques “a l’alçada de la crisi”

Barcelona

El Iemen entra en el sisè any de guerra més debilitat que mai

sanà

El govern suspèn les obres en curs contractades per la Generalitat

Barcelona
anàlisi

Gantz canvia de bàndol