Política

Una República Catalana que governa

El nou règim fa un govern de concentració republicana

Lluís Companys reconverteix la vaga convocada pels sindicats per a aquell dia en una festa cívica i ciutadana

La República Catalana és una realitat i continua el seu camí al marge de cap interferència d'Espanya

En una astuta jugada, Companys converteix la jornada de vaga convocada per al dia 15 pels sindicats en una festa cívica i ciutadana. Hores de celebracions i concerts a tot Catalunya, però hores intenses de treball a Palau.

Macià es desperta a les deu i esmorza el que queda dels 100 croissants i brioixos, 25 ensaïmades, 75 cafès amb llet i 50 tasses de xocolata a la francesa que han arribat puntuals a primera hora del matí. Tarradellas té la màquina perfectament greixada: les visites es van encadenant amb circulars i decrets que signa el president de la República Catalana. No hi ha temps per perdre. Macià controla capitania, el govern civil, l'Ajuntament de Barcelona, Correus, Telègrafs i Telèfons. La premsa catalanista ha saludat amb entusiasme el canvi, i la de dretes no té més remei que reconèixer que les coses s'han fet amb autoritat i responsabilitat. Els radicals callen i esperen. Els sindicalistes esperen i callen. L'Església catalana, a través del cardenal Vidal i Barraquer, expressa també el seu respecte pel nou règim. Anguera de Sojo pren possessió de l'audiència a les 11 del matí, com estava previst. Tot i que és festiu, els mercats financers estan en calma i no donen símptomes de cap desfeta. La República Catalana és una realitat inqüestionada i continua el seu camí al marge de cap interferència que vingui des d'Espanya. Els pròxims passos de Macià aniran per dues vies: primer, nomenar govern; segon, fer penetrar la República fins a l'últim racó del país.

Amb l'ajut de Serra i Moret, persona d'absoluta confiança del president, es va tancant la llista de noms. D'entrada, Macià només rebutja els homes de la Lliga; en canvi, s'obre a radicals, sindicalistes i liberals per constituir un govern de “concentració republicana” (els anarquistes, sondejats a través de Pestaña, s'autoexclouen). D'Acció Catalana, tria, naturalment, Carrasco, que posa al capdavant de la cartera de Comunicacions; i en representació dels radicals, Casimir Giralt, al qual encarrega Finances. Dos homes de la Unió Socialista de Catalunya, partit amb el qual ERC s'havia coaligat en les eleccions del 12 d'abril, el mateix Serra i Moret i Rafael Campalans, es fan càrrec, respectivament, d'Economia i Treball i d'Instrucció Pública. I, a pesar que hi ha qui creu que Macià no tenia inicialment cap intenció de fer-ho, nomena el seu amic Ventura Gassol per a Política Interior. Tanmateix, els dos consellers de més rellevància política són: Villar Rossell, de la UGT, que ocupa la cartera d'Obres Públiques, i Joan Casanovas, d'ERC, la de Defensa. El primer, perquè significa incorporar un líder sindical al govern, cosa que implicava una picada d'ullet evident a l'electorat obrerista; el segon, perquè s'encarregava d'una conselleria el nom de la qual desprenia unes ressonàncies inequívoques. La primera reunió, que va durar unes dues hores, va ratificar totes les accions empreses fins aleshores.

És el moment de començar a legislar. I res no podia ser més urgent que la cultura i la llengua. Amb la capçalera de “República Catalana. Presidència”, s'aprova un decret que estableix que “la llengua catalana és l'oficial en tots els territoris de la República Catalana. La llengua espanyola serà cooficial amb la catalana en totes les relacions amb el poder federal i en totes les esferes administratives i de govern que depenguin d'aquest. La llengua espanyola serà ensenyada a les escoles en la forma i les condicions que es determinaran oportunament.” I s'incloïa la disposició transitòria següent: “La llengua espanyola serà admesa en els serveis administratius i de justícia, en totes aquelles ocasions i circumstàncies en què l'espanyol sigui necessari per no entorpir els tràmits o procediments mentre té lloc el règim de traspàs de l'espanyol al català.”

Una altra de les accions que emprèn el govern és l'impuls de l'activitat universitària, nomenant comissaris “amb plens poders per regir-la i preparar la seva organització segons l'esperit de l'Estatut Universitari Català” Josep Xirau Palau, professor de dret; August Pi i Sunyer, professor de medicina; Jaume Serra Húnter, professor de filosofia; Enric Soler i Batlle, professor de farmàcia; Eduard Fontseré Riba, professor de ciències, i Ramon Casamada Mauri, professor de farmàcia.

D'altra banda, tot i que en la majoria dels ajuntaments catalans també s'havia anat proclamant la República, i s'havien substituït els governadors civils en les capitals de província, la Presidència de la República Catalana emet unes instruccions perquè “els regidors republicans catalanistes elegits per sufragi” es facin càrrec de “ l'Ajuntament i proclamin la República Catalana”. Macià i el seu govern en segueixen molt de prop el compliment, conscients que la seva fortalesa depèn no tan sols de l'èxit a Barcelona, sinó de la impregnació de l'esperit revolucionari i republicà en tot el país.

El dia 15 havia començat a les 8 del matí a capitania, on el nou capità general havia reunit els seus caps de plaça; els havia comunicat la salutació del nou govern de la República i els havia informat que es consideraria un delicte de traïció tot acte pertorbador contra la República naixent. Durant tot aquell dia de festa, les multituds anaven de la plaça Sant Jaume a la Rambla i de la Rambla al monument a Rafael Casanova, i al migdia es deixaven anar uns coloms missatgers amb un llacet de la bandera catalana a la pota dreta i un altre de la republicana a l'esquerra. A la tarda, els Cors d'en Clavé van oferir un concert. Tota la ciutat resplendia de llum i d'alegria, i a última hora es va obrir el metro de Catalunya fins a Sants, per poder anar a veure les fonts màgiques. A les onze de la nit, a la plaça de Sant Jaume, el centre tel·lúric d'aquells dies, Fontbernat donava un concert, amb els seus Cent Homes. El públic, enfervorit, demanava que sortís Gassol, però va aparèixer Aragay, que els comminà al silenci –“Aquí a dins estem treballant”– i va dir que valia més que tothom es deixés de xarangues i es posés a treballar perquè la cosa no perillés, ja que l'enemic treballava sota mà. Tenia tota la raó del món.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Turull afirma que si la sentència no és absolutòria serà un “bumerang democràtic”

“Empresaris de Catalunya” fa un acte a Perpinyà sobre els “efectes negatius” de la independència

perpinyà

30-O, tret de sortida al Consell de la República

Waterloo

La CUP es desmarca de vies que no intensifiquin la ruptura

Barcelona

Aposta per una candidatura aglutinadora a Girona

girona

Riad admet ara l’assassinat

riad

Puja un 19% el nombre de furts i robatoris violents a Barcelona

barcelona

Itàlia defensa els seus pressupostos davant la Comissió Europea

Roma

El Suprem allarga 15 dies la decisió sobre les hipoteques

Madrid