Política

Tito Vilanova

Entrenador del Barça

Maleïda paròtide

Hi ha un abans i un després del 18 de desembre per a qui ha portat el Barça a excel·lir i liderar la lliga abans del rebrot de la malaltia

Francesc Vilanova va néixer a Bellcaire d'Empordà el 1968. Va començar a jugar a l'equip del poble abans d'arribar a les categories menors del Barça, on va arribar fins al Barça B. Després va marxar al Figueres, on va jugar la promoció d'ascens a primera abans de fitxar pel Celta, on va estar tres temporades. Va jugar al Badajoz, Mallorca, Lleida, Elx i Gramenet. Com a entrenador va debutar a les categories menors del Barça, on va arribar a entrenar el cadet B del 2001 on van coincidir Messi, Piqué i Cesc. Després va passar pel Palafrugell, el Figueres i el Terrassa abans de tornar com a segon entrenador del Barça B amb Guardiola. Quatre anys de segon i, després de patir un càncer, va arribar a primer entrenador el 27 d'abril d'aquest any.
Als EUA en diuen «natural» de qui excel·leix sense esforç aparent
Va desmantellar en no res el recel de la massa social, de manera senzilla
Hem passat de l'admiració professional al terreny de la solidaritat humana
A la sala de premsa enraonava amb el soci Bufar i fer ampolles, això de dur les regnes del Barça

Un abans i un després, sempre hi ha abans i després, no cal posar-nos ara a filosofar sobre com s'altera la vida en un simple segon, que l'experiència de cadascú prou alliçona constantment. Amb la revisió dels fets que pertoquen a la vida d'en Tito Vilanova durant l'any que marxa hi ha pretèrit fins al 18 de desembre i roent present, condicional i condicionat per la glàndula paròtide, aquest enemic ja col·lectivitzat, persistent en la generació de cèl·lules cancerígenes. Abans, el passat recent: als Estats Units, s'anomena natural a aquells tocats des de naixement per la voluntat dels déus, els que fan el seu treball o es dediquen a la seva devoció amb excel·lència, sense esforç aparent. Són gent que fan fàcil el que a la resta de la humanitat se li'n faria un munt. Així, situats els paràmetres dels temps tot just viscuts, resulta que Vilanova s'havia convertit en l'entrenador novell amb millor registre de la història blaugrana. Com aquell qui res. Aquest prodigi de desimboltura sembla actuar sota l'influx d'un mantra personal: «Si no està trencat, no cal que ho arreglis.» I procedeix en conseqüència, sense escarafalls ni impostures, fins al punt que rivals significats confessen avorriment davant la incontestable hegemonia blaugrana i maníacs egòlatres ja donen la lliga per perduda abans de Nadal. Res en el Barça heretat de Guardiola necessitava arranjament i a partir de proclamar que perdria qualsevol comparació amb el glorificat predecessor, Tito es va arremangar com les formiguetes del conte, disposat a prendre decisions sense alçar la veu ni cridar cap mena d'atenció, que això de ser protagonista no fa per algú de Bellcaire. Pura coherència personal.

De moment, fins la intervenció en escena de la ja famosa glàndula paròtide, Tito feia i anava fent. Tant batia rècords com integrava Cesc en la Santíssima Trinitat dels baixets, quelcom semblant a la quadratura del cercle, sense alçar un mil·límetre els peus del terra, ni alterar el rictus prudent. Vilanova havia aconseguit desmantellar el recel de la massa social de manera senzilla, descarregada d'esforç aparent. Fa la feina sense traves, sense incidents o contratemps que el posessin a prova. O això intuíem. Tot en la seva manera de ser sembla aproximat, relatiu, circumstancial, com el vers del poeta. Relativitat positiva constant. Havíem oblidat la seva inexperiència prèvia, ens feia patir amnèsia col·lectiva en enganyosa percepció malgrat aquesta banqueta sigui una eina de tortura que despulla d'entrada l'actor més refinat. En canvi, Vilanova, reflexiu i pacífic, aconseguia el respecte sense escletxes dels deixebles i una pau social digna d'idíl·lica simfonia orquestral.

A l'escenari que no dominava i l'importuna, la sala de premsa, Tito Vilanova es presentava tal qual, assolint el prodigi d'explicar qualsevol opinió i posicionament en diàleg directe amb el seguidor, enraonava amb el soci per explicar-li l'actualitat fil per randa, com si tingués l'obligació de ser transparent, corrent i quotidià. Bufar i fer ampolles, això de dur les regnes del Barça. Quina ironia del destí, quina forma de desmantellar les bombes de rellotgeria que comporta el càrrec.

La naturalitat de Vilanova fulminava neguits i dubtes, escopetes i paranys, fossin propis o aliens. No s'ho creu, no es considera ningú, no treu pit per res, quan es gronxava en un càrrec que destrossaria els nervis de l'ésser més centrat. Ara, però, som en un altre moment de lectura, el present, marcat per aquesta glàndula paròtide a la qual tots, sense excepció, hem agafat tírria. Avui som conscients que Vilanova minimitza estralls, paradigma de pragmatisme. Sense problemes. Ni crear-los, ni causar-los. I només volem que la maleïda glàndula torni a funció radicalment secundària, sense cap protagonisme en la seva vida. Tito, apel·latiu familiar, és un dels nostres, del networking català, i quan ens preparàvem a admirar-lo i aplaudir-lo per la vessant professional, hem saltat al terreny de solidaritat humana, on no cal expressar massa perquè, passat i present, som amb ell, estem al seu costat. I només ens cal que ho sàpiga del cert.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Arxiven el cas contra un mosso que volia evitar una càrrega

manresa

Clam de llibertat pels Jordis per “reivindicar” el 20-S

barcelona

Un any després

barcelona

Al carrer, contra la repressió

GIRONA

Maragall rellevarà Bosch com a alcaldable d’ERC

barcelona

Cruanyes deixa pas a Masquef i facilita la marxa de Figueres a Marta Felip

FIGUERES

Una cadena humana unirà Sant Julià de Ramis i Aiguaviva el 7 d’octubre

girona

L’odi judicial, al descobert

Barcelona

Felip vol el POUM a punt a la primavera

FIGUERES