Rigau i Wert atien la marea groga
icona ·
La comunitat educativa ha popularitzat les samarretes grogues com a símbol contra les retallades i la LOMQE
El 2013 s'han fet dues vagues en què s'han vist les manifestacions més massives dels últims anys
Les finances de les universitats, sota mínims
L'educació ha estat
un dels sectors més castigats per les retallades dels últims tres anys
Tot va començar quan el tripartit agonitzava. La comunitat educativa estava en alerta per la recent aprovació de la llei d'educació de Catalunya (LEC), la supressió d'alguns serveis educatius a alumnes amb necessitats educatives especials i els retards en la construcció de nous equipaments escolars, quan un grup d'AMPA de Badalona va decidir coordinar-se per defensar l'escola pública. Aleshores, la comunitat educativa catalana no tenia cap color que els distingís i la Federació d'AMPA de
Badalona va decidir posar fil a l'agulla per resoldre-ho i, per a la seva ciutat, van triar el groc: ben llampant i ben visible.
“Es va escollir el color groc per casualitat”, rememora Carme Martínez, directora de l'escola Artur Martorell i membre de Badalona Es Mou. “David Guerrero, de l'AMPA de l'escola Planes i Casals, va fer-ne el disseny i des de Badalona Es Mou vam distribuir directament les primeres 40.000 samarretes.” L'èxit de les samarretes amb el lema “SOS ensenyament públic de qualitat” estampat va ser fulgurant i de seguida es van escampar arreu del país. Eren temps en què encara era inimaginable l'abast de les retallades que acabaria aplicant la nova consellera d'Ensenyament, Irene Rigau.
“La samarreta groga va néixer com a símbol de la defensa de l'escola pública”, recorda Ana Elvira Sánchez, portaveu d'USTEC-STEs. Les lectures d'aquest missatge, però, han anat guanyant matisos amb el pas del temps. Al principi, la samarreta estava fortament vinculada a les reivindicacions dels mestres sobre les seves condicions laborals. Després, amb les primeres restriccions pressupostàries imposades per Rigau, es va convertir en el símbol de la lluita contra les retallades i, últimament, també ho és de l'oposició a la llei orgànica per a la millora de la qualitat educativa (LOMQE). L'èxit de la samarreta groga ha arribat fins a tal punt, que ja s'ha encunyat un nou terme, la “marea groga” per definir les multitudinàries manifestacions dels últims anys contra les retallades i la llei Wert.
De fet, la samarreta en qüestió tenia molts números per triomfar. Les retallades dels últims anys s'han acarnissat en els serveis bàsics, a les mans de les comunitats autònomes, que han estat les més castigades a l'hora d'imposar mesures d'austeritat, com ara el límit del sostre de dèficit. L'educació, juntament amb la sanitat i els serveis socials, ha estat una de les principals víctimes de la tisorada.
S'ha “tocat os”
En el cas de l'educació, el que va començar, bàsicament, com una reducció salarial dels docents s'ha transformat en un veritable tsunami de mesures que, segons els pedagogs, ha portat al límit el sistema educatiu. El mateix govern català admet que s'ha “tocat os” i que ja no hi ha marge per retallar més.
Va obrir el foc la consellera Rigau amb la supressió, només d'arribar al govern, de la sisena hora a la major part de les escoles públiques i del pla 1x1 d'introducció d'ordinadors a l'aula posat en marxa pel tripartit. Després va arribar un augment d'hores lectives dels professors, que van passar a tenir menys temps per a reunions i per preparar-se les classes. El Departament d'Ensenyament resolia, d'aquesta manera, el dilema d'atendre més alumnes amb menys mestres, un sistema que, segons Rigau, s'acabarà a partir del curs vinent quan, per primer cop des de fa anys, s'ampliarà el nombre de mestres, aquesta vegada en mil docents més.
Fins ara, però, les mesures d'estalvi s'han anat succeint sense aturador i han cobert totes les etapes educatives, des de les escoles bressol –a les quals la Generalitat ha reduït dràsticament l'aportació–, fins a la universitat.
Una de les que més malament han caigut entre els mestres és la del retard de fins a deu dies en les substitucions de les baixes dels docents, cosa que obliga les escoles a fer equilibris amb el migrat personal de què disposen. També ha estat molt mal rebuda la decisió del govern de rebaixar fins al 85% el sou dels professors substituts a canvi de fer només un 85% de la jornada laboral. A banda de l'evident greuge salarial, els substituts no poden
participar en totes les reunions
de coordinació, com sí que fan els seus companys de centre.
L'augment del nombre d'alumnes per mestre, el tancament d'algunes escoles i la retallada en el finançament de les despeses ordinàries dels centres han acabat d'encendre els ànims, també als centres concertats, amb els quals la Generalitat acumula molts deutes pendents. La situació de les escoles concertades ha arribat fins a tal punt que han advertit que ja n'hi ha moltes que estan “al caire de la fallida”.
També han llançat un SOS desesperat les universitats públiques, que en els últims tres anys han estat objecte d'una retallada pressupostària que ha deixat sota
mínims les seves arques. Espe-
cialment delicada és la situació
de la Universitat Politècnica de
Catalunya (UPC), que ha viscut un últim any molt convuls, amb canvi prematur de rector inclòs, per la seva precarietat financera, que l'ha dut a tenir un deute acumulat de 100 milions d'euros.
La qüestió que ha suscitat més polèmica, però, ha estat la insuficient quantitat de beques menjador, sobretot després que el Síndic de Greuges alertés d'un nombre creixent de casos de malnutrició
infantil a Catalunya.
El malestar del sector educatiu s'ha manifestat, especialment el 2013 amb dues vagues en què han participat totes les etapes educatives: des de les escoles bressol fins a les universitats. Convocats pel Marc Unitari de la Comunitat Educativa (MUCE), mestres, estudiants i pares van tenyir de groc els carrers de les ciutats catalanes en les vagues del 9 de maig i el 24 d'octubre. Les dues jornades es van convertir en un clam contra les retallades i contra la reforma educativa. Les manifestacions de l'octubre van ser les més multitudinàries de les últimes dècades, tot i que, com ja havia passat els últims anys, el seguiment de la vaga pel que fa als mestres va ser molt desigual.
La clau de l'èxit ha estat, sens dubte, l'efecte amenaça de la llei Wert sobre un sector molt castigat per les retallades. La reforma educativa del PP va culminar fa unes setmanes el seu pas triomfal pel Congrés dels Diputats i el Senat, on la majoria del govern ha imposat la majoria absoluta i no ha permès gaires esmenes. Si res no ho impedeix, a partir del curs vinent entrarà en vigor una norma que, entre altres coses, imposa el castellà com a llengua vehicular a les escoles de Catalunya, juntament amb el català, trepitja les competències de les comunitats autònomes, uniformitza continguts. als quals blinda amb revàlides, suprimeix la selectivitat i dóna més pes a la religió a l'escola. A Catalunya, però, la comunitat educativa ja ha avançat que no acatarà la LOMQE
i la consellera d'Ensenyament, que no canviarà el model lingüístic.
Tot plegat fa preveure un any 2014 mogut, en què caldrà posar-se sovint la samarreta groga i, malgrat les penúries econòmiques, treure forces d'on sigui per millorar uns
resultats educatius que, segons el recent informe PISA, són encara lluny de l'excel·lència.
