Groc al vent i un crit valent

Primera imatge: El Madrid de Miljanic, invicte encara a la 15a jornada de lliga, arriba al minut 89 de partit aguantant l'1-1 al Barça de Cruyff, Sotil, Neeskens i companyia. Aleshores Carles Rexach, que com de costum no ha fet gran cosa durant el partit, fa el mínim i també el màxim i engalta un xut des de fora l'àrea que té la virtut, i també la sort, de fer un bot davant l'estirada de Miguel Ángel, suficient perquè la bimba passi per sobre del porter i l'acció es converteixi en el 2 a 1 definitiu. El partit acaba aquí perquè el públic ho celebra amb una pluja de coixins que encatifa la gespa. No només això; desenes de banderes catalanes que per primer cop després de la Guerra Civil omplen aquesta nit del 28 de desembre del 1975 –un mes i vuit dies després de la mort de Franco– la graderia del gol nord del Nou Camp es despleguen al vent, per celebrar la victòria de l'equip però també com a inequívoc clam de llibertat. Les banderes no hi són perquè sí, els membres de la directiva d'Agustí Montal, Joan Granados i Jaume Rosell se les han empescat per confeccionar-les, introduir-les a l'estadi i convertir el partit en un acte de reclamació nacionalista.

Segona imatge: Josep Tarradellas es dirigeix a la gernació concentrada el 17 de maig del 1979 per celebrar el triomf del Barça a la final de la Recopa, i ho fa exaltant la gesta blaugrana com una “victòria de Catalunya i també dels altres pobles d'Espanya...”. No el deixen acabar perquè aleshores la plaça Sant Jaume encunya un crit de guerra: “Visca el Barça i Visca Catalunya!” i prou, deixant Espanya al marge.

Tercera imatge: Messi rescata l'equip i aconsegueix el gol de la victòria, 3 a 2 definitiu, davant l'Spartak de Moscou. És un dimecres de finals de setembre del 2012 i, superat l'esglai, l'estadi recorda que fa només 8 dies que Barcelona ha estat escenari de la gran manifestació de l'11 de setembre i es lliura a la brega política amb crits d'independència. Des d'aleshores, els dies de funció, el Camp Nou es converteix cada minut 17:14 en caixa de ressonància de l'anhel independentista del país.

Quarta imatge: Arriben els senyors de la UEFA a Can Barça dimarts passat, dia de partit contra l'Ajax, i desnaturalitzen l'estadi; fan tapar publicitats, mutilen l'himne (sona només una estrofa i abans que surtin els jugadors) i imposen un braçalet híbrid, de color verd fosforescent, que tapa el tradicional de les quatre barres. Gerard Piqué, quan en ser substituït Iniesta assumeix la capitania de l'equip, s'entreté una estona amb el braçal fins que deixa al descobert la senyera.

Cinquena imatge: El mateix Pique en el minut 17 i 20 segons de la segona part ofega involuntàriament el clam d'independència que aleshores trona a l'estadi en errar una pilota que genera una situació de perill per al Barça. Després de l'ensurt, la grada tona a la política i reprèn el crit independentista uns segons.

Sisena imatge: Només un grup de quatre joves tibats i una noia molt elegant, amb un català tan perfecte com ho és el tall dels seus vestits, tots de negre, refusen pronunciar-se quan se'ls demana la seva opinió sobre la implicació del club en el procés polític que viu el país. “No m'interessa”, diu amb sequedat un d'ells. La resta d'interpel·lats a l'atzar a l'entorn de l'estadi, tots, també en Prudencio, un segovià que fa 47 anys que viu a Sabadell, o l'Antonio, un granadí que fa 50 anys que va aterrar a Manresa, o en Germano, un italià amb seient a tribuna, diuen ser partidaris del dret a decidir i, majoritàriament, volen exercir-lo amb un doble Sí-Sí. Només dues dissonàncies; hi ha divisió d'opinions sobre el fet de si el club havia de fer costat al Pacte Nacional pel Dret a Decidir, i tampoc hi ha unanimitat sobre si els crits d'independència al minut 17:14 tenen o no la mateixa intensitat que el primer dia. Comprovem-ho:

Setena imatge: Entre els minuts 17:14 i 17:44 de la primera part l'estadi és un clam rotund per la independència. Al mateix moment i rere la porteria del gol sud, on hi ha la penya Almogàvers, es despleguen banderes estelades i entre aquestes hi oneja una gran bandera groga, estrenada dissabte passat al partit contra l'Eibar. Groga, com groga va ser la Via Catalana. Groc al vent, un crit valent: independència!