Política

Barcelona, barri de Pedralbes Nord

3 de novembre

Casa de ric, paraula de poeta

Només un poeta –cap net, ploma esquerdissa– podria haver protagonitzat aquesta escena real dilluns passat a la tarda a casa seva, una mansió noble i robusta, envernissada d'heura tardoral, perfumada de bosc i jardí, alçada en una travessia de l'avinguda Pearson de Barcelona. El lector desubicat ha de saber que les normes de la geografia barcelonina diuen que aquell que viu per sobre la Diagonal arriba a fi de mes sense dificultats, que el que té pis per sobre la Via Augusta té més de ric que de pobre, que qui resideix per sobre l'avinguda Bonanova milita al gremi dels rics de veritat i que , finalment, qui té casa a l'entorn dels dos quilòmetres de la sinuosa avinguda Pearson és, com diria Mireia Rourera, ultra ric , o, com reblaria l'insolent Joel Joan, ric del cagar.

Tornant a l'escena, tot arrenca quan el periodista, lliurat al joc de l'atzar, prem el timbre d'una casa amb façana al carrers Joan d'Alòs i Doctor Albarran, per conèixer l'opinió de qui hi viu,o hi visqui, en relació amb el procés polític del país. De seguida respon una veu d'home, amb un català pulcre, perfecte. “Què vol?, estic treballant!”, diu. Davant la insistència i l'interès pel tema proposat accedeix a parlar. “Ara vinc...”. Mig minut d'espera i quan s'obre la porta de ferro apareix un home amb calça curta (calçotets? pijama d'estiu?) i samarreta blanca.

No vol respondre sobre això de la independència a peu de carrer. “Vine”, diu, i es fa seguir fins a un menjador de dimensions importants perquè la taula que hi ha no és llarga sinó que és llarguíssima. “Té, aquí tens explicat el què penso d'aquest tema”. Posa la mà dins d'una caixa de cartró i en treu un llibre, acabat de sortir d'impremta, que allarga al periodista: Manual d'instruccions per a temps convulsos, de Jordi Gabarró (nom del poeta en calça curta, poeta perquè n'és i perquè té publicats dotze poemaris) prologat per un altre poeta, Àlex Susanna, i editat per Viena. Abans d'acomiadar-se es confessa: “Jo; Sí-Sí.”

De nou al carrer, amb el llibre a les mans, el periodista s'entreté a buscar entre les seves 189 pàgines les claus de la doble resposta afirmativa del poeta. I a la pàgina 128, com fet a propòsit, Gabarró s'esplaia en precisament allò que ha portat el periodista a aquest barri tan encimbellat, tan airejat i encatifat de pinassa, tan videovigilat i tan tranquil i silent com un cementiri de carrer laberíntic i panteons immensos. “Per quina raó indesxifrable alguns catalans de l'alta burgesia barcelonina voten constantment en les eleccions espanyoles els candidats del Partit Popular?”,es pregunta Gabarró en el capítol titulat A Sarrià i a Pedralbes d'aquest seu assaig polític.

I a la pàgina següent el poeta resol l'enigma: “Mai no ha entès realment què és Catalunya. Desconeix el seu país. I el desconeix aquesta burgesia analfabeta catalana dels barris alts de la ciutat, perquè no té la més petita cultura, cap educació humanista, perquè en el fons és absolutament ignorant.”

A la fi, el poeta optimista del Sí-Sí acaba vaticinant: “Avui, però, els sofisticats habitants espanyolitzats de Sarrià i Pedralbes tenen els dies comptats (...) simbolitzen un final d'època, un canvi de la història: han entrat, i ells encara no ho saben, en el camí sense retorn de la més absoluta decadència”.

L'independentista Gabarró fa acabar el seu Manual d'instruccions amb un capítol on adverteix: El principal perill que ara mateix té Catalunya és escoltar, com Ulisses encadenat al pal de la nau, els cants de sirena que li vindran des d'Espanya i des de Madrid.” El periodista no pot evitar evocar les vel·leïtats teatrals de joventut i escriure de memòria aquest fragment de Nausica on Joan Maragall fa dir a Ulisses: “Jo em debatia en mos lligams fortíssims, implorant amb la veu i la mirada a mos companys que sords, girant la testa i doblegant-se sobre els rems amb força, que es vinclaven com arcs damunt de l'aigua, s'enduien la nau com una ploma, fugint del gran perill que només jo, el més advertit no reparava”.

A tocar de casa del poeta hi viu el perill, el cant de sirena que cal obviar tapant-se, si cal, les orelles amb cera remollida, com els remers d'Ulisses. Al número 27 del carrer Abadesa Olset hi ha la residència de la delegada del govern espanyol a Catalunya. Ha llegit mai a Gabarró, la senyora Llanos de Luna? Ha llegit mai a Joan Maragall? Ha llegit mai?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Delgado admet que va coincidir amb Villarejo tres vegades quan era fiscal

madrid

Arrimadas sobre Valls: “La situació a Catalunya mereix que tots fem un exercici de generositat per guanyar Barcelona”

barcelona

Capella confia que l’Estat espanyol no hagi de “tapar les seves vergonyes” amb indults

Reus

Trias confirma que Munté i Mascarell formaran una candidatura “potent” i “transversal” a Barcelona

Barcelona

La Mesa del Congrés rebutja l’intent del PSOE de superar el veto del PP al Senat a la senda de dèficit, peça clau dels pressupostos

Madrid

La CE denuncia Polònia al Tribunal de Justícia de la UE per “vulneracions del principi d’independència judicial”

Brusel·les

Les àligues franquistes del pont de l’Aigua passen a ser història

Girona

Maragall valora els “senyals de fum” del govern espanyol sobre els presos però reclama “passos”

Barcelona

El PP assegura que el cas de Catalunya no té res a veure amb el de Quebec i reclama de nou el 155

BArcelona