Estat Islàmic compleix un any sense que Occident sàpiga com aturar-lo

El 29 de juny del 2014, ahir feia un any, després que es produïssin un seguit de derrotes de l'exèrcit iraquià d'importància estratègica vital, Abu Bakr al-Baghdadi, líder dels insurgents que hi lluitaven en contra, va proclamar la creació del califat autoanomenat Estat islàmic (EI). S'establia en àrees abans sota control de Síria i de l'Iraq. L'amenaça cal analitzar-la com a producte d'un joc de poder en el tauler global, de gran abast temporal. No és l'origen més remot, però per començar a entendre el fenomen és rellevant parlar de la invasió soviètica d'Afganistan de 1981 i els esforços subsegüents dels EUA per armar grups tribals que s'hi oposessin. Començava així a engreixar-se l'ou de la serp i l'11 de setembre del 2001 n'és el corol·lari més sagnant, a mans de l'Al-Qaida de Ben Laden.

La reacció posterior dels Estats Units no es fa esperar: envaeix l'Afganistan. I com part de la guerra contra el terror, i per acabar la feina que no va enllestir George Bush pare en la primera guerra del Golf (1991), Geoge W. Bush, el fill i també president nord-americà, arrasa l'Iraq el 2003 amb Tony Blair, premier britànic laborista, fent de majordom. Des d'aleshores, el vesper s'ha engrandit més. Els darrers episodis van ser les primaveres àrabs del 2011, amb conseqüències nefastes per a Líbia, abans l'estat terrorista del coronel Gaddafi i ara un d'inexistent i a punt de ser controlat per EI; Síria, dessagnant-se des del 2011, i Egipte, sense democràcia i sempre amb l'ai al cor. La captura i mort d'Ussama Ben Laden (2011) afebleix Al-Qaida. Però el gihadisme troba l'escletxa en què revifar a partir de les esmentades primaveres àrabs. És Al-Qaida a l'Iraq qui, el mateix 2011 envia un grup de militants endurits a la veïna Síria per establir-hi una filial i unir-se a la llavors incipient guerra civil. Els èxits atrauen aviat voluntaris que lluiten contra Al-Assad. El grup de Síria es nega a sotmetre's a les ordres del de l'Iraq, es produeix una divisió interna i neix Estat Islàmic de l'Iraq i Síria (EI). Abu Bakr al-Baghdadi n'és el califa. Virtualment a través de fòrums d'internet, o amb l'adoctrinament des de mesquites radicals, EI troba seguidors. Molts a Europa, que fan de brigadistes internacionals o de llops solitaris. El 2015 va començar amb l'atac al setmanari satíric francès Charlie Hebdo.

Divendres passat, EI van colpir en tres continents diferents quasi de forma simultània: més de 150 cadàvers. En tot aquest temps, malauradament, la decapitació o cremar persones vives ja no és notícia: només una manera més bàrbara de matar.

Algunes estimacions consideren que Estat Islàmic té entre 40.000 i 50.000 combatents i que manté sota control prop de 8 milions de persones en un territori, entre l'Iraq i Síria, una mica més gran que el Regne Unit.

Occident, de moment, no troba la manera de parar-hi els peus. Ni militarment –la llosa de la guerra de l'Iraq pesa massa encara als Estats Units i al Regne Unit– ni tampoc tallant vies de finançament: el contraban de petroli des de l'Iraq d'Estat Islàmic cap a Turquia és clau; també les armes que Occident segueix enviant a tota la zona són benzina per a la foguera. Aquests dos factors més els interessos no sempre clars dels petits estats del golf Pèrsic garanteixen una nova guerra vella, llarga i molt cruenta. I el front és a tot arreu: en una platja
del Mediterrani, en un mercat de Londres o París, en una mesquita de Kuwait,
al desert de Síria o a les ciutats de Mossul i Raqqa,
fonamentals per a Estat
Islàmic.