“L'exèrcit té com a objectiu atemorir els palestins”

Vaig créixer en una família de dretes, amb tot el que això significa a Israel. Allà no es discuteix sobre polítiques socials o econòmiques, sinó sobre si hi ha d'haver assentaments o no. Vaig formar part de l'exèrcit israelià del 2001 al 2004 i vaig ser a Hebron durant els pitjors anys de la segona intifada. Van ser uns anys molt difícils. Tot i venir d'on vinc, tenia molts dubtes...

Quan ets un soldat no tens gaire temps per pensar..., per tenir dubtes. Hi ha ordres i missions. Però sí que hi ha un moment en què em vaig plantejar si estava fent les coses bé, quan estava acabant el servei i havia de decidir què volia ser de gran. Vaig pensar la vida des de la perspectiva d'un civil, no des de la d'un militar... Mires les coses des de fora i tot és diferent. He de reconèixer que per a mi va ser un moment terrorífic, espantós..., perquè t'adones que res no té sentit. Estava en un lloc on el 90% de les coses que feia no es podien justificar. Va ser llavors que vaig decidir que no podia continuar així, que havia de fer alguna cosa.

Vaig anar a parlar amb els meus companys, els soldats, les persones que més em podien entendre i vaig començar a preguntar... I la majoria sentien el mateix: hi havia alguna cosa que ens deia que estàvem fent les coses malament. És llavors quan comença a néixer Breaking the Silence. I ens vam adonar que la gent d'Israel no sap què passa als territoris ocupats. Vam organitzar una exposició amb vídeos i fotografies. Durant dies vam sortir als mitjans de comunicació; era la primera vegada que uns veterans explicaven la realitat del que passava!

L'objectiu de l'exèrcit israelià és tenir controlada la població palestina, que tingui pànic, que sàpiga qui és el que mana. Els poses la por al cos de manera permanent. Una de les operacions més habituals és escorcollar les cases, moltes vegades a l'atzar, enmig de la nit. S'utilitzen explosius per tirar la porta a terra. A dins hi ha dones i nens... També és habitual detenir palestins. N'hi ha de dues classes: els que són buscats (vas a casa seva, els detens, te'ls emportes i els interrogues) i els que no (aquells que es detenen perquè s'han mostrat massa confiats, perquè han rigut o perquè no han fet bé una fila que els havíem ordenat, o perquè causen problemes...). Doncs a aquell se li tapen els ulls, se l'emmanilla i se l'arresta durant hores. Això és el que es fa amb els palestins, així és com nosaltres veiem sempre els palestins.

Nosaltres som un grup de veterans, de soldats, que creiem que l'exèrcit hauria de ser un instrument de defensa, no d'ocupació. No som activistes, creiem que la gent té dret a organitzar-se per si mateixa, no per un exèrcit, especialment si és el nostre. Per això lluitem contra l'ocupació i intentem que la gent entengui quin és el preu d'enviar els nostres militars. Tenir un debat públic sobre què és el que estem fent allà, quin és el preu moral de tenir l'exèrcit durant 48 anys.

La història és que som allà. Aquest és el preu. Posem-ne algun exemple: una operació a Gaza o a Hebron. Recopilant testimonis, de 20, 30, 40 o de centenars de soldats, en llocs diferents, t'adones que expliquen les mateixes coses. Aquest llibre és únic, perquè és de fa sis anys, quan ens acostàvem al desè aniversari de la segona intifada. Després d'entrevistar centenars de persones, podem dir alguna cosa més. I aquí podem descobrir una mica més de la història, de la gran història. I aquest és l'intent del llibre, explicar com l'exèrcit israelià vol controlar els palestins. Quan nosaltres vam començar, crèiem que l'objectiu de l'exèrcit israelià era defensar Israel dels terroristes palestins. Creixem creient això, però quan poses els testimonis junts, un darrere l'altre, t'adones que el que estàs fent no és una defensa, que la defensa és una part molt petita. El que realment fem és una ofensiva... És més un atac, i no contra els terroristes, sinó contra la independència dels palestins. La majoria d'accions que fan els militars són mantenir la dependència i el control absolut dels palestins. Aquesta és la nostra feina. Quan pensem en l'ocupació, pensem en una cosa temporal, però si poses totes les peces juntes, no és un sistema temporal, és l'estratègia permanent de l'exèrcit israelià.

Hi ha molts israelians que ho justificarien, i molts que no. Darrere de la nostra organització hi ha optimisme i creiem que hi ha una minoria d'israelians jueus, que podria ser una minoria significativa, que triarien el nostre camí si se'ls mostrés la realitat del que està passant als territoris ocupats. La nostra feina és fer-ho visible, forçar la gent que ho vegi. Molta gent vol passar de llarg i continuar la seva vida. No és un tema agradable per viure... No crec que el silenci sigui una minusvalidesa israeliana, sinó que és una malaltia de la humanitat; és molt més fàcil passar de llarg i no saber-ho. Quan una societat és responsable, s'hi ha d'enfrontar, no es pot tancar els ulls. La gent s'ha d'enfrontar al que estem fent als palestins.

No només els bombardejos! És tot! La humiliació... Quan dius grans paraules, terrorisme, ocupació, seguretat..., tot sembla justificat, però s'ha d'anar als detalls. Què fem als palestins? Pots acceptar que en el teu nom es faci això? La idea de l'exèrcit als territoris és que sempre es noti la seva presència. Als carrers, entrant a les cases, despertant les famílies a mitja nit, posant les dones a un costat i els homes a un altre... I així és com passes el teu servei militar, set dies a la setmana, 24 hores al dia. Els palestins han de sentir l'alè de l'exèrcit israelià al coll.

Sí, i és molt simple. Posar fi a l'ocupació! Perquè no està bé. Pot algú de nosaltres acceptar que està bé amenaçar milions de persones d'aquesta manera? Són 48 anys, des del 1967. Els nois palestins de la meva edat no saben què vol dir viure en llibertat. Només han vist això. És una bogeria!

Nosaltres som una minoria de soldats. Ben segur que n'hi ha d'altres que ho troben bé, que pensen que som allà per protegir-los. Però molts de nosaltres no ho veiem bé. He vist dotzenes de vegades grups de colons atacant un palestí. Les ordres que teníem són no intervenir. I això passa centenars de vegades. [Mostra un vídeo en què unes nenes jueves esperen que unes de palestines surtin de l'escola.] Les escridassen i finalment les agredeixen, els tiren pedres, però els soldats no fan res. Els nens dels territoris creixen així, és el que veuen cada dia. És el seu ambient i elles mateixes són víctimes. És l'única cosa que coneixen, la violència... Un altre cas que tenim gravat és el d'una multitud de colons que clamen revenja per la mort d'un d'ells a mans d'un palestí. Van a casa d'un doctor palestí, que no hi tenia res a veure, i li destrossen la casa. Li trenquen els vidres, intenten entrar-hi... La policia israeliana és la que hauria d'intervenir, però tampoc ho fa.

No. Els mitjans de comunicació israelians no ho publiquen, no fan la seva feina. És per això que nosaltres hem de suplir les seves mancances.

La veritat és que no tenim gaires esperances en les lleis internacionals. Per nosaltres no és un tema de lleis, nosaltres no som advocats. És un tema de responsabilitat.

I tant! Seria una solució molt bonica, però el que hi ha sobre el terreny és l'ocupació. Els líders polítics han parlat anys i anys sobre el tema, però la realitat és que no volen posar fi a l'ocupació. No és un projecte de l'extrema dreta, és de país. Israel no en té cap intenció. Cada dia triem continuar amb això. El nostre país, la nostra societat i el nostre govern sembla que hi estan d'acord. De cop, quan ets a l'exèrcit, t'adones que el que estàs fent no té res a veure amb la defensa del teu país, sinó amb l'opressió d'un altre poble.

Segurament sí, però no crec que això sigui un gran problema per arribar a aquesta solució. Si tot va per la via política, no seria difícil. La qüestió és si es vol posar fi a l'ocupació, perquè si hi ha l'acord doncs haurien de marxar... Si vols, pots moure mig milió de persones. En aquests moments, hi ha 550.000 colons als territoris. Quants francesos vivien a Algèria? Un milió i mig? La qüestió és si es vol... És igual si són mig milió o vint, la qüestió és si volem posar punt final a tot això.