27-S, ara sí que va de debò

Convergència, ERC i les entitats sobiranistes han aconseguit articular aquesta candidatura, amb Raül Romeva al capdavant, que pretén pilotar el país cap a la independència. El seu objectiu és que les eleccions només siguin llegides en clau de referèndum sobre la independència i, si guanyen, iniciaran un procés cap a la secessió que pot durar un màxim de divuit mesos. Durant aquest termini, es bastirà un govern de concentració, s'impulsarà una declaració nominal d'independència perquè la comunitat internacional sàpiga quin és el camí que ha d'adoptar Catalunya i es començaran a construir les estructures d'estat. Finalment, hi haurà la desconnexió amb l'Estat i el procés s'acabarà amb uns comicis, aquest cop constituents, i en què els partits es presentaran amb el format habitual. CDC i ERC han pactat que Mas sigui el president, encara que unes declaracions de Romeva van provocar certa incertesa sobre aquest escenari. També caldrà veure si la CUP és necessària per investir el president i si opta per donar suport a Mas, una circumstància que no s'albira fàcil.

Romeva estarà acompanyat de Carme Forcadell, Muriel Casals, Artur Mas i Oriol Junqueras, i flanquejat als territoris per personalitats tan conegudes i mediàtiques com Lluís Llach i Germà Bel. Una unitat històrica tenint en compte que fa poques setmanes ningú apostava perquè Mas i Junqueras anessin en el mateix vaixell. Ara les dues formacions hauran de deixar enrere aquestes antigues disputes i rancúnies i fer pinya per aconseguir la victòria el 27-S. La campanya se centrarà a explicar els rèdits de la independència i a combatre el discurs de la por.

CUP

La CUP ha decidit concórrer en solitari, ja que no van fructificar els contactes –i les cimeres– per teixir una llista unitària el 27-S que els cupaires reclamaven que fos sense polítics i que immediatament després es convoquessin uns comicis constituents amb els partits. Era l'única fórmula que acceptaven, ja que es negaven a anar de bracet amb Mas. Antonio Baños serà el candidat d'una organització que aspira a superar, i de molt, els tres diputats. Abans de la configuració de Junts pel Sí, la majoria d'enquestes els donaven uns resultats excel·lents, però ara s'haurà de comprovar si segueixen la mateixa tendència. En tot cas, Baños –que tindrà el complicat repte de substituir la figura de David Fernàndez– i el seu equip també reivindiquen el caràcter plebiscitari del 27 de setembre, però alerten que l'eix social no es pot deixar de banda. Per tant, per a la CUP, tan importants són les eleccions com el procés constituent que s'ha d'obrir després i en què reclamen que participin les classes populars i que es construeixi des de baix, mai des de les institucions. En clau més electoral, una de les incògnites és saber si la CUP aconseguirà restar vots a Catalunya Sí que es Pot i frenar l'ascens, des de l'esquerra, d'aquesta confluència.

Sí que es Pot

Després de l'èxit d'Ada Colau a Barcelona i de Manuela Carmena a Madrid, Podem ha sumat forces amb ICV i EUiA per intentar repetir l'èxit a Catalunya i poder lluitar amb Junts pel Sí. Els líders d'aquestes formacions han fet un pas enrere i han optat per un candidat de consens, el veterà activista Lluís Rabell, president de la Federació d'Associacions de Veïns de Barcelona, tot i que també s'havia especulat amb el nom d'Arcadi Oliveres, de Procés Constituent. Catalunya Sí que es Pot s'erigeix en la veritable alternativa d'esquerres al govern de Mas i defensa que aquestes eleccions no són un referèndum, sinó que és una lluita entre els poders actuals –als quals culpen de les retallades– i les classes treballadores. Pel que fa al dret a decidir, la confluència de les esquerres aposta per una consulta pactada amb el govern espanyol i recorda que aquesta opció és la majoritària, perquè més d'un 80% dels catalans s'han mostrat partidaris de decidir la relació amb l'Estat. Però és evident que Rabell no té el mateix carisma ni és tan conegut com Ada Colau i aquest pot ser el principal handicap de la formació per aconseguir el sorpasso. Una coalició a la qual també s'ha unit recentment Equo, mentre que Procés Constituent li ha donat carbasses.

PSC

Els socialistes aspiren en aquestes eleccions a salvar els mobles, encara que confien en l'experiència i els dots de Miquel Iceta per remuntar les previsions. Exclòs de la confluència d'esquerres, el PSC advoca per la reforma de la Constitució per millorar les relacions entre Catalunya i l'Estat i assegura que si el govern espanyol acaba sent liderat per Pedro Sánchez la situació canviarà radicalment. Tot i això, el programa electoral del PSC, a diferència del 2012, no inclou cap referència a una consulta legal i acordada amb Espanya. En una carta enviada divendres a la militància, Iceta resumia alguns dels postulats que desenvoluparà durant la campanya: “Volem una Catalunya millor, capaç d'enfortir l'autogovern; de promoure la nostra identitat plural, que considera la llengua i la cultura catalanes un tresor a preservar i a impulsar, i de defensar els nostres interessos econòmics i el nostre patrimoni natural.”

Unió

El procés cap a la independència ha precipitat el trencament de la federació de CiU, després d'infinites crisis. Ara els socialcristians es presentaran sols per primera vegada i com a garants del “seny”, en contraposició amb la llista de Junts pel Sí, que el líder del partit, Josep Antoni Duran i Lleida, ha qualificat de “poti-poti”. L'exconseller d'Interior Ramon Espadaler en serà el cap visible i els seus argument giren al voltant del “diàleg” amb l'Estat espanyol per poder resoldre l'atzucac en què es troba el país. Espadaler, que farà tiquet electoral amb l'exfiscal en cap de Catalunya Martín Rodríguez-Sol, ja ha avisat que no donarà suport a cap president que vulgui la “independència”, és a dir, a Mas. L'objectiu d'UDC és tenir grup propi al Parlament –es configura a partir de cinc diputats– i poder ser decisius en la vida política.

PP

La gran aposta del PP és l'exalcalde de Badalona Xavier García Albiol, que substituirà Alícia Sánchez-Camacho amb el repte de mirar de remuntar unes expectatives electorals que estan sota mínims. Amb aquest gir, la formació de Mariano Rajoy se situa encara més a la dreta, amb un candidat que no s'ha mossegat mai la llengua a l'hora de parlar de xenofòbia o racisme al seu municipi. Els populars volen aturar l'ascens de Ciutadans i erigir-se en la referència de l'unionisme i el constitucionalisme a Catalunya, i neguen de totes les maneres possibles el caràcter plebiscitari del 27 de setembre. Però les seves accions demostren el contrari, perquè, precisament, la figura de García Albiol s'ha buscat per defensar activament el no a la independència, com ell mateix ha reconegut en alguna ocasió.

Ciutadans

Albert Rivera ha agafat el pont aeri cap a Madrid i no concorrerà als comicis catalans. El seu lloc l'ocuparà Inés Arrimadas, que vol representar aquell to fresc i juvenil que també va caracteritzar Rivera el 2006, quan es va presentar per primera vegada. Ciutadans pretén ocupar l'espai del PP i es vanta de ser la nova política, encara que existeix des del 2006. Fins i tot ha insinuat la possibilitat de teixir un govern constitucionalista amb el PSC i el PP per tal que les forces independentistes no governin.