Plebiscit a l'esquerra radical

Alexis Tsipras ja no es presenta com el revolucionari que acabarà amb l'austeritat a Grècia o que farà marxa enrere a les privatitzacions, eslògans seus d'eleccions anteriors. Ja no pot. Les plebiscitàries d'avui serviran per certificar si és l'austeritat la que acaba amb l'exprimer ministre de Syriza, l'esquerra cada cop menys radical, plegada als designis d'Angela Merkel.

De moment, el tercer rescat, que no té res a envejar als anteriors, ha costat a Tsipras la ruptura del partit. Sota el seu lideratge, s'ha produït una escissió, amb la sortida dels qui abanderen el radicalisme fins a les últimes conseqüències, antirescat, amb l'exministre d'Energia Panayotis Lafazanis al capdavant i amb el suport de Yanis Varufakis, en auge. Unitat Popular té possibilitats d'entrar al parlament hel·lè, però la que encalça Tsipras és la dreta de tota la vida, la del bipartidisme històric, Nova Democràcia.

El seu líder, Vangelis Meimarakis, ha arribat a descriure l'exmandatari com “el nen mimat” de la UE. Tal és la credibilitat de Tsipras, que ha anat perdent popularitat amb el pas dels mesos. Meimarakis, però, és només el líder provisional dels conservadors. Nomenat fa tot just dos mesos, ha aconseguit en molt poc temps cohesionar el partit i remuntar en les enquestes, fins al punt que estalona Tsipras. La victòria és plausible.

Europa observa amatent les votacions d'avui perquè el govern que en surti haurà de continuar implementant el paquet de mesures que comporta el rescat. També hi ha expectació a l'Estat espanyol, Irlanda o Portugal per l'eco que localment pugui tenir una victòria –o una derrota– de Tsipras. Per tant, no es tracta només d'un plebiscit a l'esquerra radical grega, sinó europea.

Si Tsipras ha evolucionat des de la radicalitat fins a la realpolitik, Meimarakis ha passat del conservadurisme més tradicional a la moderació d'avui. El primer que va fer en assumir el poder a Nova Democràcia va ser trencar amb el que representava el seu predecessor, Andonis Samaràs (que va dimitir després de la derrota del sí en el referèndum del 5 de juliol) i fer virar la formació cap al centredreta. Samaràs pràcticament no donava la mà a Tsipras; Meimarakis hi concilia. Amb fets: el grup parlamentari conservador va donar suport al govern d'esquerra en les tres votacions per segellar el tercer rescat, un suport que va possibilitar l'acord en un moment de rebel·lió interna a Syriza.

Així, Meimarakis advoca per una gran coalició amb Tsipras per sortir de la crisi, una proposta que l'exprimer ministre, òbviament, descarta. Tot i això, bona part de la població, farta de sis anys de confrontació, l'observa amb esperança per tornar al creixement. El mandat de Meimarakis en el partit expira la primavera de l'any vinent, quan tindrà lloc l'elecció d'un nou president a Nova Democràcia.

La nova estratègia de Meimarakis ha servit per mossegar més de vint punts la distància que el separava de Tsipras en les enquestes. Avui, amb prou feines, els separen entre mig i tres punts percentuals. Pel que fa a la popularitat, alguns sondejos en donen més a Meimarakis que a Tsipras. Aquest avantatge, però, no vol dir que els grecs hagin oblidat que Nova Democràcia continua representant la corrupció, el nepotisme i el malbaratament dels recursos públics.

D'altra banda, els instituts demoscòpics parlen d'un percentatge d'indecisos d'entre el 10 i el 15%. A Grècia, el vot és obligatori, amb algunes excepcions, però, a la pràctica, no es multa els qui no van a votar, de manera que un 10% dels cridats a les urnes no té previst acudir-hi o no contesta.

Per això, Tsipras feia una crida als abstencionistes i als indecisos, per la gran fidelització del vot conservador. Syriza ha viscut una gran fuita de decebuts amb el resultat de la negociació amb els creditors. Se senten traïts per les promeses trencades d'acabar amb l'austeritat i no rendir-se davant la troica. “Cada vot que es perd per a Syriza és un vot per a la corrupció”, clamava Tsipras en el tancament de campanya, en una plaça de Syntagma d'Atenes plena a vessar –i en presència del líder de Podem, Pablo Iglesias.

Però el desencís ha calat entre els seus votants. “Després de tanta mentida, com vols que li doni el meu vot? –preguntava una jove exvotant de Syriza en declaracions a Efe. –Ningú no somriu ja en la Grècia d'avui, al gener [en les eleccions anteriors], l'esperança estava escrita a la cara de tots”, hi afegia.

“Coneixeu algun altre primer ministre que hagi arribat a un acord, l'hagi presentat al Parlament, l'hagi votat a favor i l'hagi signat tot dient que no hi creu?”, ironitzava Meimarakis, ahir, en una entrevista al setmanari To Vima.

En el capítol de la governabilitat, amb la bonificació de 50 diputats extra per al guanyador en un parlament de 300 escons, Syriza podria buscar un executiu amb els centristes de To Potami o amb els socialdemòcrates del Pasok, l'altra parella del ball del bipartidisme tradicional, enfonsat a les urnes en els comicis del gener. Així, Tsipras ha començat a festejar-los i ha deixat entreveure que el Pasok podria entrar en les travesses per governar.

Els socialdemòcrates, passat el referèndum, van escollir Fofi Yenimata com a presidenta, després d'anys sota la batuta d'Evangelos Venizelos, que havia participat en governs conservadors previs. Tant el Pasok com Nova Democràcia han canviat de cara, però els dos nous caps de cartell fa molts anys que són en política.

Amb 61 anys, Meimarakis és fill del diputat conservador Ioannis Meimarakis i va ser un dels primers militants de les joventuts del seu partit el 1974, després de la caiguda de la junta dels coronels. Exministre de diverses carteres, va ser president del Parlament fins al gener.

Al seu torn, Yenimata, filla d'un dels fundadors del Pasok, ha dedicat igualment la seva vida al servei públic i va ser viceministra en diferents governs, des del 2009 fins al gener. El seu pare, Yorgos Yenimata, va ser un dels creadors del sistema públic de salut i un polític molt respectat.

Les enquestes donen a les formacions partidàries del rescat un suport d'entre el 65 i el 70% dels sufragis. La majoria de partits l'aproven, amb major o menor convenciment. La frustració portarà molts grecs a votar els extrems. En un costat, l'escissió de Syriza i els comunistes del KKE, que, sota la direcció de l'històric Dimitris Kutsumbas, defensa l'abolició del memoràndum i la sortida de Grècia de l'euro i de la Unió Europea.

A l'altre extrem, els neonazis d'Alba Daurada aspiren a la tercera plaça en l'arc parlamentari, malgrat que el seu líder, Nikolaos Mijaloliakos, i la resta de la cúpula del partit, està acusat d'assassinat i de direcció d'organització criminal. El detonant de la investigació als ultradretans, que va dur a la presó, l'octubre del 2013, la seva direcció, va ser la mort del jove raper d'esquerres Pavlos Fyssas, el setembre d'aquell any, presumptament a mans d'un militant d'Alba Daurada, Yorgos Rupakiàs. Els ultres han ressuscitat els repartiments de menjar “només per a grecs” que els han atorgat gran popularitat els últims anys de crisi severa.

Els nacionalistes Grecs Independents, socis del govern de Syriza, i la Unió de Centristes, formació que, des que es va fundar, fa més de dues dècades, mai no ha obtingut cap escó, estan en algunes enquestes lleugerament per sobre del llindar del 3% mínim per entrar a la cambra. La Unió de Centristes, amb Vasilis Levendis com a cap visible, reivindica els ideals de l'antiga Unió de Centre, que els anys seixanta va arribar a governar sota el mandat de Georgios Papandreu, pare de l'exprimer ministre socialdemòcrata Andreas Papandreu i avi de qui també seria cap de govern, Yorgos Papandreu, que va firmar el primer rescat.