“El referèndum es farà i s'hi implicarà la Unió Europea”

Ens ho diu molta gent. I el fet és que, objectivament, hi ha hagut una gran diferència entre el primer i el segon. I, a més, és la primera vegada que la força majoritària aconsegueix més d'un milió sis-cents mil vots. Això no passava ni en els temps de les majories absolutes de Jordi Pujol. Així que són uns resultats satisfactoris, també si els llegim en clau plebiscitària. Potser sí que ens vam mostrar pessimistes i no tocava perquè la victòria va ser clara i contundent, però hi havia dos números màgics:
el 68, que ens donava la majoria absoluta; i el 63, que és el nombre d'escons que en segona volta et permet formar govern amb majoria simple. Vam tenir tan a tocar aquestes dues xifres que ens vam desinflar. Si hagués funcionat el vot a l'estranger s'hauria arribat als 63 diputats. Diuen que el classicisme és fer fàcil allò difícil i el barroc és fer difícil el que és fàcil. I sembla que els catalans som una mica barrocs [riu].

Moltes coses. D'una banda, la via autonomista ha arribat al seu límit de recorregut. Però, sobretot, hi ha hagut un canvi de cicle. Jo diria que l'any clau és el 2003, que és quan hi ha el canvi de govern a la Generalitat, quan comença el seu mandat com a president d'Òmnium Cultural Jordi Porta [que havia guanyat les eleccions a finals del 2002] i quan Joan Laporta es converteix en president del Barça. Hi ha un gir sobiranista. Després va venir el tràngol de l'Estatut i vam passar de la il·lusió col·lectiva a la sentència del Tribunal Constitucional, que va posar de manifest que el parer de dotze persones comptava més que el de tot el poble de Catalunya havia decidit en un referèndum. La sobirania –limitada– que teníem es va veure ridiculitzada. I a això encara s'hi ha d'afegir la crisi econòmica del 2008, que va evidenciar el mal funcionament del finançament autonòmic. Molta gent va començar a ser conscient del dèficit fiscal, d'aquells diners que se'n van i no tornen. Tots aquests factors combinats amb l'aparició de molts nous estats a Europa han contribuït a crear la majoria independentista que tenim ara al Parlament.

És una imputació que té un caràcter polític. Costa molt d'entendre que s'imputi un president per haver posat les urnes! L'ús que el poder executiu fa del judicial és preocupant. Sense voler-ho se'ls escapa que no era oportú imputar abans el president perquè coincidia amb la campanya electoral. I, a la vegada, diuen que no han tingut res a veure amb aquesta decisió. És un dels problemes greus que hi ha a Catalunya.

És la proposta de Junts pel Sí i està legitimada per més d'un milió sis-cents mil vots. Caldrà buscar alguna solució imaginativa per tenir el suport de la CUP, potser, però crec que els resultats ens avalen.

Tot el que diguin els polítics espanyols a partir d'ara està condicionat per les eleccions del 20 de desembre. Hem après a no confiar en aquest tipus de promeses. De referèndum n'hi haurà, perquè forma part del nostre full de ruta i perquè tard o d'hora la Unió Europea s'hi acabarà implicant, ja que no pot quedar-se indiferent amb el vot de dos milions de persones.

Hem de fer aritmètica política, però també hem de construir un país entre tots. Entre els del sí i entre els del no. I això potser descol·locarà alguns contrincants, sobretot a Madrid.