Política

Obrers a l'Ajuntament

Fins i tot qui diu que no entén de política associa el nom de Sabadell amb Antoni Farrés, que en va ser el primer alcalde de la democràcia i que, gràcies al cas Mercuri, ha engrandit encara més la seva figura. En aquest avançament, reproduïm parts de la introducció i l'anàlisi de Jordi Serrano i parts de l'entrevista de Xavier Domènech.

‘Antoni Farrés. Quan els obrers van assaltar l'Ajuntament'
Els historiadors Jordi Serrano i Xavier Domènech publiquen aquesta biografia del que va ser l'alcalde de Sabadell del 19 d'abril del 1979 fins al 3 de juliol del 1999, Antoni Farrés. El llibre, que ja està a la venda però que no es presentarà fins al dia 27 d'octubre a Sabadell, amb el periodista Albert Om –que va ser director d'‘El 9 Nou' del Vallès Occidental amb Farrés a l'alcaldia–, es basa en la transcripció de set hores d'entrevista enregistrades per Domènech entre el 12 de febrer i el 14 d'abril de l'any 2000 en el marc d'un projecte de memòria oral. Serrano hi posa l'anàlisi del personatge i del moment històric.

El procés de divinització, la construcció del mite

Diu el diccionari de l'Enciclopèdia Catalana que divinitzar vol dir ‘considerar com a déu' o ‘fer algú objecte d'un culte'. No sabem quan la ciutat va decidir divinitzar la figura d'Antoni Farrés. Potser un primer moment el podem situar quan és capaç de liderar la triomfal vaga general de febrer del 1976; el següent va ser la gran victòria electoral d'abril del 1979; el tercer va ser la majoria absoluta de l'any 1983; una altra fita important va ser quan va decidir plegar, l'any 1999; un cinquè punt va ser quan es va morir, l'any 2009, i un sisè, quan explota l'afer Mercuri, el 2012.

L'any 1976 Farrés assessora els dirigents obrers i lidera la fi de la vaga general. L'any 1979 el PSUC guanya les primeres eleccions municipals. L'any 1982 hi ha les eleccions generals de la gran victòria del PSOE a Espanya per majoria absoluta, un any i mig després de l'intent de cop d'estat del 23-F, el 1981. El PSUC ja s'ha fracturat i a Sabadell passa de 26.948 vots a 5.589 (el PCC n'obté 3.102). Pel camí, 20.000 vots han desaparegut. En les segones eleccions municipals, del 1983, el PSUC aconsegueix 48.416 vots, la xifra més alta aconseguida en unes eleccions democràtiques municipals a Sabadell. Mai abans ni després cap candidatura haurà rebut un suport tan aclaparador de la ciutadania (el PCC aconsegueix només 2.917 vots). En aquesta cruïlla de camins, podríem arribar a la conclusió que Farrés i el seu equip aconsegueixen entre 30.000 i 40.000 vots més que IC i PCC junts a les altres eleccions. I al llarg de tots els anys de mandat sempre aconsegueix més de 25.000 vots més que el PSUC (i després IC). No és una dada qualsevol. És un moment clau de quan la llegenda s'inicia.

Quan anuncia el seu comiat, l'any 1999, hi ha una gran consternació. Se'n va perquè vol; tothom sabia que tantes vegades com es presentés, tantes vegades guanyaria. La manera de marxar, deixant de manera transparent la seva tasca, coincideix perfectament amb allò que a la ciutadania li agradaria que fes tothom. Apareix com un model a seguir. I com una mort política, una mena de primera mort.

Antoni Farrés mor d'un càncer de pulmó el 13 de febrer del 2009. Aquí és on es desenvolupen un seguit de fenòmens, com veurem més endavant, que el catapulten cap a una mitificació que dificulta un apropament serè. I quan ja semblava que el procés havia culminat, el cas Mercuri, l'any 2012, fa que tota la ciutat, de nou, rememori l'anterior alcalde i se'l valori d'una manera encara més elevada.

La tesi que defensem és que Farrés no és altra cosa, no és més –però tampoc menys– que el símbol d'una època, d'unes idees i d'un grup de persones. No es pot parlar de Farrés com d'un personatge aïllat del món. En el moment en què s'aïlla del context, de les idees i de la gent, es construeix un mite, i aquest no és un acte neutral. Es pretén amagar, tergiversar i reinterpretar abusivament la història de la nostra ciutat. De fet, ell ja n'era conscient: “El procés de transformació i de progrés que la ciutat ha viscut aquests vint anys sovint s'ha identificat massa exclusivament amb la meva persona, només pel fet que a mi m'ha tocat encapçalar-lo. Però ha estat una obra col·lectiva.” Farrés, en la memòria de la ciutat és –o hauria de ser– el símbol del moviment obrer. Sense una classe social en lluita, sense una consciència i un orgull de classe, sense organitzacions polítiques i sindicals de classe i sense un programa polític de classe, Farrés hauria estat probablement un advocat brillant. Sense aquelles dones i homes treballadors, molts d'ells d'extracció molt humil, que van fundar les Comissions Obreres a Sabadell, ni la història de la ciutat no hauria estat la que ha estat, ni Farrés hauria adquirit el caràcter de mite de la ciutat.

Els lideratges en política també compten. L'art de la política no és el resultat d'unes fredes lleis de la història com deia un marxisme encartonat, sinó el resultat de les relacions entre persones que confien i es confien, que tenen la confiança de la gent perquè se l'han guanyat. És inútil explicar la història a partir només de reis i gent notable; de fet, Farrés, en el discurs de comiat, n'és conscient quan cita Bertolt Brecht:

“Qui va construir Tebes, la ciutat de les set portes? Als llibres hi ha noms de reis. Van arrossegar els reis els blocs de pedra?”

Però també ens equivocaríem si volguéssim explicar l'evolució dels pobles només analitzant les masses sense explicar les persones que promouen i simbolitzen aquestes lluites. Marc Batlle ens descriu com aquelles persones inquietes durant el franquisme van decidir fer política: “S'ha de dir que la majoria vam arribar a la política per passiva, perquè s'havien d'arreglar les coses i algú ho havia de fer.” Farrés ens ho explicita: “Jo arribo a la política per un compromís personal, per sobre dels fets que em van marcar a l'escola i la família. No hi arribo fruit d'un plantejament intel·lectual, sinó per la pràctica. Per a mi, el fet important no és el que pot opinar la gent –per a alguns seré molt de dretes i per a d'altres, molt d'esquerres–, sinó la identificació amb els valors que defensa l'esquerra: igualtat, justícia, repartiment de les rendes, millora de les condicions generals de vida i de treball...”

Batlle ens recorda, però, que en els temps d'aquella joventut inquieta, catòlica, que descobreix amb estupor la situació social de la ciutat, “el líder indiscutible era Josep Maria Plans”. Va ser Plans qui va iniciar el camí de la catequesi, que en realitat serà el camí de la descoberta de la pròpia ciutat i molt especialment de les condicions de vida de gran part del poble de Sabadell. Li explica el seu compromís social a la Planada del Pintor, que fa que Farrés segueixi els seus passos a Can Puiggener –com molt gràficament ens explica en l'entrevista–, on, segons Batlle: “Ens vam adonar que nosaltres als barris no havíem d'anar a explicar-los res de religió.” Volien anar a explicar coses als barris i es troben que la gent dels barris els transforma a ells de dalt a baix. Farrés en seguirà l'empremta, i en aquesta empremta descobrirà “l'altre món”, en expressió del mateix Farrés o, més ben dit, l'autèntic món. L'any 1982 Farrés escrivia: “Perquè en aquells homes, la majoria dels quals sense estudis primaris, vam descobrir la dignitat de qui no vol ser trepitjat i valors molt superiors als dels nostres ambients familiars.” I amb aquesta descoberta, farà el trencament amb tot el món catòlic i s'obrirà al compromís i a la militància. Farrés ens diu: “El meu origen és catòlic, i això segur que es trasllueix en la formació de la infància i l'adolescència. Sí que hi ha un desencadenament, que és a Can Colapi durant un seminari sobre la Pacem in Terris, que fa que digui: “Prou, s'ha acabat. No em crec res del que m'expliqueu!”

La descoberta de “l'altre món”

I fora dels escolapis?
Entro al batxillerat i torno a canviar d'amics, i en aquest sentit sempre he anat una mica desorientat. Quan tenia catorze anys, en aquest ambient, en aquest marc, en aquesta tradició i en aquesta influència, havia entrat al grup escolta de Can Colapi i començo a fer de catequista a Can Puiggener, a través de Josep Maria Plans, que estava fent de catequista a la Planada i al Torrent del Capellà. N'havia sentit a parlar i em feia gràcia. No sé per què ni ben bé a través de qui, però en comptes d'anar a la Planada, com seria lògic, perquè ens coneixíem amb el Josep Maria, vaig anar a Can Puiggener. Quan aterro a Can Puiggener i al Llano de Can Puiggener, hi veig com viu la gent i veig com estan els carrers i com està tot; no entenc res, no entenc res. Tenia tretze o catorze anys, és a dir, a la segona part dels anys cinquanta. Quan vaig als barris, parlen en castellà i es compliquen més les coses, ja que hi havia més repressió política que al centre de Sabadell: “Hòstia, l'altre món!”
En aquest context, doncs, anava a fer de catequista a Can Puiggener, on hi anaven també els jesuïtes de Sant Cugat. Hi havia un jesuïta molt jove, molt prim i sempre llardós, que es deia Nani Riera. El conec fent catequesi a Can Puiggener quan ell és estudiant de jesuïta a Sant Cugat. Allà, hòstia!, veig allò i veig que no em lliga amb res del que m'havien explicat fins llavors: descobreixo el món de l'emigració. Recordo que al voltant dels actes religiosos de la Setmana Santa –devia ser una vigília, en termes religiosos, una vetlla potser de dijous sant o de divendres sant– em quedo tota la nit a Can Puiggener. Aquí comença el que poc temps després serà el desencadenant que em portarà directament al compromís polític.
Quina era la situació dels barris a Sabadell?
Quan vam haver d'urbanitzar el barri va ser l'hòstia, perquè es van haver de construir uns murs de formigó per poder fer un carrer per entrar-hi en cotxe. Probablement Can Puiggener i el Poble Nou eren els dos barris més fotuts. A Can Puiggener hi havia dos trossos, el que anomenàvem pròpiament Can Puiggener i el que anomenàvem el Llano, que és pràcticament a la terrassa del riu. Hi havia part de les cases que estaven a la llera del riu i per tant estaven en molt males condicions. No hi havia serveis, no estava asfaltat, no hi havia voreres i les cases eren precàries. Per a un que estava acostumat a circular pel centre de Sabadell, trobar-se amb això era francament xocant. A més hi havia molts desnivells, hi havia moltes escales i molta brutícia. La gent vivia en molt males condicions, algunes sota les línies d'alta tensió; n'hi ha que encara hi són. Realment era un tema fort.
Aquest tipus de trajectòria, que et fa entrar en contacte amb la realitat del món de l'emigració, ¿és comuna generacionalment a companys teus als escolapis?
Dels escolapis no hi havia gaire gent, però sí que hi havia un grup que fèiem això. En aquelles èpoques, recordo que feien catequesi el Josep Maria Plans; el Marc Batlle, que avui és president de la Fundació Bosch i Cardellach; un xicot que es deia Planas, que va morir, i el fill de l'Antoni Forrellad, l'Hermen Forrellad, més o menys també. Alhora hi havia noies, algunes de les quals les retrobarem com a assistentes socials de Càritas. Per tant, érem els fills d'una certa burgesia local, de classes mitjanes locals, que anàvem a fer catecisme i a fer jugar la canalla els diumenges al matí. Era un entremig entre la catequesi i el joc d'esplai. No anava tan lligat als escolapis com a ambients i opcions més familiars. A tots els barris de Sabadell hi havia gent que hi anava a fer catequesi.
Tenies algun tipus d'imatge de l'emigrant prèvia al coneixement directe de la realitat?
No. Simplement la imatge de la gent que veies pels carrers anant a treballar a la fàbrica i ja està. En aquelles edats no sabíem el que estava passant, ni quines eren les condicions laborals, ni sabíem les condicions de vida. Recordo que després el meu germà segon també s'incorpora al món de la catequesi i se'n va a Sant Oleguer i es troba amb una cosa molt pitjor, que són les coves. Jo no les havia vist mai en funcionament, però el meu germà sí. És clar, en el si de la família comença a haver-hi un debat sobre què és això. El tema de les coves era molt fort.
I la família, com rep aquesta nova experiència dels fills?
Tampoc nosaltres anàvem allà dient: “No hi ha dret!” Era una situació més de desconcert, constatar una realitat. El meu pare mai hi va posar problemes, perquè el vessant catòlic era important i mai va tenir unes opcions extremament carques, més aviat era progressista. Quan hi va haver tot aquell merder de la campanya Volem bisbes catalans, ell s'hi suma, i desbarra contra el Galinsoga quan diu allò de Todos los catalanes son una mierda, i és pro-Concili.
Com vas viure els aiguats del 62?
Els aiguats del 62 són en l'època en què jo anava a Can Puiggener. La nit dels aiguats m'enganxa a casa del Josep Maria Clapés, al carrer Tres Creus. Vaig sortir corrents; jo vivia al carrer Cervantes, em refugio al cine Rambla, on havien posat un decorat de cartró pedra de la pel·lícula d'El Cid, una cosa fantàstica. Començo a sentir tocar les campanes, quedo acollonit: “Hòstia, què passa?” Arribo a casa, la meva mare patint, el meu pare era a Barcelona i no va poder arribar perquè li ho va impedir l'aigua. Quan em llevo l'endemà al matí, sento dir que hi ha hagut moltes desgràcies, totes les campanes tocaven a mort o al sometent; bé, no sé ben bé què eren. Sento a dir que hi ha hagut, sobretot en la part de les empreses, molts morts, i deien que a Can Puiggener n'hi havia hagut molts. Me'n vaig directament a Can Puiggener, a casa del capellà. Era un tal Benito, que després ha estat molt temps al Tribunal Eclesiàstic. Me'l vaig trobar, en tinc una imatge gràfica, instal·lat esmorzant, amb un bon esmorzar. Li vaig dir: “Escolta, què ha passat? Hi ha hagut morts?” El paio vivia a Can Puiggener, i diu: “No ho sé, alguna cosa he sentit a dir, però la veritat és que no ho sé.” Me'n vaig a veure què és el que passa i el vaig deixar esmorzant. Penses: “Hòstia, és molt fort, això!” No vaig haver de caminar ni 400 metres per arribar al mig del mogollón. Allà hi havia hagut una mortaldat impressionant. Com que no havien començat les classes de la universitat, molta gent ens vam apuntar com a voluntaris. A la nostra colla ens van destinar a Los Rosales, a Sant Quirze, a desenterrar els animals ofegats: gossos, sobretot porcs, gallines i bestiar que estaven mig coberts de fang, per poder-los enterrar en clotes amb calç viva perquè no hi hagués perill d'infecció.
Això ho va organitzar l'Ajuntament?
No ho sé, sé que em vaig presentar com a voluntari a la plaça Marcet, a la Casa de la Caritat; t'enrolaven, et destinaven a un camió i t'enviaven allà on fos. Ara, aquesta imatge del capellà fotent-se el tec quan a la nit en aquell barri hi havia hagut no sé quants morts... A Can Puiggener hi havia hagut molts morts, i que el paio a quarts de deu del matí encara no ho sabés i després digués: “Escolta'm, si en saps alguna cosa, digues-m'ho directament.” Que el donin pel sac!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Forcadell demana al TS que s’inhibeixi en favor del TSJC i suspengui el termini per presentar l’escrit de defensa

Barcelona

El Govern reclama la revisió del document de traspàs de la gestió de Rodalies signat fa 9 anys enrere

Barcelona

Sánchez demana a Casado que sigui “seriós” i “compleixi” el pacte del CGPJ

Madrid

Rufián, expulsat del ple del Congrés després d’una dura picabaralla amb Borrell

Madrid
En directe
Parlament

Torra reivindica que la lluita contra la corrupció és una prioritat del govern des del primer minut

Barcelona
En directe
Congrés dels Diputats

Andalusia, Bankia i els valors constitucionals, en el ple del Congrés d’aquest dijous

Barcelona

Un autobús de Cs recorre Madrid en contra dels indults amb la imatge de Junqueras somrient

Barcelona

Marchena es tria per jutjar l’1-O

madrid
POLÍTICA

“La nova llei incentivarà la reparació a les víctimes del franquisme”

BARCELONA