“Els catalans no esperaven una repressió tan dura”

Sempre han mostrat molt bona predisposició. Necessitaven ordenar l'arxiu perquè no estava informatitzat i els expedients estaven apilats. Nosaltres els hem encapsat, hem instal·lat correctament tota la documentació i hem creat una base de dades. Ara la documentació es pot consultar ràpidament.

Sí, però és que hi ha un tant
per cent molt alt d'executats
en pobles. Sovint els procediments començaven per denúncies d'un veí a l'altre. Això fa que hàgim d'anar amb compte.

Hi havia gent que es podia imaginar que si delatava el veí per haver actuat d'una certa manera en un moment determinat el règim potser el premiaria.

Hi ha uns 78.000 represaliats, més de 4.000 dels quals són condemnats a mort, però al final són més de 3.000 els executats, perquè es commuten força penes. És cert que són milers de persones, però si mirem el percentatge en relació amb els represaliats no és elevat. La repressió és molt dura entre el 1939 i el 1945. Els centres penitenciaris estaven col·lapsats. A banda, hi havia penes econòmiques. Les garanties que tenia una persona que anava a un consell de guerra eren poques, ja que els defensors, sobretot fins al 1944-45, havien de ser militars i els jutjats no els podien triar.

Un o dos dies abans. Les garanties per fer una bona defensa eren escasses. Tot i això, i malgrat que la repressió va ser molt dura, en un 40% dels casos el jutjat és absolt sense declaració de responsabilitats. També hi ha sobreseïments, perquè el jutjat s'ha exiliat o no el troben.

Sí, és clar. Així s'estén el missatge de la por; qualsevol pot anar a judici. Els catalans no comptaven que la repressió fos tan dura. Molts s'exilien perquè havien tingut responsabilitats durant la República, però molts altres creuen que encara que haguessin estat afiliats a un partit o a un sindicat potser no els represaliarien, però no va ser així.

Exacte. Alguns dels judicis comencen a instàncies del mateix ajuntament o de la policia, i d'altres per la denúncia d'una altra persona. Llavors hi havia qui pensava que si l'informe venia del seu ajuntament podia estar tranquil perquè ell no havia fet res. L'informe de l'Ajuntament, però, és calcat al de la Falange...

Era una manera d'accelerar la repressió. Podia passar que la vista oral, la fase sumària de recollir dades, es fes en un sol dia. Es jutjaven de cop vint o vint-i-cinc persones que no tenien res a veure, que eren de diferents localitats i se'ls acusava
de diferents delictes.

Això s'hauria de mirar cas per cas. Hi havia procediments que es tancaven perquè no trobaven la persona, però si la localitzaven obrien un nou expedient.

Hem de pensar que no. Hi ha diferents estudis, fins i tot el de Solé i Sabaté, que es plantegen què hauria passat si la Segona Guerra Mundial hagués acabat d'una altra manera? És a dir, si haguessin perdut els aliats. A partir del 1945, el règim es vol obrir i busca ser reconegut internacionalment. Quan ho aconsegueix s'acaben les condemnes a mort que es reprenen al final del franquisme.

Així com s'hauria de fer amb el judici sumaríssim contra Companys, s'haurien d'anul·lar aquestes sentències i fer un acte protocol·lari d'homenatge a les persones perseguides i represaliades. Seria positiu.