En crisi permanent

Després de dècades d'hegemonia als grans ajuntaments, l'assoliment del govern de la Generalitat gràcies a Pasqual Maragall el 2003 va permetre al socialisme català concentrar tot el poder polític a Catalunya durant set anys. Però la profunda desafecció amb Espanya que va suposar la sentència de l'Estatut i l'ensorrament simultani de l'experiència del tripartit el 2010 han situat en crisi permanent l'espai ideològic i polític que durant anys van aglutinar els socialistes.

El PSC va ser la primera víctima del fet que el dret d'autodeterminació se situés al centre del debat polític, però el rumb independentista imposat ara per CDC i ERC en el si de la coalició Junts pel Sí ha causat la primera crisi a Moviment d'Esquerres (MES), la formació nascuda de l'escissió del PSC que aglutinava la majoria d'exconsellers. El PSC ha superat aquest debat suant sang, però la sotragada d'aquesta setmana demostra que el partit està lluny de ser una bassa d'oli.

La primera aposta intel·lectual per la independència per part del PSC sorgit de la Transició va néixer com una flor que no fa estiu el 1999 amb el llibre del filòsof Xavier Rubert de Ventós. Però va arribar a l'inici de l'època daurada del PSC, que va assolir el govern del país després de 23 anys d'oposició i amb un Maragall amb la mirada posada en una reforma federal d'Espanya i un Zapatero (PSOE) receptiu. El fracàs de la reforma de l'Estatut va tirar per terra l'esperança, i el primer símptoma, aïllat, va ser l'acceptació per part de Ferran Mascarell de la conselleria de Cultura en el nou govern convergent d'Artur Mas.

Després de la derrota del 2010, la marxa de Montilla, però també d'exconsellers com ara Antoni Castells, Joan Manuel del Pozo i Carme Figueras, a més de caps del partit com ara José Zaragoza i Miquel Iceta, va obrir les portes al sorgiment de l'anomenat Nou PSC, que va pilotar Pere Navarro. L'exalcalde terrassenc pretenia superar les diferències de les històriques “dues ànimes” del PSC amb una executiva controlada encara pels capitans metropolitans, però ampliada a molts noms de futur com ara Laia Bonet, Jaume Collboni, Núria Parlon, Rocío Martínez-Sampere, Joan Ignasi Elena, Eva Granados, Fabián Mohedano, Esther Niubó, Ferran Pedret i Iolanda Pineda.

Però CiU va sacsejar el panorama polític amb l'aposta pel dret a decidir a través d'un referèndum en la campanya del 2012. A contrapeu, el PSC el va incloure en el programa electoral, però Ernest Maragall va abandonar el partit i va fundar Nova Esquerra Catalana (NECat). Els maragallistes del PSC van quedar sense Maragall, després de la sortida per la porta del darrere que havia significat la seva marxa com a candidat el 2006. També Nadal i Tura van ser apartats el 2012.

Al Congrés, els socialistes catalans havien donat suport a una moció sobre el dret a decidir amb la dissensió de l'exministra Carme Chacón, i el PSOE havia forçat la renúncia de l'eurodiputada Maria Badia per denunciar les amenaces d'una intervenció armada a Catalunya fetes per Vidal-Quadras i militars espanyols. Passada la ressaca postelectoral en què el partit tornava a retrocedir, el Nou PSC va virar un cop més, i el 2013 Navarro va signar amb Pérez Rubalcaba (PSOE) la Declaració de Granada, un compromís explícit per la reforma federal. El PSC es va oposar a la consulta unilateral prevista pel 9-N del 2014 i la contestació interna ja era imparable.

Desenes de regidors i alguns centenars de militants van abandonar el PSC. Amb els corrents sobiranistes Avancem i Agrupació Socialista en el si del partit i el nomenament de l'exconseller Nadal com a president del Pacte pel Dret a Decidir de Girona, la mà dreta de Navarro, Antonio Balmón, va convidar els crítics a marxar del partit. Es va obrir un expedient a Mohedano per haver assistit a un acte d'ERC, amb la qual la NECat d'Ernest Maragall es va presentar a les europees. Ja l'any passat, l'alcalde de Lleida va renunciar a l'escó per no haver de trencar la disciplina de vot sobre el 9-N i Elena, Geli i Núria Ventura van ser suspesos de funcions per no haver-la respectat. Mohedano va acabar expulsat de l'executiva, i Elena i el cap del grup municipal a Barcelona, Jordi Martí, van abandonar el partit a l'estiu, coincidint amb la dimissió de Navarro al capdavant del PSC, cansat de ser contestat internament i públicament. Els capitans metropolitans que l'havien portat a la direcció el deixaven caure ara.

Davant la negativa de Parlon a succeir-lo tot i tenir el consens de les veus públiques, el partit va recórrer a Miquel Iceta, que va situar Parlon i l'experimentada Assumpta Escarp al seu costat. El lideratge indiscutit d'Iceta, però, no va evitar la marxa, a finals d'any, dels exconsellers Geli, Castells i Del Pozo, que van participar en la creació del nou partit sobiranista Moviment d'Esquerres (MES), al qual es va integrar NECat.

La marxa dels sobiranistes va aplanar el camí cap a la calma al PSC, que, tot i perdre quatre diputats més, ha resistit com a tercera força política. Però l'exconseller i cap tarragoní del partit, Xavier Sabaté, no repetia, disconforme amb l'abandonament del dret a decidir.

Les diferències es traslladaven ara a MES per l'estratègia de llista conjunta independentista de Convergència i ERC, a la qual el partit s'havia sumat. Abans de fitxar per Ada Colau, el portaveu de MES, Jordi Martí, ja havia advertit que una llista única amenaçava de malmetre l'objectiu majoritari del referèndum.

Efectivament, després del 27-S, només Maragall i Geli continuen a MES entre els exconsellers. Per Castells i Tura, s'ha agafat equivocadament el rumb independentista i s'ha renunciat al consens majoritari favorable al referèndum. Castells va abandonar MES ja a l'agost. Tura no ho va fer fins al primer cap de setmana d'octubre, després d'abandonar el PSC l'endemà del 27-S. Nadal havia deixat el PSC la vigília del 27-S, però no formava part de MES.

Tampoc al PSC tothom rema ja en la mateixa direcció, com ha demostrat l'exclusió de Pere Navarro de la llista electoral al Congrés. La llista de Chacón ha deixat fora l'exprimer secretari, que Iceta considerava de justícia que hi fos. Ferit, Navarro denuncia que cal renovar profundament les estructures de poder territorial del partit per evitar que continuïn manant alguns noms des de l'ombra. Parlon va renunciar a repetir al Parlament i va criticar el funcionament de sempre dels partits, també del seu.