Política

opinió

Algú ho havia de dir

Mentre ells intenten fer pinya, nosaltres decidim que no cal repetir la fórmula victoriosa del 27-S

No m'agrada gens el que està passant des del 27-S. Hi ha massa coses que em recorden el post 9-N, del qual tots vam sortir més que convençuts i després, en menys d'un mes, el partidisme més barroer ens ho va espatllar. Va costar més de deu mesos redreçar-ho i, quan crèiem que el 27-S havíem trobat la fórmula més adequada per avançar, ja hi tornem a ser. Cadascú a la seva i amb uns arguments que em tornen a fer sentir com si la política només fos per a quatre entesos (?) i la resta ens ho hem de mirar de lluny, deixant fer i sense molestar. Si hi hagués motiu per a la confiança, estic segur que la majoria ho faríem, més o menys de gust, però aquest procés ja va néixer al marge dels partits, els ha portat a situacions límit de les quals difícilment se'n sortiran sense grans transformacions –desaparició inclosa en alguns casos– i, durant el procés, la majoria han anat mostrant les seves mancances i estan defensant la barraqueta tant com poden, encara que sigui posant el procés en risc. No tenim motius per ser confiats, perquè cada vegada que el procés ha estat exclusivament en mans dels partits ha trontollat i de quina manera.

A vegades, cal mirar les reaccions dels adversaris per arribar a mesurar la importància del que hem fet. Primer ens van dir que havíem perdut les eleccions però després, quan la majoria independentista proposa una declaració com la que ja coneixem, es disparen les seves alarmes i en parlen sense embuts. No sé si els hem agafat a contrapeu perquè s'havien cregut la seva anàlisi dels resultats del 27-S o perquè estan valorant fins a quin punt podem haver comès un error important, però la veritat és que els partits espanyols que defensen que res canviï (PP, PSOE i C's) han corregut a sortir en defensa de la unitat d'Espanya, aparcant les seves diferències purament electorals. D'això se'n diu sentit d'estat.

És evident que nosaltres estem molt lluny de tenir una mica d'aquest estrany sentit. No hi estem acostumats. Ens és aliè. Mentre ells intenten fer pinya, nosaltres decidim que no cal repetir la fórmula victoriosa del 27-S ni cal anar per feina fent el que la majoria dels països del nostre entorn farien a l'hora de formar govern en situacions límit. Uns escullen les batalles on participen, com si tot això fos un joc de posicions, d'altres sembla que no tinguin pressa i prefereixen desgastar el soci incòmode i d'altres creuen que entendrem la seva jugada de mestre d'escacs, per anar a guanyar un parell de diputats més el 20-D, com si la cosa vingués d'un parell de més o de menys. A Madrid sempre serem minoria i ara no hi anem a condicionar el futur govern d'Espanya... o algú encara creu que aquest és el camí? Com que no em puc creure tanta ingenuïtat, què hi ha al darrere d'aquesta decisió d'anar per separat a Madrid?

Els savis que han dissenyat aquesta estratègia han tingut en compte els riscos d'aquesta decisió? Als plats de la balança tenim, en un, treure un parell de diputats més i que potser la suma de CDC i ERC guanyi les eleccions per continuar difonent un missatge de consum intern –l'independentisme torna a guanyar les eleccions a Catalunya– quan els missatges que ara valen són els de consum extern. En l'altre plat de la balança tenim el risc que C's sigui la força més votada a Catalunya, que els mitjans espanyols i una part important dels mitjans d'arreu del món diguin que som un país esquizofrènic i que ara guanyen uns i un altre dia, els contraris, i acabin no prenent-nos seriosament i, sobretot, tindrem una important davallada de vots independentistes, ja sigui perquè uns pensin que a Madrid, en aquests moments de la pel·lícula, ja no hi hem d'anar a fer res, perquè uns altres hauran entrat en crisi pensant que ja tornem a anar desunits i que així no arribarem enlloc i encara uns altres, que diran que ells no voten CDC ni ERC perquè no ho han fet mai i no se'n refien. D'això se'n diu no tenir sentit del ridícul. I sense sentit d'estat ni del ridícul, què hem d'esperar?

Doncs em temo que el pitjor. Ens deu agradar el fang i tocar fons, per tornar a aixecar el vol i creure que, mentre ens enlairem, mentre volem, som els millors. Potser estem condemnats a allò que el camí sigui llarg, que siguem vells quan fondegem l'illa, rics per tot el que haurem guanyat durant el bell viatge i sense esperar que et doni més riqueses.... Doncs jo em rebel·lo! Vull polítics amb sentit del ridícul i amb sentit d'estat! Vull que anem junts a Madrid, si hi anem a fer el mateix, i vull que tinguem govern com més aviat millor, per començar a treballar de valent de l'única manera en què som invencibles: units i decidits!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Comencen les Marxes per la Llibertat

Els CDR criden a mantenir la mobilització i exigeixen al Govern que desobeeixi

Almenys 25 detinguts a Catalunya pels aldarulls: 13 a Tarragona, 8 a Lleida, 3 a Barcelona i 1 a Sabadell

Bèlgica reclama a Llarena una traducció de l’euroordre

Brussel·les

“La lluita pel dret a la protesta s’inicia ara”

barcelona

Puigdemont reclama la restitució com a diputat

Barcelona

JxCat i ERC deixen a Torra la resposta a la sentència

Barcelona

Rebuig del món local a la condemna independentista

barcelona

La sentència, en portades de diaris d’arreu del món

barcelona