“La capacitat de sorprendre del govern espanyol tendeix a l'infinit”

Una mica més de mil vuit-cents.

Un 70%. Perquè la resta, l'altre 30%, cosa que ens ha sorprès agradablement, és gent que no ve de cap filiació política. I el denominador comú d'aquests nous sol ser que tenen alguna vinculació amb Òmnium, amb l'ANC o amb alguna organització similar. Gent, per tant, sensibilitzada amb el procés.

Els ho hauria de preguntar a ells. El que nosaltres teníem molt clar és que els principis fundacionals d'Unió, l'any 1931, són els nostres. UDC es crea perquè hi ha gent que no se sent còmoda en els seus partits tradicionalistes i a la Lliga, especialment, perquè els seus decideixen no defensar l'Estatut. Miri quina casualitat que al cap de tants anys es crea Demòcrates perquè una part de la direcció d'UDC defensava no estar al costat del procés sobiranista.

No. Massa sovint en política es fan coses amb una intenció determinada i es diu que és casualitat. No, no és cap casualitat. Ho vam fer ahir perquè ens
sentim hereus, com li he dit, d'aquella Unió dels anys trenta. Algú podria interpretar que el que fem és refundar aquell esperit de l'any 1931.

No.

No hi estic d'acord. Jo expressava el que pensava, i em sembla que no era un pensament meu, personal, exclusiu. No era un tema personal. En tot cas, representava una manera de pensar.

Evidentment era una metàfora. Era trencar amb una manera de fer, no només d'Unió sinó d'altres partits tradicionals. Trencar aquesta relació mal entesa entre els partits i el poder. Els partits no poden fer de lobbies d'interessos particulars. No és una bona pràctica els nivells d'endeutament dels partits. I amb això també hem de trencar. Per això Demòcrates té prohibit endeutar-se.

Els bancs són un element indispensable per al desenvolupament d'un país. Però els partits no s'han d'endeutar. Perquè els bancs estan assumint uns riscos que no han d'assumir, i juguen amb els diners dels seus dipositaris. Els partits han de poder funcionar a través dels seus propis recursos i a través de les subvencions públiques.

El que tenim són afiliats, que en diem voluntaris quan la majoria de partits en diuen militants, és cert. Però hi ha una gran diferència, i és que els drets i deures dels voluntaris no van lligats al fet de pagar cap quota. Poden fer aportacions? Sí, però voluntàriament. Estar al corrent de pagament no ha de condicionar res. Ni això ni l'antiguitat, perquè també entenem que cal trencar amb la idea que els partits són com un club de futbol. Un voluntari pot col·laborar amb el Partit Demòcrata durant un temps i durant un temps pot decidir que no; i, si ho vol, tornar. I això no ha de ser cap drama. I ara als partits actuals això sembla un drama.

Un partit ha de ser un instrument per organitzar persones amb una ideologia determinada perquè, entre altres coses, es puguin presentar a processos electorals. I hi ha d'haver molt colideratge, no només en l'àmbit nacional sinó en tota l'organització, que ha de ser plana i participativa. Hem d'evitar les estructures de partit.

Jo no li parlo d'ideologia sinó de model, d'estructura. No és una qüestió de si la CUP ho fa així o no. En els propers temps, jo crec que o tots els partits es transformen amb mecanismes d'aquest tipus o moriran. I espero que en un futur estat català això formi part de la normalitat de país. Vostè pot interpretar que s'assembla en estructura a la CUP, però jo li diria que s'assembla més al Partit Demòcrata dels Estats Units, al Partit Demòcrata danès, als socialistes radicals holandesos… Especialment al nord d'Europa les estructures dels partits han anat cap aquí. En el fons, el que estem debatent és: i a partir d'ara qui ha de liderar els partits? El partit o el càrrec electe? Doncs els càrrecs electes, perquè el partit ha de ser un instrument. Quantes vegades hem sentit dir que els regidors o els diputats estan a les ordres d'aquest partit o d'aquell altre? Doncs no. És el partit que ha d'estar a les ordres dels electes, que són els que han votat els ciutadans.

La millor manera era repetir l'experiència de Junts pel Sí.
El repte que tenim és tan gran que requereix unitat civil i política. Però això no ha estat possible. I dins d'aquesta panorama Demòcrates hem considerat que la millor opció era no presentar-nos per separat, per no fracturar encara més el vot independentista, i anar en coalició amb CDC i amb d'altres. I ho hem decidit després d'haver fet una consulta interna, a tots i cadascun dels afiliats.

De cap manera. No té res a veure. CiU era una coalició pre i postelectoral. Això és simplement una coalició electoral i per només per a aquestes eleccions. Probablement si fes cinc anys de la fundació de Demòcrates les coses serien diferents.

La nostra voluntat és ser un partit consolidat i que es presenti a les eleccions. Esperem que les primeres en què passi siguin les municipals. La voluntat és presentar-nos-hi com a Demòcrates. Això d'ara és excepcional, com ho és el moment històric que viu el país.

Sí. Però el més important de l'acord és que tindrem coresponsabilitats en la llista, en la campanya, i participació directa i amb veu i vot. I que se signarà un codi ètic.

No és això. Aquest és un principi que ens imposem nosaltres mateixos de sortida. Hem de trencar amb tot el que ha estat irregular en els partits, tot. I això és compartit amb CDC.

Una part molt important d'haver arribat fins aquí descansa en la figura i el lideratge del president. Una part important de la decisió de fer coalició amb CDC a les eleccions del 20-D em sembla que és també de suport al president. És un dels actius més importants. El procés d'independència no té marxa enrere, tant si tenim govern com si no. Anirem més de pressa o més a poc a poc, però no té marxa enrere. És un gran moviment de baix a dalt importantíssim.
I no em plantejo que Mas no sigui president ni com a hipòtesi. És massa transcendent el que tenim entre mans, els 72 diputats independentistes, per no arribar a un acord en aquest procés. I una part és el lideratge de Mas, en l'esquema que sigui.

No. Seria un escenari on hauríem perdut alguna ploma pel camí. I no ens ho podem permetre.

No vull fugir d'estudi, però
penso que aquí no hi ha uns diputats de Junts pel Sí i uns diputats de la CUP. Va ser un plebiscit, i el que hi ha són 72 diputats independentistes, des d'anticapitalistes fins a conservadors. La lògica és arribar a un acord d'investidura. És del tot necessari.

No. El que dic és el que dic. I és que allò rellevant és el resultat final. Que fem els 72 diputats, més enllà del missatge que puguem traslladar en el primer debat d'investidura. L'important serà el resultat final, que serà una decisió de coresponsabilitat dels 72 diputats.

El que hi ha ara, com li deia, són 72 diputats independentistes.
I aquests 72 diputats s'han de poder expressar sobre el que anem a fer. I un cop definit i expressat, és a partir d'aquí que, per poder-ho tirar endavant, s'escull un govern. A mi em sembla que el procés és del tot coherent.

La capacitat del govern espanyol de sorprendre tendeix
a l'infinit, com es diu en matemàtiques. Llastimosament,
segueixen un esquema amb molt poc sentit democràtic que tendeix sempre a complicar les coses també fins a l'infinit. La situació preelectoral segurament ho agreuja, però és llastimós.

No. Perquè són partits que tenen un marc de referència espanyol, i que defensen l'unionisme. Des d'aquest punt de vista ells són coherents.