L'Estartit i olé!

L'exposició Souvenir: la memòria en els objectes, que encara es pot veure a la sala d'exposicions de l'EMD de l'Estartit fins a finals de mes, és el recull d'una bona colla d'objectes que escauen perfectament al concepte souvenir i que són usats per als impulsors de la mostra com a excusa per resseguir, amb un caràcter més il·lustratiu que rigorós, l'evolució del visitant de la població al llarg del segle XX. Els objectes que s'han emportat els visitants cap a casa després de les vacances durant molts anys poc han tingut a veure amb l'objecte que havia de convertir-se amb fetitxe relacionat amb aspectes culturals i paisatgístics de la zona. Als cartells orientadors de la poca pretensiosa i alhora divertida exposició, s'afirma que el souvenir es pot explicar a partir de dos conceptes: el de nostàlgia i el de fetitxisme, precisament perquè el souvenir exemplifica el lloc visitat i, fins i tot, se li atorga el poder màgic de transportar-nos de nou als indrets que ens ha de recordar.

La visió que s'emportaven els forasters cap a casa i que ara entenem molt esbiaixada permetia convertir en record el vestit de flamenca i el desubicat barret de mexicà –per cert, souvenir habitual als anys setanta i vuitanta del segle passat i que falta en aquesta exposició, diguem-ne, peculiar. El recull d'objectes és fàcil que arrenqui somriures a visitants de més de 50 anys i expressions d'incredulitat a visitants més joves. Postals, la portada d'un disc de vinil titulat Vacaciones en Estartit... y viva España, un recull d'èxits poc nostrats, de Manolo Escobar, Los 3 Sudamericanos i Los Romeros i dos maniquís amb vestits per a mainada, són alguns dels objectes recollits. Més enllà del folklorisme, desubicat per als nostres ulls, l'exposició permet repassar l'interès dels primers “banyistes més que estiuejants”, el primer creixement dels anys vint i, sobretot el boom dels anys cinquanta, “el ramat turístic”, que ja no va tenir aturador, amb la posterior implantació de fondes i el primer hotel. Era un “Estartit humil, sense pretensions”, tal com descrivia Eugeni Alòs, el 1999.