“Amb el PP és normal que creixi l'independentisme”

Que és urgent que les farmàcies cobrin, que fa quatre mesos que no estan cobrant i que, malgrat tot, dispensen els medicaments. I que cobrin els hospitals. En definitiva, que no siguem els catalans els qui estiguem pagant la picabaralla de la dreta catalana amb la dreta espanyola. Perquè estem veient coses insòlites.

La llei d'estabilitat pressupostària del 2012, que és la que permet que l'Estat intervingui financerament la Generalitat, la van aprovar el PP i CiU, no pas el PSC. I el FLA el va aprovar el PP amb l'abstenció de CiU. I no pas el PSC, que va advertir del que podria passar. Aquesta picabaralla no l'haurien de pagar els catalans.

Les bravuconades de Montoro són conegudes. Quan es tracta de Catalunya eleva el pistó, això ja ho sabem. Però també li dic que dilluns vaig passar vergonya quan el segon del conseller Mas-Colell aconsellava als farmacèutics que posessin espelmes i resessin si volien cobrar. Ni barbaritats d'un cantó ni barbaritats de l'altre.

El veig atrapat per la situació. Com aquell jugador que ja ha perdut totes les fitxes. Aferrat a la taula. Ha perdut les de CiU, les de CDC, i ara intenta que la propera mà li surti millor. Però les fitxes amb què juga són les empreses catalanes, les famílies, la prosperitat dels nostres fills... Ha d'aixecar una mica el cap i adonar-se que està creant més problemes que no pas aportant solucions. I és que potser és el moment de marxar...

Com a primer secretari, té l'estima de tot el partit. El comitè electoral li va proposar ser el cap de llista al Senat. El que passa és que ell no ho va acceptar i a tot el PSC li va saber molt de greu. Però és un polític amb molt de valor que segueix en actiu amb el qual espero i confio, igual que amb Miquel Iceta, de continuar treballant. Generalment hi ha més caps que barrets, i això també passa en les llistes electorals.

Tenim un president del govern, ara mateix en funcions, que és el cap d'un partit polític que té fins a 9 seus embargades per casos de corrupció, que té la família fundadora del partit amb un peu a la presó, que ha estat causant de l'empobriment social de Catalunya, que ha estat brutal, i finalment que ha dividit la societat en dues parts, quan el treball per la cohesió social d'aquest país ha estat importantíssim per part de tothom. Jo crec que això simplement és un dibuix del fracàs que s'ha anat veient a les urnes. Eren unes eleccions autonòmiques. Ell les va convertir en un plebiscit, i el plebiscit l'ha perdut; i continua aferrat a la taula del joc dient que el plebiscit l'ha guanyat. Fins i tot si ho mirem en escons, no tenen majoria ni per decidir el síndic de greuges ni per modificar l'Estatut d'Autonomia, i sí la pretenen tenir per a una ruptura brutal de Catalunya amb la resta d'Espanya, fora de la llei nacional i de la llei internacional?

Si fins i tot la CUP, en les primeres declaracions que va fer la nit electoral, va dir que el plebiscit s'havia perdut. No es pot decidir la independència de Catalunya amb una majoria tan mínima com té.

El que diuen les enquestes és que hi ha dos possibles presidents del govern d'Espanya després del 20 de desembre: és el continuisme de Rajoy, que vol dir continuar amb les retallades socials i amb l'immobilisme pel que fa a Catalunya, perquè no volen veure res de tot això, o un canvi. I aquest canvi significa enfortir el nostre sistema de benestar social en una reforma constitucional, blindar-lo en la Constitució, i sobretot suposa un canvi respecte a Catalunya. Primer, de diàleg, d'acord, de negociació, de pacte i de tornar a votar els catalans.

Totes. Nosaltres al 2006 ja vam intentar una nova solució. L'Estatut d'Autonomia ja tenia molt temps i sabíem que, en una societat nova, calia una nova relació amb la resta d'Espanya, i vam treballar un Estatut que primer va aprovar el Parlament de Catalunya, que després vam acordar a les Corts espanyoles, que després vam acordar amb CiU, que va anar a referèndum dels catalans, que vam aprovar de forma massiva i que va entrar en vigor sense cap problema durant quatre anys.
A l'altre costat hi va haver un PP que, des del primer dia, va boicotejar per terra, mar i aire aquella solució. Amb falques a les ràdios, que semblava que no haguessin vingut mai a Catalunya, dient que no deixàvem parlar en castellà. Va arribar a dir el senyor Acebes que l'Estatut d'Autonomia de Catalunya “lo tutelava ETA”. La meva pregunta és: “Molt bé, vostès van voler boicotejar la solució a què havíem arribat amb un acord ampli. I el pla B quin era? El xoc de trens?” Per tant, el moment que vivim no té un responsable únic, com vol el PP. En té dos: Artur Mas i Mariano Rajoy.

L'oposició fa canviar molt. Quan un està a l'oposició s'adona que no pot estar fora de joc de tot. La llei fonamental de Bonn, la Constitució alemanya, ha estat canviada una cinquantena de vegades. La nostra, només dos cops i fa quaranta anys que està en vigor.

No crec que s'arribi tard. Les enquestes parlen d'un 70% de catalans que encara sentim el que s'anomena pertinença dual. I la segona cosa que constaten és que més del 50% vol una negociació i un nou acord. Jo crec que aquest acord es diu estat federal, que no pas per casualitat és la forma d'estat més estesa del món; ho és perquè és capaç de fer un vestit juridicoconstitucional que s'ajusti a les circumstàncies d'un país.

Que ha crescut és evident. I amb el PP és normal que creixi. Ells juguen a això. Per això crec que mereixen, per irresponsabilitat, que el dia 20-D Catalunya els faci fora amb la resta d'Espanya

Clar.

És molt senzill. Jo no vull votar trencament, jo vull votar acord. I aquest és el meu fil conductor, que es diu cohesió i es diu convivència. Per què són diferents aquests països? Perquè, entre d'altres, Gran Bretanya està basada en un tractat internacional i no en una Constitució.

No m'ha entès bé. Tracto de posar en valor el que hem conquerit. Crec que no es pot fer un trencament amb la legalitat vigent per declarar la independència de Catalunya com estem vivint. Ara, la pregunta és: Per què no com ha succeït a Escòcia i al Quebec? I la resposta és perquè les regles de joc d'aquests països i les nostres són diferents. Gran Bretanya era a través d'un tractat internacional on ells mateixos van acordar aquesta possibilitat. Al Quebec la Constitució no deia res en aquell moment, però el ministre de Relacions Intergovernamentals ja es va encarregar d'aprovar una llei de la suficiència i la claredat. I aquí, l'any 1978 vam establir tots plegats unes regles de joc que ara una sola part no pot trencar unilaterlament.

Però les dues parts, què diuen? Una diu que trenca sí o sí, i l'altra diu que no es poden trencar les regles de joc unilateralment. La regla de joc es diu Constitució espanyola, que, per cert, on més va ser votada va ser a Catalunya. Per tant, vostè entengui que quan els governs d'Espanya diuen que estan disposats a fer reformes i que Catalunya les torni a votar, el que no pot ser és que una part digui que no li convenen aquestes normes, que les trepitja, que no acata els tribunals. Perquè la democràcia és llei. Fora de la llei és la selva. I això és el que no convé ni a Catalunya ni als catalans.

I avui hem constatat que allò només va ser una estratègia pel trencament. Jo vaig ser de les primeres que va dir-ho. De dret a decidir, res de res. Allò era una estratagema orquestrada pel trencament. I, per tant, aquí estem.

Jo el que li dic és que hi havia partits polítics, juntament amb el PSC, que van creure que això anava d'una altra cosa i, en realitat, anava del que anava, anava del trencament. I anava de no voler dialogar, i no voler acordar sinó de voler trencar.

Això ho diu la sentència. Jo la vaig traduir i vaig fer un informe. Stéphane Dion, el ministre canadenc que ha vingut molt a Catalunya, sempre recorda que els plebiscits s'han de fer quan se sap que hi ha una majoria del 90% a favor. Si no, produeixen el trencament del país i, a més, no s'acaba mai, no es dóna mai per tancada la qüestió fins que surt el “sí”. Miri el cas del Quebec i miri també el d'Escòcia. El que tractava de dir és que els plebiscits es fan quan es veu que el gros d'una societat, un 90%, vol un canvi molt clar de les circumstàncies, i això no és el que passa a Catalunya.