Tarradellas a la Unesco

L'any 1955 l'eminent científic català August Pi i Sunyer va rebre un important reconeixement de la Unesco, el conegut com a premi Kalinga, creat per reconèixer el treball de grans divulgadors científics. Pi i Sunyer, membre de l'IEC i fundador de la Societat Catalana de Biologia, militant i diputat republicà, havia col·laborat amb la Mancomunitat i amb la Generalitat republicana i, per tant, marxà a l'exili l'any 1939, i va desenvolupar la seva activitat científica a Caracas a partir del 1940. Això aviat presentà un greu dilema diplomàtic i protocol·lari quan, a l'hora de preparar la cerimònia de lliurament del premi a la Unesco, el guardonat hi exigí la presència del mateix president de la Generalitat a l'exili, Josep Tarradellas, objectiu que finalment va aconseguir. Posteriorment, el president Tarradellas recordaria: “En tots els actes que la Unesco va celebrar en el lloc d'honor hi havia Veneçuela i Catalunya, mentre que el delegat de l'Espanya franquista es trobava, com ànima en pena, al mig del públic...”

Aquest fet, poc conegut, ens ajuda a comprendre l'especial relació de Catalunya amb aquesta institució que, aquests dies, celebra el setantè aniversari. I és que és del tot lògic que el nostre país, que es defineix en gran part per una identitat fonamentada en la seva llengua i, per tant, en la seva dimensió cultural, hagi volgut mantenir una relació directa amb aquesta institució des de la seva fundació. Ja als anys cinquanta l'il·lustre jurista Francesc Maspons i Anglasell considerava la Unesco el màxim exponent dels valors humanistes. Des d'aleshores, la societat catalana s'ha bolcat en un organisme el nom complet del qual és Organització de les Nacions Unides per a l'Educació, la Ciència i la Cultura. I ho ha fet amb una densa i vibrant xarxa d'organitzacions de la societat civil i del món acadèmic repartides per tota la geografia del Principat: dotzenes de centres, clubs i associacions Unesco, biblioteques i escoles associades o càtedres Unesco. No deu ser casual que fos precisament a Catalunya on es va crear la primera d'aquestes càtedres, l'any 1989.

Aquest interès de la societat s'ha traduït també en l'àmbit institucional, i la relació amb aquest organisme ha estat una de les prioritats transversals de l'acció exterior de tots els governs de la Generalitat des del retorn de l'exili el 1977. Des de l'exposició feta a la seva seu, a París, l'any 1981 amb el títol La Catalogne aujourd'hui fins a l'actual Memoràndum d'Entesa signat entre ambdues institucions pel president Artur Mas i la directora general Irina Bokova el 2013, i que ha permès el primer destacament d'experts de la Generalitat i la col·laboració directa amb projectes específics.

Una altra dimensió igualment rellevant és la dels catalans que han deixat una empremta en la història de la institució durant aquestes set primeres dècades d'història. Per motius d'espai en destacaré només dos: el doctor Pere Bosch i Gimpera, que en fou el cap de la divisió de filosofia i humanitats des del 1948 fins al 1952, i el professor Federico Mayor Zaragoza, que va capgirar la institució, i el pas del qual –com a director general adjunt del 1978 al 1981 i com a director general del 1987 al 1999– encara és avui enyorat al Palau de la Unesco, a la plaça de Fontenoy. Lloc on, per cert, es pot admirar una altra petjada catalana, els magnífics Murals del Sol i de la Lluna, de Joan Miró i Josep Llorens Artigas, que des del 1958 decoren la seu principal per encàrrec de la mateixa institució.

Avui, malgrat els seus clarobscurs, la Unesco i els seus valors constituents continuen sent una referència en àmbits com ara el de la diversitat cultural, l'educació en les seves múltiples vessants, el diàleg intercultural i la tolerància, o la sostenibilitat en la ciència i la cultura. Sense oblidar que, tal com explicita el preàmbul de la seva constitució, el seu paper fundacional és: “Que, atès que les guerres neixen en la ment de les persones, és en la ment de les persones on han d'edificar-se els fonaments de la pau.” Una missió avui més necessària que mai.