Turquia té sort

En la diplomàcia neootomana del ministre d'Afers Estrangers turc, Ahmet Davutoglu, que pretén aconseguir el renaixement de l'antic imperi otomà, i en l'acostament de Turquia als països turcmans de l'Àsia Central i el Caucas, hi ha la clau per comprendre per què les forces aèries turques van abatre un avió de l'exèrcit rus quan atacava posicions rebels al nord de Síria. Davutoglu creu que Turquia ha de tenir un paper destacat en la geopolítica d'Àsia, de l'Azerbaidjan al Tadjikistan, i això els enfronta directament a tres grans gegants: Rússia, l'Iran i la Xina.

A la frontera del sud, el problema sempre ha estat la guerrilla kurda del PKK. Els kurds, que van perdre la possibilitat de tenir un estat per la no-implementació del Tractat de Sèvres entre França i l'imperi otomà el 1920, no han parat mai la lluita contra l'ocupació turca del seu territori. Ara és a la regió autònoma de Rojava, als territoris kurds al nord de Síria, on les guerrilles kurdes són un problema per a Turquia. A l'agost va atacar les posicions kurdes a Rojava, en unes maniobres militars que tenien com a objectiu teòric Estat Islàmic (EI), però que en realitat van servir per bombardejar i debilitar els bastions de les milícies kurdes.

Les milícies turcmanes que lluiten contra l'exèrcit sirià tenen el suport de Turquia. Són molts els turcs que lluiten en aquests grups armats. El més conegut, Alpaslan Celik, el comandant que va afirmar davant les càmeres que els seus companys havien matat en l'aire els aviadors russos que s'havien llançat en paracaigudes. Celik és un ciutadà turc militant del grup feixista Llops Grisos. L'objectiu d'aquests grups armats és mantenir oberta i sota control la línia fronterera occidental turcosiriana, prop de la ciutat de Gaziantep, i poder transferir armes, petroli i combatents entre EI i Turquia. Precisament eren les posicions d'aquestes tropes turcmanes les que l'aviació russa estava atacant quan Turquia va abatre l'avió rus i va crear així l'incident directe més greu entre l'OTAN i Rússia des de la crisi dels míssils a Cuba en plena guerra freda.

A Erdogan, el turc, li surten bé totes les jugades. L'estiu passat va crear la crisi dels refugiats sirians a Europa i va aconseguir que la UE no li critiqués la repressió contra els kurds de Turquia i la connivència amb els gihadistes d'EI. Repeteix les eleccions i les guanya després d'una campanya plena d'irregularitats i de violència per part de la policia i de l'exèrcit i de milers de detencions d'opositors. I ara aconsegueix el suport de l'OTAN a la seva deriva militar amb l'atac directe a les forces aèries russes, que tenen en Baixar al-Assad l'únic aliat del Kremlin al Mediterrani.

Els recents atemptats de París, comesos per ciutadans francesos, han obert la porta a la intervenció militar de totes les potències a Síria. Hollande, el president de França, parla de gran coalició internacional, però la realitat és que cada potència juga el seu propi joc. L'objectiu són els camps de petroli del nord iraquià, de fàcil extracció i gairebé inexplotats des del començament de la guerra, el 2001, i que ara són en mans d'EI. França i els EUA lluiten contra Al-Assad; l'Aràbia Saudita, Qatar i Turquia, amb els islamistes; l'Iran i Rússia, a favor del president sirià en una guerra de tots contra tots. I els kurds, els únics que combaten contra EI en primera línia, amb les muntanyes com a únics aliats.