Els deures de l'esquerra

Ara fa uns dies vam debatre en el programa L'illa de Robinson d'El Punt Avui TV sobre l'extrema dreta i el futur d'Europa. Entre les moltes qüestions que vam abordar, vam tractar què vol dir ser de dretes avui i si encara podem parlar de l'eix esquerra-dreta com a contraposició òbvia. I em va venir al cap una taula rodona que va tenir lloc a Barcelona el novembre passat titulada Les esquerres catalanes i el post 27-S: reptes de futur. Hi van participar representants de la majoria de formacions polítiques de l'espectre de l'esquerra catalana: Joan Ignasi Elena (Avancem), Albert Botran (CUP), Cesc Iglésies (ERC), Joan Herrera (ICV), Magda Casamitjana (MES), Marc Bertomeu (Podem) i Ferran Pedret (PSC). El procés, l'emergència social i el futur immediat que es planteja a les diverses formacions d'esquerra van ser els eixos del diàleg. Al llarg de les dues hores llargues que va durar el debat, però, sembla que es va assumir el sentit “ser d'esquerres” d'una manera òbvia, com si la identitat de l'esquerra (sobretot occidental) no estigués qüestionada.

Marco Revelli sosté en el seu Posizquierda (Trotta, 2015) que sembla dubtós poder parlar encara avui d'esquerra i dreta en el sentit clàssic. El nostre món no té res a veure amb el del segle XIX, fet que no eclipsa, però, que les causes que van donar peu al seu sorgiment no continuïn vigents. Més aviat al contrari. Allò que, en comparació d'aquells temps, sí que troba a faltar Revelli, en canvi, són solucions i subjectes polítics disposats a fer-se'n càrrec.

Per què la dicotomia esquerra-dreta ha de ser reformulada? Per Revelli, existeixen quatre grans motius. Primer: ja no es pot parlar d'una simple divisió per classes. Les desigualtats divideixen els homes en categories més profundes, ontològiques. Segon: en les societats occidentals, hi ha oligarquies omnipotents impermeables a la dinàmica política. Tercer: el termòmetre de l'acció política ja no és l'àgora pública. Ara la seva credibilitat
ve marcada per l'acció judicial. Quart: el debat polític és fonamentalment un espectacle parlamentari que dóna peu a una multitud de comentaris en forma de tuits i clics a “m'agrada”.

I, a tot això, hi afegiria un altre motiu molt obvi: el nostre medi social és enterament diferent del del segle XIX. Només cal esmentar un parell de variables: l'estat del benestar és una realitat que donem per descomptada i que assumim com un fet donat, i la integració quotidiana de la tecnologia i la connectivitat global ofereixen noves maneres de relació social i de desenvolupament individual que considerem inalienables. Per dir “sóc d'esquerres”, doncs, no valen els mateixos paràmetres del segle XIX.

Avui més que mai, necessitem relats creïbles i factibles que ajudin a fer més robust i extens el projecte d'una societat més feliç. Avui més que mai, l'esquerra requereix una reformulació de la seva posició en el món. En el nostre món. Li urgeix actualitzar el sentit d'algunes categories (obrer, patró o mitjans de producció) per afrontar amb garanties els reptes que es deriven de l'autoexplotació, de les noves relacions laborals i socials, del descrèdit de les institucions polítiques, de la sostenibilitat, de la globalització, de la regulació de la immigració, de la interacció de les tradicions culturals...

En aquella taula rodona del novembre es va fer referència al fenomen de Ciutadans i al fet que sectors tradicionalment votants d'esquerra es decantessin el 27-S per altres opcions. La lògica plebiscitària ho pot explicar en part, però això no amaga que el relat de l'esquerra tradicional ja no apareix com la indubtable alternativa de xoc a les urgents desigualtats socials existents. Només cal mirar els resultats del 20-D a escala estatal, i tanmateix ningú dubta que la victòria a Catalunya d'En Comú Podem li deu molt a la proposta de fer un referèndum.

La denominació esquerra va néixer amb la Revolució Francesa i va viure el seu auge doctrinal al segle XIX amb l'obra de Marx i Engels. Però és una sensibilitat sociopolítica que es remunta a uns quants segles abans. Només cal recordar els germans Graco i el seu paper en la Roma republicana del segle II aC. El mèrit del pensament d'esquerra del segle XIX va ser llegir bé les necessitats del seu món i oferir eines amb sentit per abordar-les. Avui cal demanar a les esquerres que es facin ressò de l'enuig i el malestar actuals i modular-los creativament en una força transformadora que faci més assequible la felicitat per als ciutadans. L'exigència no és menor, sens dubte, perquè no valen trumfos pretèrits. I és que, com assenyala J.A. Pérez Tapias en el pròleg del llibre, els essencialismes (siguin
de l'estil que siguin: doctrinals, nacionals o religiosos) no pertanyen, precisament, a una actitud d'esquerres.