Pors, esperances i desigualtats

Pot Donald Trump arribar a la Casa Blanca? Després de la victòria d'ahir a Nou Hampshire ho té una mica millor. Sí. El polèmic magnat està fent forat amb el missatge de la por. Por del gihadisme i, per extensió, dels musulmans. Por de la invasió comercial xinesa i, sobretot, por de no tenir lideratge. Tornar a fer Amèrica gran és el seu lema, i el defensa amb un discurs agressiu que demonitza Obama com a culpable de tots el mals. La bel·ligerància del discurs de Trump s'ha estès a la política exterior, amb un to que recorda al de Bush fill.

I és que tot i no ser freqüent en les campanyes dels EUA, en aquesta, la política exterior hi té protagonisme. Els números parlen. El 2012, quan Obama aspirava a la reelecció, l'interès dels nord-americans pel que passava més enllà de les seves fronteres era d'un 6%. El desembre passat, la xifra s'elevava a un 32%, explica Bruce Jentleson, professor de polítiques públiques i ciència política a la Universitat de Duke i assessor de les administracions d'Obama i de Bill Clinton.

La política exterior, doncs, compta. I com que Clinton n'és conscient, “es presenta als debats demòcrates com a exsecretària d'Estat en lloc de com a exsenadora”, matisa Jentleson, que mesura el revés d'ahir a Nou Hampshire per a l'exprimera dama, tot i aclarir que la seva cursa de debò comença ara: “Si no guanya els pròxims assalts a Nevada i Carolina del Nord, Clinton suarà per obtenir la nominació.”

Hillary haurà de bregar amb una pedra a la sabata en el camí demòcrata: “La sorpresa de Bernie Sanders, un avi de 74 anys que sedueix el vot jove i de les dones de menys de 35 anys.” Sanders ven esperança, el canvi que també proposava Obama el 2008, i clama contra l'establishment perquè ha detectat el malestar “per les desigualtats creixents entre els nord-americans, com ha passat a Europa, tot i que la recuperació econòmica als Estats Units ja ha arribat i la desocupació és inferior al 5%”.

Els de Sanders i Trump són missatges que es mouen en els marges, segons la política als EUA. Missatges que són fruit d'una radicalització que afecta en especial el Partit Republicà, que “té infidels a la pròpia església, ha canviat de naturalesa i ha perdut l'ala moderada”. Costa d'imaginar avui “un candidat com Bush pare”.

Al final, però, la pregunta que es fan els nord-americans és qui triar al novembre com a comandant en cap. Qui pot recollir un llegat diplomàtic amb taques fosques com l'acció al conflicte sirià, i per extensió al Pròxim Orient? “Clinton ja ha dit que comparteix bona part de l'actuació d'Obama a Síria, però sap que cal fer-hi més. És preocupant pensar què passarà després de Baixar al-Assad”, es dol Jentleson, que es declara no optimista. “Cal tornar a mesurar l'estratègia de Washington al Pròxim Orient, repensar-la i ser conscients que els EUA no poden ser els únics que vetllin per la seguretat a la regió.” Més lluminós es presenta el balanç sobre l'acord nuclear amb l'Iran i la distensió amb Cuba. Obama visitarà l'illa aquest any, però difícilment podrà forçar el Congrés a aixecar l'embargament. Hi ha temes eterns.